Arriba l’endemà i, quan l’Èric entra a l’oficina, nota que l’ambient és diferent. No sap si és la llum (una mica més tènue perquè un dels fluorescents ha deixat de funcionar) o si és que la gent parla i tecleja més ràpid i amb més força, com si tingués pressa per arribar a algun lloc. L’espai se sent més tensionat del normal, com si el seu cos hagués detectat un senyal misteriós abans que la seva ment l’identifiqués. Ell no és un bruix ni res per l’estil, però sí és molt sensible a les sensacions. De sobte, el responsable del departament passa per davant de la seva taula i anuncia, en veu alta, que hi haurà una reunió molt important a les onze. L’Èric no està preparat per això. Els imprevistos li fan esgarrifances nervioses a les cames: nota com les mans li tremolen lleugerament i es concentra en respirar lentament per sota de la màscara invisible que sempre porta posada.

A dos quarts d’onze decideix revisar el correu, esperant trobar alguna cosa que l’ajudi a enfrontar el que s’aproxima: algun document, alguna pista de què haurà de dir o fer. No hi ha res. Només una convocatòria breu: “Reunió important d’equip”. Massa imprecís pel seu gust.

Quan per fi entren a la sala gran, es fixa en els vidres tintats, en la taula allargada de fusta, tasses de cafè mig buides i una pantalla preparada per començar l’acte. L’Èric procura seure en un extrem, perquè així pot observar-ho tot sense sentir-se al centre, sense ser el punt d’atenció. Li costa aguantar el contacte visual, però mira de tant en tant per si algú l’interpel·la o per saber si és el seu torn de paraula.

El cap, que seu presidint la taula, comença parlant d’un nou client que els donarà molts diners i que els pot fer créixer, d’unes dades que hauran de revisar durant els pròxims mesos. Tot això ho pot entendre. Però, de cop i volta, passa a una diapositiva plena de gràfics de tota mena. L’Èric intenta seguir-la, però hi ha un moment en què deixa d’escoltar paraules i només veu línies corbes i rectes, barres, punts que pugen i baixen. Es comença a bloquejar. Van passant els minuts i els altres prenen apunts sense cap dificultat; llavors ell fa veure que també, però en realitat intenta desxifrar què és important i què no. Cada frase sembla important i cada número, també. Vol escriure-ho tot, però sap que el més probable és que s’ofegui en detalls o que es quedi sense temps perquè passaran de diapositiva.

Per sort o per desgràcia, una veu el separa dels seus pensaments a punt del col·lapse: —Èric, que et sembla?—

Aquella pregunta li paralitza la respiració. No sap si volen que doni la seva opinió, o un simple assentiment, o que aporti una nova idea. Llavors, recorda un dels consells de la psicòloga: si no saps què volen exactament, pregunta sense por. I això es disposa a fer. Es para a pensar uns segons i decidit pregunta:

—Em podríeu especificar a quina part de la presentació us referiu? — mentre riu incòmodament.

El cap assenteix, com si el seu dubte fos absolutament normal, que ho és, però l’Èric tenia por de que el veiessin com un empanat. Respira tranquil·lament.

— L’última de la que hem parlat — respon el cap.

L’Èric es queda penjat completament sense saber què dir, ja que aquella havia estat on havia patit el bloqueig. S’esforça per recordar el màxim de coses que havia llegit i mira els seus apunts. Se n'adona de que realment sí era capaç d’entendre tota la informació, però que en aquell instant li havien vingut una de les seves aturades mentals que té de tant en tant. I amb l’ajuda del que tenia, resol la pregunta de manera molt gratificant per a ell, encara que ells fossin l’únic que ho veiés així, perquè només ell sabia com de malament ho havia passat per uns minuts.

Després de la reunió, la companya dels auriculars se li acosta.

—Jo també acostumo a preguntar les coses quan no les entenc, ho has fet genial.— diu ella mentre somriu.

A ell li sorprèn sentir que no està sol en això. Caminant pel passadís, nota una sensació que mai havia experimentat: ningú havia expressat abans amb paraules els seus pensaments. Ni tan sols l’Anna.

Quan arriba a la seva taula, torna a la feina. Es troba de nou amb registres numèrics, fórmules, excels… coses sí que segueixen normes clares. Si falla alguna cosa, es pot trobar una solució. Si alguna dada no quadra, hi ha un càlcul que explica el per què i es troba l’arranjament de l’error. Aquí el món és més previsible que la realitat.

Però aquella tarda va passar una cosa imprevisible: el cap s’acosta, mig somrient, i li diu que, degut a que ha vist que es fixa molt en les inadequacions, voldria que, a finals de cada setmana, prepari un petit document posant-hi les anomalies detectades per compartir amb tots els seus companys.

— D’acord — assenteix l’Èric mentre per dins li dona voltes.

Un document compartit. Alguna cosa escrita que llegirà altra gent. Recorda totes les vegades que algú li ha criticat la manera, el to, la llargada i sobretot l’excés de detalls. Li aterra tornar a sentir que s’equivoca, encara que no ho estigui fent.

Mentre va fent el seu treball, descobreix cosa curiosa: li agrada fer-ho. S’ho passa bé i sap que ho fa correctament, tot i que no li agrada admetre-ho. Li agrada trobar respostes a allò que és erroni, posar ordre, donar sentit al que sembla embrollat. Potser perquè ell mateix s’ha passat tot el que porta de vida intentant ordenar el caos mental i social amb el que conviu constantment.

A l’hora de plegar, el cel torna a ser gris, però avui encara més. L’Èric es fixa en ell i, mentre camina, pensa que la reunió no ha estat tan desastrosa. Sí que és cert que ho ha passat realment malament, però que finalment se’n ha ensortit força bé: ha sabut reaccionar davant dels imprevistos, ha sabut fer una pregunta en lloc de quedar-se callat i, a més, ha sabut contestar. I per primer cop pensa que hi ha una mínima possibilitat d’algun dia ser ell mateix, tal i com és i sense sentir-se escanyat, en aquell edifici en què va decidir esperar 5 minuts a la seva cantonada abans d’entrar-hi. No només l’Èric que intenta superar les situacions que se li presenten cada dia, sinó que aporta alguna cosa bona. S’adona de que això deu ser el que vol dir “ser-ne part d’un equip”.