Després d’aquella conversa, la casa ja no torna a ser la mateixa. O potser soc jo qui ha canviat. Camino pels passadissos d’una altra manera, com si el meu cos hagués après alguna cosa nova. Ja no baixo el cap quan sento sorolls. Ja no camino de puntetes. Encara tinc por, però no és la mateixa por d’abans. Abans em pesava al pit, m’ofegava. Ara la noto a les mans, als dits, que no poden estar quiets. És una por inquieta, com si em preparés per fer alguna cosa que encara no sé ben bé què és.

La Nina també canvia. Es torna més distant. Ja no em vigila tant, però tampoc s’acosta. Em parla poc, només quan és necessari. Em dona ordres curtes, sense explicacions. Ja no corregeix cada detall de la feina, ni revisa tot el que faig. Però això, en lloc de tranquil·litzar-me, em posa més nerviosa. El seu silenci em pesa més que els crits d’abans.

Entre nosaltres hi ha un silenci espès, carregat. No és un silenci tranquil. És un silenci ple de coses que totes dues sabem però no diem. De vegades noto que m’observa, encara que no em miri directament. Sé que intenta entendre què m’ha passat, què he canviat. I jo faig veure que tot és normal, encara que per dins tot sigui diferent.

Ell continua sense parlar.

Sé que hi és. No el veig, però el sento. És com una presència constant dins la casa. Quan passo pel passadís, sé que és darrere aquella porta. No fa soroll. No plora. No crida. No demana res. És com si hagués après que fer-se notar és perillós. Com si existir ja fos un problema.

A les nits penso en ell. Em pregunto com passa el temps tancat allà dins. Si compta les hores o si ja ha perdut la noció del temps. Em pregunto si recorda el seu nom, o si encara pensa en una altra vida. Potser aquella habitació és tot el que coneix ara.

Un matí, aprofitant que la Nina no hi és, li deixo un got d’aigua davant la porta. No truco. No dic res. El deixo allà i marxo ràpid, amb el cor accelerat. Tinc por que algú em vegi, tot i saber que no hi ha ningú.

Quan torno a passar pel passadís una estona després, el got ja no hi és.

No hi ha cap soroll. Cap senyal. Només l’espai buit.

Aquell got desaparegut és l’única prova que no m’estic tornant boja.

Els dies següents començo a observar-ho tot amb molta atenció. No penso en plans complicats ni en rescats espectaculars. Només observo. Busco errors. Busco rutines. Miro quan la Nina baixa la guàrdia.

Descobreixo que sempre surt de casa a la mateixa hora per anar a comprar. Sempre segueix el mateix camí. Sempre triga quaranta minuts. Descobreixo que deixa les claus al mateix calaix, sota un drap. Que revisa totes les finestres menys una. Que confia massa en els seus costums.

Però també descobreixo una cosa molt pitjor.

El nen no és nou. Aquella habitació no és improvisada. Tot està pensat des de fa temps. El pany és fort. L’habitació està neta, sense marques. No hi ha joguines, però tampoc res que pugui fer-se servir com a arma. Tot està calculat. És un lloc fet per amagar algú durant molt de temps, sense que ningú ho noti.

Aquesta idea em fa mal. Vol dir que no és un cas únic. Vol dir que potser hi ha hagut altres silencis abans. Altres persones que ningú ha buscat. La casa, que abans només em semblava freda, ara em sembla perillosa.

Una tarda, mentre netejo el menjador, la Nina em parla com si res.

—Marxo fora una setmana —diu.

Aixeco el cap a poc a poc.

—Sola? —pregunto.

—Sola —respon—. Tu cuida la casa.

No diu res més. No m’explica res. No em mira. Però jo sé que està pendent de mi, esperant alguna reacció. Jo no dic res i continuo netejant.

Quan marxa, la casa queda completament en silenci. No és un silenci tens, sinó buit. Camino pels passadissos sense pressa. Obro finestres. Deixo entrar aire fresc. La llum fa que la casa sembli diferent, menys fosca.

Hi ha una porta que no obro de seguida. Em quedo davant, amb la mà tremolosa. Podria marxar. Podria esperar. Però sé que si no ho faig ara, potser no ho faré mai.

Quan entro, ell és assegut al llit, amb l’esquena recta. Em mira. No diu res. Té els ulls molt grans, massa grans per una cara tan prima. Ulls cansats.

—Hola —dic, amb una veu estranya, que gairebé no sembla meva.

Ell no respon, però tampoc s’amaga.

M’assec a terra, lluny d’ell. No vull espantar-lo.

—No et faré mal —dic—. T’ho prometo.

Ell continua en silenci. Però els seus dits es mouen nerviosos. És un gest petit, però diu molt.

Li deixo menjar, aigua i un jersei. Ho faig a poc a poc. No li faig preguntes. No li demano res. Entenc que el silenci és l’única cosa que li queda, i no vull prendre-li també això.

Els dies passen així. Lentament. Amb gestos petits. Amb mirades que duren una mica més. De vegades em mira mentre menja. Altres vegades gira el cap. Jo respecto tots dos gestos.

Fins que una nit, amb una veu molt baixa, gairebé imperceptible, diu:

—Ella torna?

Em costa molt no plorar.

—No encara —responc—. Però no tornarà a decidir per tu.

No sé si m’entén del tot. Però m’agafa la màniga durant un segon. És un gest breu, però suficient.

Aquella nit no dormo. Sé que no puc esperar més. Sé que si la Nina torna, tot tornarà a empitjorar. No penso en les conseqüències. Només penso que hem de sortir d’allà.

L’endemà al matí truco a emergències. No explico tota la història. No cal. Diuen que vindran.

Quan sona el timbre, el cor em batega tan fort que em marejo.

Els agents entren a la casa. Veuen l’habitació. Veuen el nen. No cal explicar res.

Quan la Nina torna, ja és massa tard.

No crida. No plora. Em mira amb ràbia, però també amb una estranya calma.

—Ho has trencat tot —diu.

—No —responc—. Ho he acabat.

No diu res més.

Quan surto de la casa amb una bossa petita, l’aire de fora em sembla irreal. El carrer continua com sempre. El nen marxa amb altres persones. No em mira, però abans de pujar al cotxe aixeca la mà.

És suficient.

Camino sense pressa. No sé què passarà ara. No tinc res segur. Però sé una cosa: no he callat. No he mirat cap a una altra banda.

I per primer cop des que vaig entrar en aquella casa, el silenci ja no em fa por.

Perquè ara, el que trio… és meu.