En Marc escolta el so de la trucada com si fos etern i escolta de l'altra banda una noia que diu.

-Hola?

-Hola, soc el Marc, tu ets la Rosa?

Per l'altra línia s'escolta com si agafes aire.

-Sí, soc jo. Està tot bé, Marc?- Pregunta la Rosa.

-Sí tot perfecte. Gràcies per preguntar. Tu… Com va? Ha passat molt de temps des de l'última vegada que ens vam veure.

- Jo bé també, Marc… tot com sempre, tranquil.

Aquella paraula “tranquil” feia molt de temps que ja no sabia què era, temps que no respirava com tocava amb el nus a la gola de tot el que havia passat.

-Me n’alegro. Rosa, tens algun racó aquesta setmana?

-Sí, dilluns a la tarda.

- D'acord. Perfecte, doncs, dilluns a les 18:00 h de la tarda, a la Plaça Catalunya.

Va penjar. Era tot molt estrany no podia confiar en ella. Aquella nit vaig dormir molt malament, no podia parar de donar-me voltes el cap. Vaig anar a la cuina per beure aigua i, en fer un glop, vaig observar com hi havia una persona mirant-me per la finestra de la casa del davant.

Els veïns van marxar la setmana passada per què tenien una inundació.

Vaig tancar la finestra de cop i vaig recolzar l’esquena a la paret. El silenci de la casa em feia més por que qualsevol soroll. Em vaig repetir que només havia estat la meva imaginació, que el cansament i els nervis m’estaven jugant una mala passada. Tot i això, vaig deixar els llums encesos tota la nit.

L’endemà em vaig llevar amb els ulls vermells i el cap carregat. El rellotge marcava les hores massa lentes, com si el temps també dubtés a avançar. A les cinc ja estava llest. No volia arribar tard. No volia donar a la Rosa cap excusa per no parlar.

A les sis en punt vaig arribar a la Plaça Catalunya. Hi havia gent pertot arreu, però jo només buscava una cara. La vaig reconèixer de seguida, asseguda en un banc, amb el mateix abric fosc que recordava d’anys enrere. Quan em va veure, es va aixecar lentament.

—Marc… —va dir amb veu tremolosa.

—Rosa.

Ens vam asseure. Durant uns segons no va parlar ningú. Finalment, ella va respirar profundament.

—Sé per què m’has trucat —va dir—. I ja no puc mentir més.

Aquella frase em va travessar.

—Ja ho vas fer una vegada —vaig respondre—. Vull la veritat sencera.

La Rosa va abaixar el cap.

—Els teus pares no van morir aquell dia.

El cor em va començar a bategar amb força, però no em vaig moure.

—Ho sabia —vaig dir—. Què va passar realment?

—Tenien un problema molt greu —va confessar—. Un problema que no podien resoldre sense desaparèixer. Van decidir marxar… i no tornar mai més.

—I jo? —vaig preguntar amb un nus a la gola—. Jo també formava part d’aquest problema?

—No —va dir ràpidament—. Tu eres l’única cosa bona que tenien. Precisament, per això, van marxar.

Em va explicar que els meus pares sabien que, si es quedaven, em posarien en perill. Van planejar l’accident com una fugida. Van canviar de vida, de nom, de lloc. I li van demanar a ella que em cuidés… i que mentís.

—Em van fer prometre que no t’ho diria mai —va dir plorant—. Que, si algun dia preguntaves, et digués que eren morts.

Em vaig quedar en silenci. Cada nit d’espera, totes les mirades per la finestra, totes les preguntes sense resposta… tot havia estat una decisió.

—Encara són vius? —vaig preguntar.

La Rosa va negar amb el cap.

—No ho sé. I encara que ho fossin… no tornarien.

Aquelles paraules em van fer mal, però també em van aclarir la ment. De cop ho vaig entendre tot.

—He passat la vida esperant —vaig dir—. Esperant que tornessin, esperant explicacions, esperant una resposta que no era per a mi.

La Rosa em va mirar sorpresa.

—Ja no els espero —vaig continuar—. Si van marxar, va ser la seva decisió. Jo ja he viscut sense ells. I continuaré fent-ho.

Ens vam acomiadar sense abraçar-nos. No calia.

Aquella nit, en arribar a casa, vaig trobar un sobre sota la porta. No tenia remitent. A dins hi havia una fotografia antiga: jo amb els meus pares, somrient. Al darrere, una frase escrita amb una lletra que reconeixeria sempre:

“Perdona’ns. Viu.”

Vaig tancar els ulls.

Per primera vegada, no vaig sentir ràbia ni tristesa. Només acceptació.

Perquè créixer no sempre és entendre-ho tot, sinó aprendre a deixar d’esperar.

I aquell va ser, finalment, el meu final.

Perquè els meus pares havien marxat.

Perquè ja no els esperava.

I perquè, de vegades, deixar d’esperar és exactament el que et permet començar a viure.