El segon dia va començar igual que l’anterior, amb el sol filtrant-se sense pietat per les persianes, però aquest cop el pes dins d’en Toni era més dens, més persistent. Cada raig de llum semblava un punyal que li perforava la consciència, recordant-li que el temps existia, encara que ell no sabés què fer amb ell. Es va quedar assegut al llit, amb les mans recolzades als genolls, mirant el sostre blanc, pensant que potser algun cop podria deixar de sentir-se tan atrapat dins del seu propi cap. Però aquesta esperança ja semblava una broma cruel: els pensaments es repetien, sense ordre, saltant d’un record a un altre com una ombra incansable.

Va aixecar-se i va caminar cap a la cuina, intentant preparar un cafè, però les seves mans tremolaven lleument. Cada moviment li semblava una tasca massa gran, una exigència que el seu cos i la seva ment no volien assumir. El silenci de la casa ho amplificava tot: el cruixir del terra sota els seus peus, el soroll del cafè escalfant-se, el tic-tac del rellotge que li recordava que cada segon lliure era una oportunitat per sentir-se pitjor. Va beure un glop, però ni la cafeïna ni la rutina mínima li produïen alleujament; només sentia una pressió interna que s’incrementava lentament, com si cada pensament fos una pedra col·locada sobre el seu pit.

Va decidir sortir a caminar pel poble, com el dia anterior, però ara tot semblava diferent, estranyament desconnectat. Els carrers familiars li semblaven més llargs, les façanes dels edificis més altes i rígides. Els colors que abans li havien semblat càlids i atractius ara li provocaven incomoditat, com si fos incapaç d’encaixar dins aquell ordre artificial. Les botigues i els cafès, plens de riures i converses, li semblaven estranyament hostils; com si l’alegria dels altres fos una acusació silenciosa de la seva incapacitat de relaxar-se.

Va començar a fixar-se en detalls que abans no havia notat: una porta tancada amb clau, una rajola trencada al carreró, un grafit mal pintat. Cada petit defecte del poble semblava tenir significat només per a ell, com si fos un missatge ocult indicant-li que estava fora de lloc. Els turistes passaven al seu costat sense veure’l, però ell sentia que el miraven amb una intensitat imaginària que el feia encongir. Cada petita interacció que no existia es convertia en un judici en la seva ment, i ell no podia escapar-ne.

A la platja, va seure a la sorra, observant les onades. Els nens corrien i cridaven, els adults parlaven i es banyaven, però tot li semblava un espectacle irreal, com si el món hagués continuat sense ell, deixant-lo fora d’una escena que no podia tocar. El moviment constant de l’aigua li recordava els pensaments que no podia controlar: idees que s’apilaven sense ordre, preocupacions que s’interposaven en qualsevol intent de concentrar-se, records de converses i errors que s’havien quedat com espines invisibles clavades dins la seva ment.

Va provar de seure més còmode, tancar els ulls i respirar profundament, però l’ansietat no el deixava. El silenci del seu entorn, que abans semblava neutral, ara li semblava opressiu. Fins i tot el vent que passava entre les fulles dels pins es transformava en un soroll amenaçador, com si li xiuxiuegés paraules que no volia escoltar. Cada respiració era un esforç, cada moviment un pes que el seu cos i la seva ment percebien com una càrrega insuportable.

Mentre la tarda avançava, va començar a fixar-se en els detalls més petits de la seva pròpia sensació de malestar. El coixí de la terrassa estava massa dur; la tassa de cafè massa calenta; el color del mar, massa blau. Cada percepció era amplificada per la seva ansietat, cada estímul innocent es transformava en una prova del seu estat mental fràgil. Va començar a sentir un vertigen lleu, com si el món s’estigués inclinant lentament i ell no tingués cap manera de recuperar l’equilibri.

Va decidir tornar a la casa abans que el sol desaparegués completament. Els carrers del poble semblaven més llargs i més desconcertants que abans, com si cada edifici, cada llum, cada ombra fos una trampa per la seva pròpia ment. Va mirar a les finestres dels edificis i va imaginar històries que no existien: famílies mirant-lo amb menyspreu, turistes comentant la seva presència invisible. La seva ansietat convertia la realitat en un laberint de sospites i visions impossibles de comprovar.

A la casa, es va asseure a la terrassa, intentant calmar-se amb una tassa de cafè. Mirava el mar i la platja, però el paisatge no l’alleujava; només intensificava la seva sensació de separació. La llibertat, que abans li semblava una tortura, ara es convertia en una opressió més subtil i persistent. Va comprendre que no era només el temps lliure que odiava: era la seva incapacitat de manejar-se dins aquest temps, la seva pròpia ment que li feia sentir que tot era massa gran i ell massa petit.

Mentre el sol s’enfonsava darrere de l’horitzó, la foscor li va revelar una altra capa de pensaments que no podia controlar: idees d’inutilitat, de fracàs, de soledat absoluta. Cada record de converses passades, cada error, cada oportunitat desaprofitada, es repetia dins d’ell com un eco infinit. Els dies de vacances, que havien de ser un descans, s’estaven convertint en un laberint mental sense sortida.

Va provar de llegir un llibre, però les paraules es dissolien davant dels seus ulls. La seva ment s’aferrava a detalls minúsculs: la manera com algú havia parlat amb ell fa anys, un comentari casual que mai havia entès, una oportunitat laboral que mai havia aprofitat. Tot això es combinava amb la seva ansietat present, fent que cada respiració fos més pesada, cada moviment més lent.

La nit va caure, i amb ella el silenci absolut del poble. Les llums dels fanals dibuixaven ombres llargues i mòbils, com si l’ambient fos viu i l’estigués observant. En Toni es va asseure al llit, abraçant el coixí, sentint com la seva ment l’envolta en una espiral de preocupació i por. No hi havia escapament. Cada intent de silenciar els pensaments només els feia més presents, més clars, més inabastables.

Va mirar el sostre, i va veure formes que semblaven moure’s amb els records i els temors. La foscor de la nit li semblava una presó més estreta que la llum del dia, més absoluta i infinita. Cada respiració li recordava que no podia fugir del seu cap, que cada minut lliure només intensificava la seva consciència del fracàs, de la solitud, de la incapacitat de relaxar-se.

Abans d’adormir-se, va pensar que potser tot seria pitjor demà. Que cada pas, cada soroll, cada mirada que percebia de manera exagerada, només el conduiria més profundament dins la seva pròpia ment. I amb aquesta idea, va tancar els ulls, esperant que el son li portés un alleujament que sabia que no arribaria. El mes de vacances havia començat, però la presó real ja no era el lloc ni la rutina: era ell mateix, atrapant-se, capaç de veure només les parets invisibles que la seva pròpia ansietat i depressió construïen al seu voltant.