El lloc és tranquil, diria que massa, no hi ha molta gent, m'assec al sofà, és una mica dur i fred. I noto com el cor em va a mil per hora, sembla que la poca gent que hi ha el pugui sentir. Diria que he fet malament en venir, que potser remenar el passa només em farà més mal, però al mateix temps sé perfectament que, si no ho faig ar,a no ho faré mai.
Hi!!, disculpeu-me, em dic Marc i tinc vint-i-sis anys, els meus pares van tindre un accident de cotxe anant de vacances vuit dies a la Costa Brava, però no van trobar-los dins el cotxe, ni en cap lloc. Jo en aquell moment tenia deu anys, i em van deixar amb una amiga de la meva mare. Ella tenia trenta-quatre anys i es deia Rosa es va quedar per a cuidar-me fins que els meus pares tornessin de les vacances, però no van tornar.
Vam esperar nou dies molt llargs, la Rosa intentava fer veure que tot aniria bé, però els dos sabíem perfectament que no era així. Durant aquells dies menjava molt poc i gairebé no parlava, preferia quedar-me callat i escoltar. Cada dia al matí mirava per la finestra mirant si el cotxe del meu pare seria a fora, però no, cada matí era una mica pitjor que l’anterior. Després, vam trucar a la policia i ells ens van dir que hi havia hagut un accident: un cotxe concretament un Volvo blanc matrícula 4734 JNC a la C-63 i que ja feia dies que havia passat. Aquell era el cotxe del meu pare, però que no se'n sabia res més. En l'accident no van trobar els cossos dels meus pares, jo era massa petit per entendre què volia dir realment que no hi havia cossos. Els van buscar unes quantes setmanes pel lloc on hi havia hagut l'accident, però no els van trobar, també per les càmeres, però en demanar les gravacions en aquell moment la càmera no gravava, com podia ser que en aquell moment no funcionessin!
Era la nostra última esperança la càmera per saber si havien sobreviscut. Hi tenia molta fe perquè potser podrien haver sortit del cotxe per demanar ajuda i que haguessin perdut el coneixement. Però no era molt probable perquè, a la carretera, a plena llum del dia hi havia molt de trànsit i alguna persona els hauria vist. Els policies no ens va saber dir res. Era com si haguessin marxat sense deixar ni rastre. Sempre he pensat que si hagués estat més gran hauria fet més preguntes, però amb deu anys només podia esperar.
Des d'aquell moment vaig viure amb els meus pares d'adopció. No tenia cap familiar proper així que vaig estar cinc mesos en un orfenat; no m'agrada gens era el pitjor de tot. Tot i que l’amiga de la meva mare ho va intentar de totes les maneres, no va poder-me adoptar. Ella no tenia prou diners per cuidar-nos als dos i no podia complir amb tots els requisits que es demanen per adoptar. Fins que una parella de vells amb molts de diners, estables i amb molts de recursos em va treure d'allà. Ells portaven una empresa de logística. No van ser dolents, al contrari, em van ajudar en tot. Ells em van pagar tota l’educació a les millors escoles instituts i universitats de Barcelona i em vaig graduar amb les millors notes. Em van agafar a una de les millors empreses de Barcelona, el CaixaBank, un dels bancs més grans d'Espanya. Ho tenia tot. A més vaig conèixer una noia encantadora es deia Marta. Ella es preocupava per mi, em va ajudar els primers dies. Fins que tres mesos després vaig canviar d’empresa, vaig portar l’empresa dels meus pares adoptius, una empresa de logística. I ara són les vacances de Nadal i jo vull saber què va passar amb els meus pares. On podien ser? Per què no se sabia res d’ells? Per què no m'han contactat? Es recorden de mi?
M'he agafat a la possibilitat que podrien estar vius i doncs aquí estic assegut en un sofà de color verd militar i esperant que surti un inspector de policia per fer-li les preguntes del cas dels meus pares. He esperat massa anys per aquest moment i ja no hi ha marxa enrere!
