Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



El sofà és molt tou, i ell té una especial estima per les superfícies fermes i rígides. Per tant, quan seu, nota de seguida que el sofà no és com a ell li agrada. També nota que un llum és més potent que un altre i que la música que escolta la secretària està massa alta. Té una gran sensibilització amb qualsevol sensació que pugui percebre amb algun dels cinc sentits. S’ajusta la màniga dreta del jersei ratllat que porta, la que sempre li fa pessigolles a la pell. Li han dit mil vegades que és una mania, fruit del seu cervell, però ell no ho percep així. Per a ell, és la seva manera de mantenir-se quiet i tranquil, o almenys de fingir que ho està.



Al costat seu, dues persones xerren i riuen. Ell escolta molt atentament, ja que aquestes petites converses a ell li semblen grans muntanyes russes; no sap quan ha de riure ni què s’espera que digui quan li preguntin com està. Ho sap perquè li passa sempre, especialment quan la situació és nova i no té cap guió preparat. I avui és un d’aquests dies, i per això ha memoritzat algunes frases com: “Sí, estic bé, gràcies”, “Sí, fa bon temps”, “Sí, amb prou ganes de començar”. Potser li funciona.



Tanca els ulls un segon i es recorda del que li va dir l’Anna, la seva psicòloga, fa setmanes: primer respira, després observa, seguidament pregunta’t i finalment actua. Ho prova. Respira. Observa. La sala és moderna, hi ha plantes artificials i una pantalla que anuncia reunions, conferències, paraules que li semblen massa grans per al seu primer dia. Es pregunta a si mateix quina és la gràcia de tenir plantes sense vida i per què la llum del panell molesta la seva vista. Actua? Encara no. Espera.



Quan finalment surt una dona amb ulleres i veu suau, que porta set minuts esperant, ell ja ha revisat mentalment quinze vegades la conversa que vindrà. Però ella només diu:

—Ets l’Èric, oi? Vine amb mi, que et farem una targeta d’accés.



Ell no diu res, només la segueix. La dona es mou ràpid i ell necessita un moment per seguir el ritme, ja que, entre els nervis i que ha interactuat amb algú que no coneix, respira amb menys profunditat. Arriben a una sala plena de màquines i desenes de llums que parpellegen. Li demanen que es col·loqui davant d’una càmera per fer-se una foto. Ell intenta no parpellejar i obre els ulls de manera exagerada per mostrar-se normal davant la càmera. Però la seva cara, aquest cop, no amaga la realitat.



Li entreguen la targeta i la sensació física del plàstic fred li calma una mica. Li agrada tenir objectes nous entre les mans. Per a ell, cada textura és un univers. A més, el plàstic llis li recorda els cromos de quan era petit. Li encantava ordenar-los per colors i categories. I, de fet, encara ho fa, només que ara, en comptes de cromos, són enganxines i petxines. Això és perquè li agraden les dues últimes síl·labes juntes d’ambdues paraules: xines.



Quan arriba a la planta on hi haurà el seu despatx, veu una gran oficina, molta gent movent-se, telèfons que sonen, escriptoris de fusta, desenes d’ordinadors i de làmpades amb llum blanca. La seva mirada s’enganxa primer a les cares, després als fluorescents. Massa informació alhora. Nota com el cor batega més fort i més ràpid. Ho coneix bé: és el soroll de dins, no només el de fora. De dins seu, dels seus pensaments que comencen a despertar cada vegada més.



—Benvingut, Èric —diu el cap de l’oficina, un home alt amb una veu que sembla voler sonar tranquil·litzadora però que li ressona massa fort. Típica d’algú amb un gran càrrec.



L’Èric únicament assenteix i dona les gràcies, ja que no troba la frase memoritzada.



Durant uns segons ningú afegeix res més, i això per a ell és un descans.



—Doncs, t’ensenyem la sala —diu el cap.



Li mostren la seva taula, la cadira, l’ordinador. Ell es fixa en el teclat, en com algunes tecles estan més gastades que altres. Ho troba interessant perquè, amb el mínim detall, l’Èric és capaç d’endevinar quina serà la següent lletra a desaparèixer i en quant de temps aproximadament.



Quan el cap s’allunya, l’Èric aconsegueix respirar millor. L’espai és seu, almenys una mica. Obre l’ordinador i llegeix les instruccions i normes que li han deixat en un correu. Al principi tot li sembla molt, però, a mesura que llegeix, va fent connexions. Les tasques semblen ser clares, gairebé matemàtiques. Aquí sí que sap què fer: seguir passos, comprovar, revisar, validar. I les normes són coherents i tolerables.



Quan arriba l’hora de la pausa, dues persones li proposen anar a prendre un cafè. Es queda paralitzat per un instant i accepta, tot i que li agradaria quedar-se a la taula sol, sense ningú que li provoqui inseguretat. Però sap que li han recomanat anar provant i sortir una mica del seu cercle. Baixen al bar. Ell observa com s’organitza la cua, com la gent decideix què pren. Quan li toca demanar, s’encalla uns segons i acaba repetint exactament la mateixa opció de la persona que estava davant seu. Cafè sol. No li agrada gaire, però almenys s’ha estalviat parlar més del compte.



Durant la conversa, li fan preguntes que són senzilles per a la majoria, però que per a ell són molt complicades de tractar, i respon amb frases curtes però vertaderes. Odia mentir per quedar bé, i odia encara més les persones que ho fan. Parlant, descobreix que una de les companyes també prefereix treballar amb auriculars perquè el soroll li molesta. A l’Èric se li encén una llumeta, una alegria: potser aquí també hi ha espai per a ell, per a la seva manera de ser, i que no és tan diferent de la resta com ell creu.



Quan torna al despatx, pensa que potser la feina no serà tan terrible. Té por encara, sí, però també té curiositat. I la curiositat, ho sap, sempre ha estat més forta que la por. Potser és això el que el fa continuar. I, potser, és un bon senyal.