El tercer dia va començar com els altres: amb el sol entrant sense pietat per les persianes, amb el silenci de la casa que semblava embolicar-lo com una coberta de ferro. Però aquesta vegada hi havia una diferència subtil: en Toni ja no era només conscient del seu malestar, sinó que aquest començava a envair la seva percepció de tot el que l’envoltava. Cada so era més fort, cada moviment dels altres més molest, cada pensament més incontrolable. No hi havia pausa, ni escapatòria, ni consol.

Es va asseure al llit i va mirar el sostre, respirant amb dificultat. Els rajos de sol dibuixaven formes sobre les parets, que ell percebia com ombres inquietants que es movien sense raó. Va sentir un vertigen lleu, com si tot el seu entorn es balancegés, i la seva pròpia ment li semblés un laberint sense sortida. Va intentar pensar en alguna cosa agradable, en un record feliç, en un moment de calma, però no hi havia res. Només existia la consciència del fracàs: de la seva incapacitat de relaxar-se, de gaudir, d’encaixar.

Va aixecar-se amb dificultat, les cames pesades com plom, i va caminar per la casa sense rumb. Va obrir armaris, va tocar els mobles, va mirar objectes innocents amb una intensitat que feia que semblessin hostils. El silenci el perforava; cada soroll que abans ignorava ara era un crit: el cruixir del terra, el vent xiulant, el tic-tac del rellotge. La casa, que abans semblava simplement buida, ara li semblava una presó activa, capaç de jutjar-lo i enfonsar-lo encara més en la seva pròpia ment.

Va decidir sortir a caminar pel poble. Els carrers, que abans semblaven simplement llargs i impersonals, ara li semblaven interminables, plens de trampes i visions que només existien en la seva percepció. Els turistes passaven al seu costat, però ell sentia que el miraven amb un menyspreu imaginari; les seves converses, els seus gestos, tot semblava referit a ell d’una manera que no podia confirmar ni ignorar. Va començar a tenir la sensació que tot el poble estava dissenyat només per a ell, només per recordar-li la seva incapacitat de participar en la lleugeresa de la vida.

A la platja, va seure a la sorra i va mirar el mar, però ja no li produïa cap calma. Les onades que abans semblaven un ritme tranquil·litzador ara li recordaven el temps que passava sense poder canviar res. Cada moviment de l’aigua li semblava una burla, un recordatori que ell era incapaç de transformar la seva pròpia situació. Els crits llunyans dels nens, les converses dels adults, el vent: tot es convertia en una cacofonia que el torturava subtilment.

Va intentar llegir, però les paraules es barrejaven i desapareixien. La seva ment no podia concentrar-se; cada pensament es multiplicava, saltava, es deformava. Les coses que abans semblaven normals es convertien en interrogants impossibles: havia deixat alguna cosa sense fer? Havia comès un error imperdonable sense recordar-ho? Cada memòria que irrompia venia carregada d’una sensació de culpa difusa i permanent.

Amb cada hora que passava, la sensació de buit i pressió dins d’ell augmentava. Va començar a sentir una inquietud física, un pes al pit que no podia alleujar. El cor li bategava amb força, i cada respiració semblava insuficient, com si l’aire fos massa dens per entrar dins del seu cos. Va mirar al voltant, esperant veure algun signe de normalitat, algun objecte conegut que li produís una sensació de seguretat, però tot semblava deformar-se davant dels seus ulls: la taula, les cadires, els objectes quotidians prenien formes i significats estranys, com si ell ja no els pogués percebre com eren.

Va decidir tornar a la casa quan el sol començava a pondre’s. Els carrers del poble li semblaven encara més llargs i tortuosos, i cada ombra dels edificis li provocava un nerviosisme que no podia controlar. Les finestres dels cafès il·luminats semblaven ulls que el jutjaven, i les converses interiors que imaginava li feien sentir una pressió intensa sobre el pit i l’estómac. Ja no podia diferenciar el que existia de la seva pròpia percepció distorsionada. El món es convertia en una extensió de la seva ansietat, una manifestació física dels seus temors més íntims.

A la casa, va seure a la terrassa amb una tassa de cafè freda, observant el mar fosc. La nit començava a cobrir-ho tot, i amb ella les seves pròpies pors es feien més reals. Va veure les onades com dents de ferro que li temptaven submergir-se, els arbres movent-se amb el vent com espectres silenciosos. La sensació que tot estava fora de control el va fer tremolar, i un pensament fosc, persistent, va travessar-li la ment: potser l'única manera d’aturar aquesta pressió era desaparèixer, fondre’s amb la foscor que l’envoltava.

Els minuts es van convertir en hores, i cada hora en un recordatori de la seva impotència. Va caminar dins de la casa, agafat el cap amb les mans, respirant amb dificultat, sentint que la seva ment ja no li pertanyia. Les ombres projectades per la llum de la ciutat a través de les persianes es movien amb una intenció que només ell percebia, i cada objecte es convertia en una prova del seu fracàs, del seu aïllament i de la seva incapacitat de sentir-se bé.

Mentre la nit avançava, en Toni es va asseure al llit, abraçant el coixí com si pogués sostenir-se ell mateix. Les idees fosques i persistents el perseguien: la seva vida sense sentit, les oportunitats perdudes, la sensació que sempre seria així, atrapada dins la seva pròpia ment. Va mirar la finestra, veient les onades reflectir la llum distant dels fanals, i va comprendre amb una claredat terrible que la llibertat era una il·lusió: ell era, i sempre seria, presoner de si mateix.

La pressió dins del seu pit es va intensificar fins a fer-li mal físic. Va sentir com si cada múscul del seu cos fos insuficient per contenir el que passava dins la seva ment. Les parets de la casa semblaven apropar-se, la terrassa es reduïa, la foscor li penetrava fins als ossos. Va comprendre que no hi havia escapatòria. La solitud no era només externa; era el seu estat natural. I en aquella consciència absoluta i cruel, una calma final i aterridora el va envoltar: l'única manera de fugir era fondre’s en aquell abisme.

En Toni es va inclinar cap endavant, agafant el cap amb les mans, i va deixar que la seva consciència es desbordés completament. El món continuava, indiferent, però ell ja no hi era. El silenci de la casa, de la platja, del poble, tot era perfecte i implacable. La presó havia guanyat: no era fora, no era el treball ni la rutina, sinó ell mateix, atrapant-se sense possibilitat de retorn.

I mentre la nit cobrava tota la seva extensió, en Toni es va fondre en la foscor, consumit per la seva pròpia ment, deixant darrere només el record silenciós d’un home que mai va aconseguir escapar de si mateix.