La Clàudia es va despertar amb el cos tens i el cap ple de pensaments. La casa estava en silenci, un silenci espès que semblava carregar-se de records. Des que havien detingut na Magdalena, tot havia canviat. Ja no tenia por d’obrir la porta, però el pes del que havia descobert encara li oprimia el pit. Sabia que la veritat no sempre allibera de cop; a vegades fa més mal abans de curar. Va esmorzar sense gana, observant la cadira buida de l’àvia. Cada racó de la casa li parlava d’ella: l’olor de vainilla, les cortines brodades, el rellotge antic que sempre anava un minut tard. La Clàudia va respirar fondo. No podia permetre que la tristesa la dominàs. L’àvia no ho hauria volgut. A l’institut, els passadissos eren plens de murmuris. Tothom parlava del mateix, però ningú gosava dir-ho en veu alta quan la veien passar. En Biel i na Júlia se li van acostar. No feien preguntes, només li oferien companyia. Aquell gest senzill li va donar forces. No estava sola. Aquell mateix horabaixa, mentre feia els deures, el telèfon va sonar. La policia. La veu de l’agent sonava més greu que altres vegades. Volien que anàs immediatament a la comissaria. La Clàudia va sentir un nus a l’estómac. Alguna cosa important estava a punt de sortir a la llum.
La van fer seure a la mateixa sala petita, amb les parets blanques i fredes. L’agent va deixar una carpeta damunt la taula i va respirar profundament abans de parlar. -Na Magdalena ha confessat més coses -va dir-. I creim que tens dret a saber-ho tot. La Clàudia va notar com el cor li bategava amb força. Va assentir sense dir paraula.
Na Magdalena havia admès que no havia actuat tota sola. Durant mesos havia preparat un pla, no només per venjar-se de l’àvia, sinó també per fer desaparèixer la Clàudia. No volia un dany ràpid, sinó lent, silenciós, que semblàs un error juvenil.
—Té un nét —va continuar l’agent—. Té setze anys. Es diu Marc.
El nom va caure com una llosa. El Marc de la discoteca. El mateix al·lot simpàtic que havia insistit tant aquella nit. De cop, tots els records es van recompondre com un puzle cruel. No havia estat casualitat. Res no ho havia estat. L’agent li va explicar que la droga que en Marc distribuïa no era una substància qualsevol. Estava manipulada per provocar dependència i riscos greus si es combinava amb alcohol. El pla era fer que la Clàudia hi caigués una vegada i una altra, fins que el seu cos no ho pogués resistir. La Clàudia va sentir un calfred. Aquella nit havia estat molt més a prop de la mort del que havia imaginat.
—Vares prendre una bona decisió —li va dir l’agent—. I això et va salvar la vida.
Na Magdalena havia matat l’àvia perquè ella ho havia descobert tot. Havia intentat protegir la seva neta. I ho havia pagat amb la vida. La Clàudia va plorar en silenci, amb llàgrimes que cremaven, però també amb una sensació estranya d’orgull. L’àvia havia estat valenta fins al final. En Marc va ser detingut pocs dies després. El poble va quedar commocionat. Ningú s’esperava que un jove tan normal estigués implicat en una cosa tan fosca. La Clàudia, però, ja no tenia forces per odiar. Només volia passar pàgina. Aquella tarda va anar al cementeri. El cel estava gris, però no plovia. Es va asseure davant la tomba de l’àvia i li va parlar com ho feia abans, quan tenia por. —Ho vas intentar tot —va xiuxiuejar—. I jo seguiré endavant per tu. Va deixar una flor blanca damunt la làpida i va sentir una pau nova, fràgil però real. Quan va tornar a casa, va obrir el calaix on l’àvia guardava les cartes i les fotos. En va agafar una on sortien juntes, rient. Aquesta vegada no va plorar només de pena, sinó també de gratitud. Havia crescut. Havia après a dir no, a escoltar-se, a no deixar-se arrossegar. Les ombres havien estat reals, però no l’havien vençuda. La Clàudia va tancar el calaix, va apagar el llum i va mirar per la finestra. El futur encara era incert, però ja no feia tanta por. Perquè ara sabia una cosa essencial: la força no sempre és cridar o lluitar, sinó resistir, decidir i continuar.
I així, amb el record de l’àvia ben viu, va entendre que el final d’aquella història no era una derrota, sinó un començament.