Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

Els braços de vellut verd del sofà són freds i estranyament durs. Des d’allà pot veure un passadís curt i una paret amb una sèrie de diplomes emmarcats amb lletres gòtiques i segells de cera que no pot llegir. L’ambient és net i té un aire condicionat que fa olor de paper vell. Ningú no li ha demanat encara el seu nom. Ningú no ha aparegut per la porta que s’ha tancat amb un clic suau darrere seu. Per primera vegada s'adona que ha entrat en un lloc del qual no coneix la sortida, perquè la porta principal semblava l’única. La por es transforma en una ansietat aguda que li encongeix l’estómac.

Mira el seu rellotge. Les agulles s’arrosseguen. Compta les rajoles del terra, després les fulles de la planta en un racó. Una mentida blanca, d’aquelles que semblen innocents. Per què ha vingut? La pregunta ressona dins seu, i la sorprèn perquè no hi ha resposta clara. Només hi ha una necessitat, un impuls que l’ha portat fins aquí des de fa setmanes. Des del dia que va veure el full groguenc enganxat a la finestra d’una llibreria de vell: “Cerques respostes? Pots trobar-les.” I un número de telèfon, res més. El paper s’havia esmicolat amb el pas dels dies, però les paraules li havien marcat la ment.



L’home que apareix al passadís no fa soroll. És d’edat indeterminada, vesteix un jersei gris i pantalons foscos. Té les mans buides i una expressió neutra, com si el seu rostre s’hagués practicat per no revelar res. —Em diuen el Sr. Biel —diu l’home amb una veu suau, com si parlés des de lluny—. Si us plau, seguiu-me.

El seu cos s’aixeca del sofà amb lleugera rigidesa. Segueix el Sr. Biel pel passadís, que és més llarg del que semblava. Les parets són d’un color beix apagat, sense finestres. En algun moment, el terra canvia de rajola a fusta fosca que rellisca sota les seves sabates. Té la impressió de caminar cap al centre d’alguna cosa, cap al nucli d’un problema desconegut que l’ha portat aquí.

La sala on entren és petita, amb una taula rodona i dues cadires. Una llàntia penja del sostre, projectant un cercle de llum groguenca sobre la fusta de la taula. No hi ha llibres ni ordinadors, només un quadern de notes vell, obert en una pàgina en blanc, i un bolígraf de metall. —Asseieu-vos —indica el Sr. Biel, assenyalant la cadira de cara a la porta. Ell obeeix. —He vingut perquè... —comença a dir, però l’home aixeca una mà tranquil·la. —Primer, hem d’establir les regles. No us preguntaré el vostre nom. No us demanaré d’on veniu. Vostè ha vingut perquè vol saber alguna cosa. El nostre servei és senzill: jo us faré una pregunta. Una sola. Vostè hi haurà de respondre amb la veritat absoluta, la que guarda al fons del vostre ser. I després, li donaré una adreça. Allà trobarà la seva resposta, o almenys el principi.

Ell fa que no amb el cap, confús. —No entenc. Una adreça? Jo... no cerco un lloc. Crec que cerco... un record.



Les paraules li surten sense voler. Un record. És la primera vegada que ho diu en veu alta. El Sr. Biel no sembla sorprès. Se li acosta una mica, i als seus ulls hi ha una ombra de comprensió que fa que l’home es posi a la defensiva. —Tots cerquem un record —diu el Sr. Biel —. O cerquem oblidar-lo. Però la meva pregunta és: què és allò que veu quan tanca els ulls i no vol pensar-hi?

El silenci que segueix és espès, com si l’habitació s’hagués omplert de cotó. L’home sent el seu cor bategar. Tanca els ulls, i allà, com cada nit, apareix la imatge: una porta de fusta tancada, i una maneta que gira molt a poc a poc. Mai no s’obre del tot. Només és un moviment, el cruixit de la fusta, i després el buit. —Una porta —murmura finalment, amb la veu baixa—. Veig una porta que s’obre a mitges.

El Sr. Biel assenteix, com si hagués obtingut allò que buscava. Sense dir res, pren el bolígraf i escriu alguna cosa en el quadern. Llavors arrenca la fulla i l’estén cap a ell. —Aquesta és l’adreça. No hi ha número de telèfon. Només aneu-hi. Demà al vespre, a les set en punt. Si arriba tard, la porta estarà tancada.

La fulla és llisa, amb una lletra clara que indica un carrer que no li és familiar: Carrer dels Esbarzers, 14. No hi ha nom del poble o ciutat. —On és això? —pregunta, però el Sr. Biel ja s’ha aixecat, indicant que l’entrevista ha acabat. —Ho descobrirà. I ara, hauríeu de marxar. El trajecte de tornada pel passadís sembla més curt. La porta d’entrada s’obre amb facilitat i es troba de nou al carrer, amb la fulla a la mà i el soroll de la ciutat envoltant-lo com una manta aspra. Mira enrere, cap a la porta que ha tancat.

La façana és anònima, de pedra grisa. No hi ha placa ni indicació. Podria ser qualsevol lloc. Camina sense rumb fix durant un parell de carrers, fins que la necessitat de comprendre el que acaba de viure el paralitza davant d’un aparador. Es mira al vidre: un home d’uns quaranta anys, amb el rostre cansat i els ulls marcats. Un estrany per a si mateix. La fulla pesa a la butxaca. Carrer dels Esbarzers, 14. L’única cosa que sap amb certesa és que demà a les set del vespre, serà allà. Perquè, malgrat la por i l’absurd d’aquesta cerca, hi ha alguna cosa dins seu que ha començat a moure’s, com la maneta de la porta dels seus records. I ara, per primera vegada, té la sensació que aquesta porta pot obrir-se del tot.