Potser tot havia estat un engany, una fantasia per a esperits febles. No la va plantar de seguida. L’ampolla va romandre al seu davantal, al costat de les claus i del moneder, durant set dies sencers. Set dies en què el buit deixat pel silenci es va omplir d’un soroll nou: el de les preguntes. On plantar-la? Què creixeria? I sobretot, què hi havia darrere d’aquella porta, si finalment s’obria del tot? La Clara li havia dit que la planta l’ajudaria a aportar el record sencer o per deixar-lo anar. Però ell no sabia quina de les dues opcions preferia. Només sabia que ja no podia viure amb el dubte.

El vuitè dia, un diumenge al matí, ho va fer. No va anar a un parc ni al camp. Ho va fer al lloc menys personal que se li va ocórrer: el petit pati interior del seu bloc de pisos, un rectangle de ciment amb quatre testos amb geranis moribunds que tothom oblidava regar. Allà, on la llum del sol entrava poques hores, va abocar la terra de l’ampolla sobre una petita franja de terra que sobresortia entre dues rajoles. Va plantar la llavor negra i la va cobrir. No va sentir res. No va passar res.

Les hores van passar, després els dies. Revisava el petit forat cada matí i cada nit. Només terra humida. Una decepció amarga va començar a créixer dins seu. Havia lliurat part del seu dolor, a canvi.

Fins que, onze dies després, en el fred d’un matí de boira, va veure el primer brot. No era una herba verda i tendra. Era una tija fina, fosca, gairebé negra, que semblava un dit de la terra. No tenia fulles. Només era una línia recta i aparentment forta. El va observar, fascinat i decebut alhora. No era una planta bonica. Era una afirmació.

La planta va créixer ràpidament després d’això. Centímetre a centímetre, la tija es va fer més alta, més rígida. Al cap d’una setmana, arribava al seu genoll. Encara sense fulles. Després, un dia, en el seu cim, va formar un capoll. No era un capoll de flor, sinó una mena de beina tancada, marró fosc, que semblava feta d’escates de cortissa.

L’espera es va fer insuportable. Se’n va anar a treballar, va fer la compra, va viure la seva vida buida, però tots els seus pensaments tornaven al pati, a aquella beina tancada que semblava guardar un secret. Va començar a somiar de nou amb la porta, però ara la porta estava plena d’arrels, d’esbarzers foscos que en sortien i l’envoltaven.

Una nit, quan la lluna era plena i blanca, va baixar al pati. La beina s’estava obrint. Les escates semblaven retrocedir amb lentitud glacial. El seu cor martellejava les costelles. Es va ajupir, tan a prop que sentia l’olor de la planta: terra molla, metall i alguna cosa dolça i podrida.

Amb un darrere moviment silenciós, la beina es va desplegar del tot. I al seu centre no hi havia una flor. Hi havia una clau.

Una clau petita, antiga, de ferro fos. Amb una dentadura complicada i un anell de llaçada a la punta. La va agafar. Era freda i pesava més del que semblava.

En el mateix instant que els seus dits es van tancar al voltant de la clau, una onada de memòria el va colpejar, no com un record visual, sinó com una experiència completa i immersiva.

El silenci.

No era un silenci qualsevol, era el silenci que segueix a un crit. Un crit que s’esvaeix, deixant un buit que ressona més fort que el soroll mateix. Estava en una habitació. Una habitació assolellada, amb parets grogues. La porta de fusta, la porta dels seus somnis, estava entreoberta. I ell, amb la mà a la maneta, mirava endarrere, cap a la font d’aquell crit que s’havia esvaït. Hi havia una figura a terra. Una figura petita. I ell… ell havia girat la maneta per tancar la porta. Per tancar-ho fora. Per aturar el soroll. Perquè no podia suportar-ho. I en fer-ho, havia convertit el crit en aquest silenci etern, espès, que l’havia perseguit tota la vida.

Va obrir els ulls, estava agenollat a la terra humida del pati, amb la clau clavada al puny i el rostre moll de llàgrimes que no havia sabut que estava plorant. La memòria era clara ara. Era ell, tenia setze anys. La figura a terra era el seu germà petit, en Marc, que havia caigut de la terrassa mentre ell estava distret, mirant un llibre. El crit havia estat breu. El xoc, el terror, la incredulitat. I ell, en lloc de cridar ajuda, de córrer, havia tancat la porta de l’habitació com si això pogués fer desaparèixer la realitat. Com si pogués tancar fora la culpa, el dolor, la pèrdua monumental que acabava d'ocórrer. No l’havia empès, l’accident havia passat sol. Però ell l’havia negat. L’havia tancat a fora i s’havia tancat a dins.

La planta, ara buida de la clau, va començar a marcir-se a velocitat visible. La tija negra es va doblegar, les escates de la beina es van esmicolar en pols. En qüestió de minuts, només quedava un munt de residus secs sobre la terra.

Ell es va aixecar amb la clau a la mà. La culpa, antiga i pesada el colpia amb tota la seva força, però era una culpa nua, clara, sense l’embolcall del misteri. Ja no era un silenci abstracte. Era un acte concret: va tancar la porta.

Sense pensar, va tornar al seu pis, va agafar la jaqueta i va sortir al carrer. Sabia on anar.

El cementiri era tranquil a aquella hora del capvespre. Va caminar entre les fileres de làpides fins a arribar a una petita tomba senzilla, amb el nom “Marc” i les dates, que eren molt breus. Hi havia una foto esmaltada, era un nen somrient. No havia vingut aquí des de feia anys.

Es va ajupir. L’aire era fred. Va treure la clau del seu puny, no servia per obrir res material, era la clau que havia destorbat la porta del seu record.

—Ho sento —va murmurar, i les paraules, dites per primera vegada directament a ell, al nen de la foto, van trencar alguna cosa dins seu—. Ho sento molt, vaig tancar la porta.

No va haver-hi cap resposta ni cap senyal, només el vent que movia les fulles seques. Però el pes al seu pit, el buit que havia omplert el silenci, va començar a canviar de textura, ja no era un forat negre que s’ho empassava tot, ara era una tristesa, una pena immensa i dolorosament humana.

Va cavar un petit forat a terra, al costat de la làpida. Hi va dipositar la clau de ferro i la va cobrir de terra.

No va ser un alliberament màgic, el dolor no va desaparèixer, però el record estava complet ara. La porta dels seus somnis ja no estava entreoberta, suggerint horrors desconeguts. Estava ben oberta, i ell mirava al seu interior i veia el que havia passat i ho podia suportar, era el seu pes, la seva veritat.

En sortir del cementiri, va treure el telèfon i va buscar al contacte “Mare”. No parlaven des de feia anys, va prémer per trucar. Mentre sentia el to de trucada, va alçar la vista. Al cel, entre els núvols, es veia el primer estel d’aquella nit.

No sabia què diria. No més sabia que la porta estava oberta, i que ja no tenia por de mirar enrere.