El segon dia, quan l’Èric va de camí cap a l’edifici, s’atura a la cantonada. Pensa si fer-se mitja volta per la por d’afrontar un nou dia. El seu cervell genera un debat constant entre el que vol fer i el que creu que hauria de fer, i això no sempre li porta a prendre bones decisions. Finalment, decideix avançar. A diferència d’ahir, algunes coses li resulten familiars: el soroll de la sala, la llum blanca dels fluorescents, la noia de recepció que li diu bon dia mentre somriu ensenyant les dents.



A l’ascensor, s’enganxa a la paret perquè no suporta el fet de trobar-se amb fregaments accidentals amb persones desconegudes. Malauradament per ell, una dona entra gairebé corrents, prement el botó de la tercera planta. Quan mira l’Èric, ell baixa els ulls per evitar qualsevol tipus de contacte i així no començar una conversa incòmoda amb ningú. No sap si se suposa que ha de dir alguna cosa i, per tant, és la millor opció. Finalment, la dona somriu i diu “hola”. L’Èric respon el mateix massa tard i massa fluix, però, almenys, ho fa. Quan les portes s’obren, s’adona que, tot i la incomoditat, el matí comença sent menys terrible que el del dia anterior. I això li mostra que és capaç d’adaptar-se millor del que pensava.



Quan arriba a la seva taula, el responsable ja s’està esperant amb una carpeta plena d’informes.



—Bon dia, Èric. Et vaig deixar unes dades noves perquè les revisis—

—D’acord —respon l’Èric sense mirar-li la cara.



Aquesta vegada, en lloc de sentir el batec del seu cor a 1000 pulsacions per minut, l’Èric sent una mena de tranquil·litat diferent. Ara ja s’ha fet la idea de quin és el ritme del seu espai: treballar i treballar. Encén l’ordinador i, mentre la pantalla carrega, es torna a fixar en el desgast del teclat mentre ordena mentalment els deures del dia: organitzar i arxivar documents, analitzar dades de l’informe, trobar incoherències entre els valors. Tot plegat sembla un trencaclosques ben estructurat, però li encanta tenir la ment ocupada i demostrar la perfecció amb la qual pot fer les tasques.



Al cap d’una estona, descobreix un error que ningú havia vist abans. Un valor incorrecte que provoca que tota una columna aparegui amb decimals també incorrectes. Ho escriu en un correu per no haver d’explicar-li cara a cara, amb captures de pantalla, fletxes i altres símbols, i una explicació pas a pas. Tot ben ordenat, sense deixar-se un detall. Triga una bona estona, potser massa pel que era realment, però ell sap que és així com ho ha de fer per estar tranquil i orgullós. No deixa mai les coses a la superfície, sempre aprofundeix.



Quan el cap retorna a la taula i veu el correu que estava a punt d’enviar, es queda mirant l’Èric amb sorpresa i li pregunta com s’ha adonat d’una cosa tan precisa. L’Èric es queda parat uns segons sense saber què contestar. Llavors, el cap torna a preguntar-li el mateix per si de cas no l’havien escoltat. I ara sí, l’Èric respon.



—Perquè no quadrava amb el patró que hi havia ahir.



El cap somriu. No un somriure de cortesia, sinó un somriure real.



—Molt bona feina, Èric.



Aquesta frase li ressona durant tota la resta del matí. “Molt bona feina.” Mai no està segur de si realment ho fa bé, ni si la gent ho diu només per quedar bé. Però aquesta vegada li ha semblat sincer.

















Durant la pausa del mig matí, la companya dels auriculars el busca amb la mirada. Ell se n’adona amb rapidesa i s’hi apropa.



—Vols baixar a prendre alguna cosa? —pregunta amablement ella.



—Sí —respon ell sense pensar-ho massa.



Quan caminen pel passadís, ella li explica que fa 3 anys que treballa aquí i que, de vegades, es bloqueja quan passa massa gent o hi ha massa claror. L’Èric l’escolta amb atenció. No és habitual que algú comparteixi amb ell coses amb les quals se sent tan identificat.



—Has començat amb bon peu —afegeix ella—. El cap m’ha dit que has detectat un error que ningú havia vist i que, tot i tenir el te tens, treballes a la perfecció.



L’Èric s’atura un segon.



—Tenir el que tinc?—

—Sí, ja m’entens, allò.—

L’Èric posa cara de confusió i la noia dels auriculars ràpidament es disculpa pel que havia dit. L’Èric, sense entendre res, ho deixa córrer. No li agrada gaire ser observat, encara menys que comentin coses sobre ell. I ja no només pel que “té” o deixa de tenir, sinó pel fet que el cap havia explicat que ell havia detectat un error. Tot i això, aquesta vegada no li molesta tant. Potser perquè no era una crítica, sinó un reconeixement.



Quan tornen a l’oficina, hi ha una petita reunió imprevista. A ell aquestes reunions li fan por: massa veus juntes, molta informació inesperada i risc d’haver d’intervenir sense preparació. Però, tot i els nervis sobrevolant la seva ment, aconsegueix seguir la major part de les explicacions sense haver de posar una excusa per sortir corrents.



—Pots revisar una altra base de dades? —pregunta un treballador de l’oficina.



L’Èric no diu “sí” per compromís, sinó perquè realment li ve de gust fer-ho, perquè nota la confiança que posen en ell i això el fa sentir a gust.



A la tarda, mentre fa la seva feina, nota que ja no sent tant el batec del seu cor. Treballar li absorbeix la ment, i això és una cosa bona perquè li permet prendre un gran respir. L’ajuda a ordenar el soroll intern, a estar connectat correctament. En alguns moments sent fins i tot una cosa semblant a la satisfacció, però ho dissimula amagant-se a l’ordinador. Abans de marxar, guarda i ordena amb cura tots els documents, tanca les pestanyes una per una i deixa la taula exactament igual que com se l’ha trobat: neta i polida. Ho necessita per començar bé l’endemà. Sempre l’han ensenyat que s’han de deixar les coses com ens agradaria que ens les deixessin.



Quan surt, el vent li toca la cara i li despulla el front, i pensa que, potser, si cada dia que ve és semblant a l’anterior, a poc a poc podrà construir una rutina que el faci sentir molt còmode. I, per primer cop en molt de temps, la idea d’un dia nou no el fa tremolar. I això, per ell, ja és molt.