Arriba a la casa de l’àvia. La porta estava mitja oberta, cosa que l’estranya un poc, però tot i segueix endavant i es queda paralitzada quan entra a dins. Tot estava girat damunt d’avall, i havia coses per tot, tirades per terra. Entra amb molta por, però amb valentia i coratge. Comença primer a la sala d’estar, després al menjador, a la cuina, seguidament a l’habitació de l'àvia, a la biblioteca, a l’habitació de cosir, al bany. Semblava que qualcú havia estat allà buscant alguna cosa. La Clàudia caminava lentament per la casa, com si cada passa pogués despertar records que encara feien mal. L’olor de vainilla i flors continuava sent la mateixa, però l’ambient era fred i trist. Allà on abans hi havia ordre i calma, ara només quedava el caos. Va entrar a l’habitació de cosir, el lloc preferit de l’àvia. A terra hi havia fils de colors, tisores, agulles i teles escampades. A la paret encara hi penjava el calendari de l’any anterior, amb dies marcats amb boli. La Clàudia va notar un nus al coll. Aquelles estisores… eren iguals a les que havia dit la policia. Va apartar la mirada, però una cosa li va cridar l’atenció: un calaix estava obert, i els altres, tancats. Anant molt alerta, el va obrir del tot. A dins hi havia fotografies velles, cartes i una llibreta petita, de tapes marrons. La va agafar amb les mans tremoloses i la va obrir. Era el diari de l’àvia. No eren pàgines llargues, només notes curtes, però en una d’elles hi va llegir un nom que la va fer quedar glaçada: Magdalena. Aquell nom li sonava massa. De sobte va recordar la dona malsofrida del carrer, la del funeral, la de les telefonades. La Clàudia va començar a unir pensaments. A les següents pàgines, l’àvia xerrava de discussions, d’enveges antigues, de problemes per una herència que mai no s’havia resolt. I sempre sortia el mateix nom. Sense voler perdre més temps, va fer fotos a les pàgines amb el mòbil i va deixar la llibreta exactament on era abans. Abans de sortir, va notar que a la biblioteca hi havia un quadre tort. El va moure i va descobrir una capsa metàl·lica amagada darrere, aquesta tenia un codi, ella va provar amb el seu any de naixement i la capsa es va obrir. A dins hi havia una cadena d’or i unes arracades. Les joies de l’àvia. Això volia dir que algú havia volgut fer creure que era un robatori. Amb el cor accelerat, la Clàudia va sortir de la casa i va anar directa a la comissaria. No sabia si la prendrien seriosament, però havia de contar el que havia descobert.



A la comissaria la varen fer esperar una estona. Quan finalment la va atendre un policia, ella li va explicar tot el que havia vist i trobat. Li va ensenyar les fotos del diari i li va parlar de la dona major. El policia l’escoltava atentament, prenent notes, amb cara seriosa.



—Has fet molt bé de venir —li va dir—. Això pot ser important.



La Clàudia va sortir d’allà amb una estranya sensació. Tenia por, però també sentia que estava fent el correcte. Aquella nit li va tornar a sonar el mòbil amb número ocult. Aquesta vegada no va contestar. No pensava donar-li el gust. L’endemà a l’institut, els seus amics estaven estranys. Alguns evitaven mirar-la, altres actuaven com si no hagués passat res. Ella se sentia diferent, com si hagués crescut de cop. A l’hora del pati, va decidir parlar clar. Els va dir que el que havia passat a la discoteca no estava bé, que no volia tornar a viure una situació així. Alguns ho van entendre, altres no. Però per primera vegada, no li va importar quedar malament. Aquell horabaixa va tornar a la consulta de na Marta. Li va explicar tot el que havia descobert, i la psicòloga la va ajudar a ordenar els pensaments.



—No pots carregar amb tot això tota sola —li va dir—. Però estàs demostrant una força impressionant per tenir només quinze anys. La Clàudia va somriure per primera vegada en molts dies. Sabia que encara quedaven moltes coses per resoldre, moltes preguntes sense resposta. Però també sabia una cosa molt clara: no pensava rendir-se. Per ella, i sobretot per la seva àvia. Aquella nit la Clàudia no va dormir molt. Cada renou de la casa la feia botar del llit. Tenia el mòbil davall el coixí, per si tornava a sonar. Però no va sonar. I això encara la va posar més nerviosa. L’endemà, quan sortia de casa per anar a l’institut, va veure una dona asseguda al banc de davant. Duia una pamela negra i unes ulleres de sol molt grosses. La Clàudia no li veia la cara, però el cos se li va tensar. Ho va saber sense necessitat de mirar-la bé. Era ella. Va passar de llarg fent veure que no l’havia vista. Però just quan ja era uns metres més enfora, va sentir una veu greu darrere seu:

—No corris tant, nineta.



La Clàudia es va girar. La dona es va llevar les ulleres. Era la mateixa cara, dura i freda del funeral.



—Què vols? —va dir la Clàudia, intentant no tremolar.



—Només avisar-te —va respondre la dona—. Hi ha coses que és millor no sabré.



—Tu vas matar la meva àvia? —li va sortir de cop, sense pensar.



La dona va somriure lleument, un somriure que li va gelar la sang.



—A vegades la gent rep el que es mereix —va dir, i se’n va anar caminant tranquil·lament.



La Clàudia va arribar a l’institut amb el cap fet un embolic. Aquelles paraules no la deixaven respirar. A classe no va entendre res del que explicava el professor.

A l’hora del pati, en Biel, un company de classe amb qui gairebé no parlava, se li va acostar.



—He sentit coses —li va dir fluixet—. El que li va passar a la teva àvia… la meva mare coneix la dona major. La Clàudia el va mirar sorpresa. I li digué:

—De veres?

—Sí. Diu que sempre ha estat plena de rancor. Que fa anys va tenir un problema molt gros amb la teva àvia. A poc a poc, en Biel li va explicar que aquella dona, na Magdalena, havia estat cosina de l’àvia. Havien discutit per una herència i des d’aquell dia no s’havien tornat a parlar. La Clàudia va notar com totes les peces encaixaven. Aquell capvespre va tornar a la comissaria amb aquesta nova informació. El policia li va dir que ja la tenien controlada, però que encara no tenien proves suficients.



—Has de tenir paciència —li va dir—. I sobretot, no t’hi acostis més.



Aquelles paraules del policia li varen quedar gravades al cap. “No t’hi acostis més”. Però com podia no fer-ho, si tot li girava al voltant? Tot i això, va decidir fer cas, almenys per uns dies.



Els següents dies varen ser estranys. A l’institut, tothom parlava fluixet quan ella passava. Alguns la miraven amb pena, altres amb curiositat. Ella caminava pels passadissos com si

no hi fos del tot, amb el cap ple de pensaments. A classe de català, la professora parlava de novel·les de misteri, i la Clàudia no va poder evitar pensar que la seva vida semblava una d’aquelles històries. Aquell horabaixa, va tornar a veure na Marta. Aquesta vegada, la Clàudia estava més cansada que trista.



—Em sent vigilada tot el temps —li va confessar—. Com si qualsevol cosa que faci pugui acabar malament. Na Marta li va explicar que era normal sentir-se així després d’un trauma tan gros. Li va dir que havia de cuidar-se, descansar i no carregar amb responsabilitats que no li tocaven. Però la Clàudia sabia que no podia aturar-se. Necessitava respostes.



Un vespre, mentre feia feina a l’habitació, va rebre un missatge al mòbil. Número ocult. El va obrir amb por. “Encara no ho saps tot.” El cor li va començar a bategar molt fort. Va estar a punt de respondre, però va recordar el que li havia dit el policia. Va apagar el mòbil i el va deixar damunt la taula. Aquella nit li va costar molt adormir-se. L’endemà, en sortir de l’institut, en Biel la va tornar a aturar. —Clàudia, la meva mare diu que na Magdalena s’ha posat molt nerviosa aquests dies. Que surt poc de casa i que discuteix amb tothom. Això li va confirmar el que ja sospitava: anava pel bon camí. Sense dir res a ningú, la Clàudia va decidir passar pel carrer on vivia aquella dona. No volia acostar-s’hi, només observar. Des de l’altra banda del carrer, va veure la finestra mig oberta i una cortina que es movia. Va tenir la sensació clara que l’estaven mirant. De cop, la porta es va obrir. Na Magdalena va sortir amb pas ràpid, sense veure la Clàudia. Va pujar a un cotxe negre i se’n va anar. La Clàudia va fer dissimuladament una foto al cotxe amb el mòbil i va decidir dur-la a la policia. Quan va arribar a la comissaria, el mateix agent la va reconèixer. En veure la foto, va frunzir el front.



—Això ens pot ajudar —li va dir—. Gràcies, Clàudia.

Ella va sentir que no era només una víctima, sinó part de la solució. Aquella nit, asseguda al llit, va pensar en la seva àvia. En tot el que li havia ensenyat: a ser forta, a no callar davant les injustícies, a seguir endavant encara que faci por. Va tancar els ulls amb llàgrimes, però també amb una decisió clara. No sabia com acabaria tot allò, però sabia una cosa: no pensava rendir-se. La veritat estava cada vegada més a prop, i ella estava preparada per afrontar-la.



Els dies següents varen passar amb una lentitud desesperant. La Clàudia comptava les hores, que no li passaven. Cada vegada que sentia un cotxe aturar-se davant ca seva, el cor li feia un bot. Qualsevol renou la nerviosa. Tot i això, intentava fer vida normal: anar a classe, fer els deures, parlar amb la seva mare. Però res no tornava a ser com abans. Una tarda, quan tornava de l’institut, va decidir passar pel cementeri. No ho havia fet encara. Li feia massa mal. Caminava entre les tombes amb els ulls plens de llàgrimes fins que va trobar la de la seva àvia. Va seure a terra, just davant la làpida. Li va parlar com sempre feia, com si encara fos viva, davant d’ella. Li va prometre que no deixaria que la seva mort quedés sense resposta. Aquell mateix vespre, la policia va telefonar a ca seva. Volien que la Clàudia tornés a la comissaria. Quan hi va arribar, l’agent li va explicar que havien investigat el cotxe negre. Estava llogat a nom d’una altra persona, però hi havia moviments estranys. A més, havien trobat empremtes a la casa de l’àvia que no coincidien amb cap robatori anterior. -No et podem dir gaire cosa -li va explicar-, però estam avançant. Tot i això, li varen tornar a insistir que no fes cap passa tota sola. La Clàudia va assentir amb el cap, encara que dins seu sabia que no podria aturar-se.

A l’institut, en Biel s’havia convertit en el seu principal suport. L’escoltava sense jutjar-la i li recordava que no estava sola. Amb els altres amics, la relació era diferent. Alguns s’havien allunyat, altres intentaven fer veure que tot era normal. Però la Clàudia ja no era la mateixa. Havia après a triar amb qui volia compartir el seu temps. Un divendres horabaixa, mentre estudiava, va rebre una carta sense remitent. No era habitual rebre cartes, i això la va inquietar. La va obrir. A dins hi havia només una frase escrita amb lletra tremolosa: “Encara pots aturar-ho.”

La Clàudia va sentir una mescla de por i ràbia. Aturar què? La veritat? La justícia? Va rompre la carta en trossos petits i la va tirar al fens. Ja no hi havia marxa enrere. Aquella nit va somiar amb la seva àvia. No era un malson. La veia asseguda a la seva cadira de sempre, cosint tranquil·lament. Quan la Clàudia s’hi acostava, l’àvia li somreia i li deia que tot aniria bé. Es va despertar amb llàgrimes als ulls i una sensació de calma estranya.



L’endemà, la policia va detenir na Magdalena per interrogar-la. La notícia va córrer pel poble. La Clàudia va intentar no escoltar res. Preferia esperar els fets. Quan la varen cridar per declarar una altra vegada, ho va fer amb fermesa. Va explicar tot el que sabia, el que havia viscut, totes les amenaces. Per primera vegada, no va tremolar. En sortir de la comissaria, va respirar fons. No sabia quant de temps duraria tot aquell procés ni com acabaria, però sentia que havia fet el correcte. Havia crescut a la força, massa ràpid, però també havia après a ser valenta.



Aquell vespre, va mirar una foto seva amb l’àvia. Va somriure entre llàgrimes. Sabia que encara quedaven ferides obertes, però també sabia que la veritat estava cada vegada més a prop. I passi el que passi, la Clàudia ja no tornaria a ser la nina que dubtava davant una porta. Ara era algú capaç d’afrontar la por, encara que li tremolessin les cames.