Em quedo callada uns segons. No perquè no sàpiga què dir, sinó perquè no sé què convé explicar. Quan algú et demana que parlis de tu, en realitat et demana que decideixis quina part amagaràs.

—No sóc gaire interessant —començo—. He fet feines normals i he après a espavilar-me sola.

La Nina no diu res. Em mira com si esperés alguna cosa més, però no m’interromp. Això em fa continuar.

—M’agrada l’ordre —afegeixo—. I la tranquil·litat. Em costa confiar en la gent, però sóc constant.

La casa és tan silenciosa que em sento observada, encara que només hi siguem ella i jo. Tot està net, massa net, com si ningú visqués allà de debò. Aquell lloc no sembla una llar, sinó un espai pensat per mantenir les distàncies.

—Aquí no ens agraden les sorpreses —diu finalment—. Ni els errors.

Assenteixo. Sé què vol dir. Sé com funciona aquest tipus de gent.

—Puc adaptar-me —responc—. No dono problemes.

Nina s’aixeca i camina lentament per la sala. Tot en ella transmet control. Quan torna a seure, ja ha pres una decisió.

—Et quedaràs a prova —diu—. Si no encaixes, marxaràs.

—Ho entenc.

Quan surto de la casa, sento una barreja d’alleujament i por. No sé si he fet bé acceptant aquella oferta, però tampoc tinc moltes alternatives. De vegades, l’única opció és avançar, encara que no vegis clar el camí.

Aquella nit gairebé no dormo. No paro de pensar en la casa, en el silenci, en la mirada de la Nina. Intueixo que no serà una feina fàcil, però alguna cosa dins meu em diu que he d’intentar-ho.

I així, sense saber-ho encara, començo una etapa que ho canviarà tot.