Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava profundament era aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se senten abocats, com a mínim un cop l’any. Aquesta era la seva veritable creu, l’imponderable sense solució. El mes de vacances era, per a ell, una tortura de dimensions secretes i cruels. No hi havia calendari ni previsió que pogués minvar la consciència d’estar condemnat a hores inacabables, a dies sense horaris, a temps lliure sense fi.
El primer matí es va despertar amb la mateixa incomoditat que s’hauria sentit dins d’una caixa de vidre. El llit de la casa de lloguer, massa còmode, li semblava un sarcòfag suau, i els rajos de sol que entraven per les persianes li penetraven com acusacions silencioses. Es va quedar un moment assegut, amb els peus penjants, mirant el sostre blanc i pensant en com tot semblava perfecte, gairebé ofegadorament ordenat. Cada ombra al sostre, cada petit soroll de la casa, li semblava amplificat, una confirmació que no hi havia manera de fugir del temps ni del seu propi cap.
Va aixecar-se amb dificultat, estirant l’esquena, i va començar a caminar per la casa. La cuina estava impecable, amb la tassa de cafè del dia anterior encara al rentaplats i els estris alineats amb una precisió irritant. Els mobles eren simples, però cada objecte li semblava massa perfecte, com si haguessin estat col·locats amb la intenció de posar-lo a prova. El soroll del frigorífic, els cruscs de les rajoles sota les seves sabates, fins i tot el vent colpejant les finestres, tot li provocava una irritació subtil que no podia ignorar. Cada detall era un recordatori que estava completament lliure… però incapaç de sentir-se bé.
Va decidir sortir a caminar pel poble, amb l'esperança de trobar algun estímul que el treies de la rutina obligatòria de la casa. Els carrers estaven plens de turistes i famílies que semblaven perfectament adaptats al seu temps lliure. Ell, en canvi, se sentia un intrús en aquell escenari perfecte. La felicitat d’ells era com una acusació: tu no saps gaudir de res. I, efectivament, en Toni no sabia. No podia. La seva ment buscava motius per estar incòmode, i els trobava amb una precisió inquietant.
Les botigues de souvenirs amb els colors cridaners i els objectes ordenats li provocaven una estranya combinació d’avorriment i irritació. Va mirar una samarreta amb un missatge alegre i va somriure de manera seca: “Potser algun dia tindré temps per ser feliç”, va pensar, però ja sabia que aquell temps no existia per a ell. Tot semblava dissenyat per demostrar-li la seva incapacitat de gaudir, com si el poble mateix s’hagués aliat amb el seu malestar.
Va seguir caminant sense rumb, observant cada detall com si fos un examen: la pintura descamada d’una façana que mai havia vist, un banc buit al costat d’una palmera, el so distant d’una campana que li semblava més fort del que realment era. Els turistes passaven per davant seu sense notar-lo, conversant i rient, i en Toni sentia una barreja de rebuig i enveja: rebuig per la seva pròpia incapacitat de participar en la lleugeresa de la vida, i enveja per la facilitat amb què els altres semblaven acceptar-la.
A la tarda, va caminar fins a la platja, buscant alguna mena de descans que mai no arribava. L’aire humit li feia pessigolles a la pell, el soroll de les onades li semblava massa constant, gairebé agressiu, i el crit llunyà dels nens corrent li produïa un malestar que no sabia com dissoldre. Va seure a la sorra, sense trepitjar l’aigua, i va mirar el mar: la vastitud del blau era intimidant, no tranquil·litzadora. Cada onada que arribava a la vora li recordava els errors que no podia canviar, les oportunitats que havia deixat escapar, les paraules que mai havia dit. La seva pròpia incapacitat de relaxar-se el perseguia amb força implacable.
Va intentar llegir un llibre, però les paraules li fugien, les frases no connectaven. Cada línia que llegia li recordava que la seva ment estava massa ocupada processant records i preocupacions: els comentaris que havia fet en reunions que ja havien passat, decisions que mai havia pres, petites humiliacions que no podia oblidar. Tot s’acumulava, silenciós i constant, com una presència que no es podia ignorar.
Va decidir tornar a la casa quan el sol començava a pondre’s. Els carrers, que semblaven acollidors durant el dia, ara li semblaven llargs i incomprensibles. Els llums dels fanals dibuixaven ombres que el feien sentir més petit i insignificant. Va passar per davant d’un cafè obert i va sentir el soroll de converses alegres; cada rialla era una punyalada suau que li recordava que ell no sabia integrar-se en aquest món de descans i plaer obligatori.
A la casa, a la terrassa, es va asseure amb una tassa de cafè que havia preparat amb les mans tremoloses. Va mirar el mar, les onades i els fanals del poble, i va sentir una por lenta, però constant: no era només que odiava les vacances. Era que no podia escapar del que portava dins seu, del seu propi cap que no sabia silenciar. La presó no era el lloc ni el treball que havia deixat enrere; era ell mateix, i la llibertat obligatòria no era més que un mirall que li retornava tot el que temia veure.
Mentre la nit s’acostava, va passejar per la casa sense rumb, obrint i tancant armaris sense motiu, tocant els objectes com si això pogués estabilitzar la seva ment. Les parets estaven en silenci, però ell no. Els pensaments continuaven: “I si no serveixo per descansar?”, “I si això només demostra que soc incapaç?”, “I si sempre estaré així, en un bucle de frustració?”. La seva ment era un espill infinit que li retornava només el que temia sentir, només el que odiava veure.
Finalment, es va asseure al llit, abraçant el coixí, mirant el sostre i deixant que els pensaments passessin com núvols carregats de pluja invisible. El mes de vacances, que havia de ser un descans, ja començava a revelar la seva veritable naturalesa: un temps llarg, interminable, on la seva pròpia ment es convertia en la presó més rigorosa. I mentre el silenci del poble l'envoltava, en Toni va comprendre que no hi havia distracció ni activitat que el pogués alliberar; estava atrapat, no fora, sinó dins d’ell mateix.
|