La pluja comença a caure just quan arriba al carrer dels Esbarzers. No és una tempesta sinó una boira fina i persistent que humiteja els carrers i fa brillar les llums dels fanals com halos malalts. El número catorze no és difícil de trobar; el carrer és estret, sense sortida, envoltat per altes parets de pedra i finestres amb reixes. El número catorze és l’únic edifici que sembla mostrar una mica de vida: una porta de fusta massissa, més antiga que les altres, amb un treball de forja que representa un esbarzer enfiladís.

Mira el rellotge. Les 18:57. Resa tres minuts. La por que va sentir el dia anterior a la porta del Sr. Biel s’ha convertit en una tensió sorda, un nerviosisme que li recorre l’espinada com un corrent elèctric de baixa intensitat. Porta la mà a la butxaca i toca la fulla arrugada. No ha dit res a ningú. Com podria explicar-ho? Que un home desconegut li ha donat una adreça i que ha vingut? Que cerca un record que es visualitza com una porta entreoberta? Són raons de boig.



A les 19:00 en punt, sense fer soroll, la porta de fusta s'obri amb un cop. No apareix ningú. Només hi ha un raig de llum tènue a l’interior. És una invitació, o una trampa? Després d’un moment de paràlisi absoluta, avança un pas i empeny la porta amb el peu.



L’entrada és fosca i fa olor de terra molla i de fulles seques. No és una casa. És un jardí cobert, un hivernacle gran i abandonat. El sostre de vidre està cobert de brutícia i pluja, però filtra una llum blavosa, fosforescent. Hi ha plantes arreu, plantes que no reconeix, enfiladisses que pugen per columnes de ferro forjat, bancals amb herbes altes i flors tancades com punys. L’aire és calent i dens, carregat d’un perfum dolç i asfixiant.

—He pensat que no vindries.

La veu emergeix de la densitat del verd. No és la veu del Sr. Biel. És una dona, baixa i clara, com l’aigua que corre per pedres llises. Darrere d’un gran arbust de fulles en forma de cor, apareix ella. És jove, potser té la trentena, vestida amb una bata llarga i senzilla de lli cru. Els cabells li cau per les espatlles. Té les mans brutes de terra.

—Qui ets? —pregunta ell, sense saber si ha d'avançar o retrocedir.

—Em dic Clara —respon ella, asseient-se en un petit banc de pedra i netejant-se les mans amb un drap—. I tu no has vingut perquè et digui qui soc. Has vingut per la porta. El cor li fa un sobresalt. Com pot saber-ho?

—El Sr. Biel…

—El Sr. Biel fa preguntes

—el talla Clara—. Jo soc qui et pot ajudar a obrir-la, una mica més. Ell es queda quiet, observant el lloc. És un món a part, suspès en el temps. No se sent ni un sol soroll del carrer.



—Què és aquest lloc?

—Un arxiu —diu ella, fent un gest ampli amb el braç que abraça tot l’hivernacle—. Un arxiu de coses oblidades. De records que la gent no vol, o no pot, dur amb si. Les plantes… s’alimenten d’ells, d’alguna manera. Creixen gràcies a ells. Sona a bogeria. Sona a poesia perillosa. Però en aquest lloc, sota aquesta llum irreal, tot sembla possible.

—I què he de fer? —la seva veu sona rendida, i ell se n’odien una mica per això. Clara s’aixeca i s’apropa a ell. Els seus ulls són de color gris verdós, com el mar en un dia de tempesta.



—Has de donar-me’l —diu amb suavitat—. El record. No tot. Només un fragment. El fragment que et fa mal. El deixaràs aquí, i jo et donaré una clau per a la porta que veus. —No… no puc. No sé ni què és.

—Oh, sí que ho saps —insisteix ella, sense perdre la calma—. És el que veus quan tanques els ulls. No és la porta. És el que hi ha darrere el cruixit de la fusta. És el so, o la manca de so. És el fred, o la calor que fuig. Tria una cosa. Només una. Tanca els ulls, obligat per la intensitat de la seva mirada. I allà, de nou, la porta. El cruixit. Però ara, per primera vegada, s’hi enfoca amb la intenció de donar alguna cosa. No en la porta, sinó en el que la segueix. I ho sent: no és un so, és un silenci. Un silenci tan espès i abrupte que sembla un tall a la realitat. Un silenci que segueix al cruixit, com si alguna cosa hagués acabat per sempre.

—És el silenci —murmura, amb els ulls encara tancats—. El silenci que ve després que la porta es mogui. Quan obre els ulls, Clara està molt a prop. Fa un gest de cap, com d’aprovació.

—Bé. Aquest silenci. És teu, però també és de tots els que han perdut alguna cosa per sempre. El deixaràs aquí. Sense que ell sàpiga com, Clara li agafa les mans. Les té fredes, a pesar de la calor de l’hivernacle. Tanca els ulls de nou i respira profundament. Ell sent una estranya sensació de buidament, com si li estiguessin drenant una part molt petita, però essencial, del seu interior. No fa mal, però és una pèrdua. Un lleuger desplaçament. Quan ella allibera les seves mans, sembla una mica més pàl·lida.

—Ja està —diu—. Ara és nostre. Ell sent un buit lleu darrere, un lloc que abans estava ocupat per una ombra densa i que ara està simplement… neutralitzat. La Clara camina cap a una zona on les plantes són més baixes, més semblants a herbes aromàtiques. S’agenolla, pren una petita ampolla de vidre fumada d’un prestatge amagat i l'omple de terra negra. Llavors, amb un gest precís, clava una petita llavor a la terra de l’ampolla.

—Aquesta és la teva clau —diu, lliurant-li l’ampolla—. No la perdis. Quan estiguis a punt, quan creguis que pots veure què hi ha darrere la porta, la plantis. En qualsevol terra. I allà on creixi, trobaràs la següent peça. Ell agafa l’ampolla. És freda. La llavor a dins és negra i minúscula.



—I això què és? Una prova? Un joc?

—És un procés —rectifica Clara, i per primera vegada, hi ha una ombra de cansament a la seva veu—. El Sr. Biel us troba. Jo us alleugeriré del primer pes. I la planta… us mostrarà el camí per portar el record sencer, o per deixar-lo anar per sempre. Ara has de marxar. El condueix de tornada a la porta, la mateixa per on va entrar. La pluja ha parat.

—Recorda —diu Clara abans de tancar—. La clau no és per obrir la porta. És per decidir si vols veure què hi ha al davant, o si prefereixes que la planta s'ho emporti tot. La porta es tanca. Ell es queda al carrer buit, amb l’ampolla a les mans i el nou buit al pit. El silenci que el torturava s’ha esvaït. En el seu lloc hi ha un buit expectant, una pausa. Ja no sent por. Ara sent curiositat. Una curiositat perillosa i profunda. Mira l’ampolla. La llavor negra sembla inerta. Però sota la terra, en la foscor, ja està plantada la seva pròpia pèrdua. I ara, l’única cosa que sap és que no podrà esperar molt per plantar-la. Perquè necessita saber què creixerà d’això.