La porta del despatx s'obre de sobte i noto com el cor em batega molt de pressa. Un home alt i musculós surt amb una carpeta a la mà. Porta una jaqueta fosca i sembla molt cansat.



-Marc?- em diu

-Sí, soc jo!

M'aixeco del sofà i camino directament cap a ell. Les mans em tremolen una mica, l’home fa un gest perquè entri al despatx: és molt petit, amb una taula, dues cadires plegables de color negre i un ordinador vell groguenc i molt gros. S'asseu a la cadira i deixa la carpeta sobre la taula.



- He estat mirant el cas dels teus pares i …

M’assec davant la taula. No sé on mirar, la carpeta sembla molt gran com si, hi hagués un bocí de la meva vida … La part més trista.



L’inspector obre la carpeta i treu un plec de papers, en el primer que em fixo es en les fotografies els meus pares, la Rosa, el cotxe del meu pare, tot aquell dia està en resum amb fotos de l'accident escrit de com va passar tot.



-El cas dels teus pares mai es va tancar. -L’inspector comença.



Aquestes nou paraules se'm queden al cap “el cas dels teus pares mai es va tancar”.



I com pot ser? Què va passar?-Pregunta el Marc.



Falta de proves Marc -L’inspector- em diu.



Per cada frase que deia el meu cap anava anant més ràpidament: com podia ser que haguessin tancat el cas dels meus pares per falta de proves si era a plena llum del dia, alguna persona els havia de veure?

-L’inspector em pregunta (amb una mirada volent-me dir alguna cosa) - De què treballaven els teus pares?

-Els meus pares … Són professors d'institut.- Diu en Marc

L’inspector ha canviat de mirada sembla que vol que descobreixi alguna cosa per mi mateix, però… jo … No sé què és. Mai vaig veure exàmens, quaderns, llibres ni res que tingués a veure amb professors si et soc sincer mai m’hagués pensat que de veritat ho fessin. Mai parlaven de la feina, no amb mi no.



-Em vols dir que els meus pares no eren professors?- pregunta en Marc.



-Exacte no eren professors, no ho han estat mai. Saps què podrien ser?- pregunta amb veu ferma i seriosa l’inspector.



-NO! Ells no tenen cap motiu per mentir-me a mi. Per què ho haurien fet? Jo …era el seu fill!

-Marc em sap molt de greu, però, és la veritat. -Intenta consolar-lo.



Jo ja no sé què dir ni en què pensar si no eren professors, què podien ser? Cada minut que passa em faig més preguntes!

L’inspector es fixa en una fotografia. És la zona exacta de l’accident dels meus pares es veu el cotxe, al fons una gasolinera. De sobte l'inspector canvia de cara, sembla que hagi vist un fantasma. L'inspector agafa la fotografia i es fixa en un home. L’home no pot tindre més de trenta-dos anys, és alt, porta uns pantalons blaus i una jaqueta negra i porta una gorra negra que sembla que intenti evitar la foto. Està amb el cap de costat, l’inspector treu una lupa de la butxaca i la fica damunt de la cara de l’home, però no es pot apreciar la seva cara només la mà de la dreta. Porta un tatuatge a la mà dreta, s’ha tatuat una creu o una x. Jo li pregunto a l'inspector: saps qui podria ser?

-No... fa nou anys que repasso pel meu compte aquest cas sense resoldre i… Mai m’he fixat en aquest home.

… Mai m’he fixat en aquest home.



El silenci s’apodera del despatx. Només se sent el soroll suau de l’ordinador vell i el meu cor, que sembla que vulgui sortir del pit.



-Però continua l’inspector - hi ha una cosa més que has de saber.



Agafo aire. No estic segur de voler escoltar res més, però al mateix temps sé que no puc parar ara.



- Fa uns mesos - diu mentre remenar els papers - va aparèixer un testimoni. Una persona gran que aquell dia ara a la gasolinera del davant.



- Un testimoni? - pregunto amb la veu tremolant gairebé un xiuxiueig.



- Sí. Va dir que va veure com dues persones sortien de dins del Volvo després de l’accident. Estaven nervioses miraven a tot arreu … I després van marxar amb un altre cotxe.



Sento un calfred per tot el meu cos.



-Eren… els meus pares?

L’inspector no respon de seguida.



-No ho sabem -diu finalment- El testimoni no els va reconèixer, però assegura que no estaven morts. Ells… Caminaven.



El cap em dona voltes. Si algú els va veure sortir del cotxe… per què no van tornar? Per què no van demanar ajudar? Per què no em van buscar?

-I aquest home de la foto? - pregunto- Podria ser el conductor de l’altre cotxe?

- És possible - respon- O algú que els esperava.



Em passo les mans per la cara. Tot això és massa. Nou anys pensant que els meus pares havien mort, i … Ara … Resulta que potser van desaparèixer voluntàriament… o algú els va fer desaparèixer.



-Marc- em diu l’inspector amb un to més suau com si sentís pena- Hi ha una persona que pot saber més del que ens pensem.



El miro.



-La Rosa.



El nom em dona un cop fort. No hi havia pensat que ella és l'última persona que va veure abans de marxar. Ella va cuidar-me durant aquells dies. Ella sempre sabia una mica més del que deia.



-Crec que ha arribat el moment que parlis amb ella- continua- I que li facis les preguntes que ningú li va fer.



Dic que sí amb el cap lentament. No sé si estic preparat, però sé que no puc continuar vivint amb dubtes.



Quan surto de la comissaria, el carrer em sembla diferent. Com si tot el que m’envoltes amaga secrets.



Rosa.

Fa més de nou anys que no parlem gaire. Però això es tracta dels meus pares i aquesta vegada no puc esperar més.



Premo el botó de trucar.

Ara ja no hi ha marxa enrere.