Els dies següents es senten molt controlats. Tot està mesurat, l’hora en què em llevo, l’ordre de les tasques, els espais que puc trepitjar i els que no. La casa sembla funcionar segons el ritme que marca la Nina. Si ella s’atura, tot s’atura. Si ella camina, tot s’activa.



Jo aprenc ràpid a no fer soroll. A no preguntar. A no mirar massa temps un mateix lloc. La Nina observa sempre, encara que sembli absent. Té aquella manera de mirar que no és directa, però com que ho veu tot. Com si guardés una llista dels errors que encara no has fet.



La casa, amb el pas dels dies, deixa de semblar només gran. És una casa tancada. No perquè les finestres no s’obrin, sinó perquè hi ha zones que no existeixen per a mi. Portes que sempre estan tancades. Passadissos que no condueixen a cap lloc on jo tingui permís d’arribar. I normes que ningú no explica, però que si trenques, ho notes immediatament en la manera com la Nina et parla.



Un matí, mentre netejo una habitació del fons , una que gairebé no s’utilitza, veig un mirall gran recolzat a la paret, completament cobert amb una tela gruixuda. Està posada amb cura. Com si algú hagués volgut protegir el que hi ha sota, o amagar-ho.



No el destapo. Sé que no he de fer-ho. Però des d’aquell moment, el mirall se m’instal·la al cap. Com una presència. Com una pregunta que no s'atreveix a formular-se.



Més tard, amb molta cura, quan menciono l’habitació a la Nina, ella no es para. Continua remenant uns papers, aparentment tranquil·la.



—Aquí tot té una raó —diu—. Encara que no sempre la coneguis.



No és una amenaça. Però tampoc és una explicació. És una porta tancada amb paraules educades.



Començo a adonar-me que la Nina no només controla la casa. Controla el que pensem. El seu passat és un espai en blanc. No parla de família, ni d’amics, ni de res que no sigui necessari per al funcionament del dia a dia. És com si tot allò que no pot ordenar, ho hagués eliminat.



Jo, en canvi, començo a desaparèixer. Dormo malament. Em desperto amb la sensació que algú ha estat observant-me. Camino amb por de fer soroll, de deixar rastre. Fins i tot els meus pensaments semblen massa forts.



Un vespre, mentre sopo sola a la cuina, noto una cosa estranya, un got petit de plàstic al costat del fregall. No és meu. No l’he fet servir mai. El deixo on és, pensant que potser és antic, que potser jo no m’hi havia fixat abans.



L’endemà, trobo un dibuix dins d’un calaix del moble del passadís. Està fet amb ceres. És senzill: una casa molt gran, una figura alta (suposo que és la Nina) i una altra de molt petita, sense cara. No diu res més. Cap explicació.



No pregunto. Però alguna cosa dins meu comença a trontollar.



Els sorolls també canvien. No són forts. Són subtils. Un moviment ràpid que s’atura quan m’aturo jo. Sempre penso que és la casa, que és antiga, que tot cruix. Però hi ha dies que el silenci és massa contingut. Com si algú estigués escoltant.



Una tarda, mentre netejo el passadís prohibit —aquell que la Nina sempre diu que no cal tocar—, sento clarament una respiració. No és meva.

Em quedo quieta. El cor em batega tan fort que tinc por que el sentin.



—Hola? —m’atreveixo a dir, en veu molt baixa.



No hi ha resposta. Però noto moviment. Alguna cosa s’aparta. Alguna cosa que no vol ser vista.



Aquella nit gairebé no dormo.



A partir d’aquell moment, començo a observar detalls que abans m’havia obligat a ignorar: plats petits amagats al rentaplats, restes de menjar senzill, roba que no és de la Nina ni meva. Tot està perfectament col·locat, com si algú s’hagués esforçat molt a fer veure que no existeix.



I el més inquietant: ningú parla d’ell. Ningú el menciona.



Un dia, per accident, noto que la escala té una línia que normalment no tenia, com una porta secreta.



Intento apretar per veure si es una porta, i a poc a poc, aconsegueixo obrir el forat.



No veig ningú. Però hi ha un matalàs petit. Un ninot i una petita llum penjant del sostre. Res ordenat, al contrari de la casa, com abandonat.



—No hauries d’estar aquí —diu la veu de la Nina darrere meu.



Em giro de cop. No crida. No s’enfada. Però els seus ulls estan durs.



—Qui és? —pregunto, abans que el coratge se m’escapi.



Ella no respon. Tanca la porta amb suavitat.



—Algú que no pot marxar —diu finalment—. Algú que no parla del que no toca.



El que em glaça no és la resposta. És la naturalitat amb què ho diu.



—És un nen —dic. No és una pregunta.



La Nina m’observa llargament.



—Aquí tot està sota control —respon—. No facis preguntes que no vols respondre.



Aquella nit, em miro reflectida al vidre de la finestra mentre sopo sola. Entenc que adaptar-me no pot voler dir desaparèixer.



Quan l’endemà la Nina em corregeix per una cosa insignificant, no baixo el cap. La miro als ulls per primer cop.



—Estic fent el que em vas demanar —dic—. Però no puc viure amb por constant.



Ella sembla sorpresa. Potser ningú li havia parlat així abans.



—Aquesta casa no és per a tothom —respon.



—Potser —dic—. Però jo tampoc vull ser qualsevol cosa.



El silenci que segueix és diferent. No és tens. És real