Passen uns quants minuts. Ella està tota nerviosa, té suor freda, li suen les mans, li tremolen les cames… De sobte surt una dona molt alta, prima, rossa, ulls blaus i molt simpàtica. I diu: - La senyoreta Clàudia, que ha arribat?

La noia s’aixeca i la dona li fa un gest perquè passi a la sala. Quan són dins aquell lloc tan acollidor, amb plantes, unes butaques molt còmodes, les parets de fusta i pintades de color menta, i uns quadres en blanc i negre. La psicòloga Marta es presenta i li comença a contar coses per tranquil·litzar-la. Li conta coses de la seva vida com per exemple que té un cus que nom Estel, que té una fiola d'un any que nom Clàudia com ella, i que viu a una casa amb un jardinet amb engronxadores. Totes aquestes paraules fan que la noia es tranquil·litzi i es senti còmode i segura. Més tard quan surt d’aquell local na Clàudia es sent segura i sap que demà i tornara i es sentira decidida per contar-li i el problema que té a la senyoreta Marta.



Just en haver sortit del local, sona el seu mòbil. Qui serà?, es demana. Va treure el mòbil de la butxaca de darrere dels pantalons i, en veure el nom de la seva mare a la pantalla, va sentir un calfred. Quan va despenjar, la veu trencada de la mare li va arribar, plena de plors. Ràpidament, la Clàudia li demana a la seva mare que passa i ella amb un fil de veu li respon que la seva àvia ja no era al nostre món. La Clàudia no la va entendre i li va dir: -Com que ja no és al nostre món? On és idò?

La mare, na Laura, que era una dona tranquil·la, alegre i calmada li va voler explicar a la seva filla de la manera que fes menys mal, però no va trobar les paraules adequades i finalment li va dir: -Que ha mort! I es va posar a plorar.



La Clàudia no es va poder aguantar les ganes de plorar, les llàgrimes van començar a rodar per les seves galtes mentre es feia un embolic en la ment per entendre què estava passant. Ara no domes tenia un problema, sinó que un parell.



Va anar cap a la casa de la seva àvia, i quan va arribar va trobar tota la seva família, policies, ambulàncies, bombers, psicòlegs, mestres, gent del poble. Tothom volia saber que havia passat, però a qui més li importava era a la Clàudia, i no la deixaven passar amb la seva família perquè la gent feia embús.



A la Clàudia li va afectar molt aquella pèrdua, no només perquè fos la seva àvia sinó perquè era qui l’havia cuidat, estimat i ajudat cada dia de la seva vida. Des del moment en què va néixer ella era allà. Cada dia anava a dinar a casa seva, cada dia li feia l'entrepà per anar a escola. Era qui realment es preocupava per ella. I ara ja no tendria ningú que es preocupés tant.



Passen uns quants minuts. La Clàudia està allà, fent la cuca per passar a davant. Però de sobte es xoca amb una dona major amb molta mala gana. Era una dona d'uns setanta anys, cabells blancs amb metxes grises, amb els rul·los ben fets, unes sabates de tacó, falda de tub, camisa, una bossa de mà i una pamela. La dona es guira i li diu: - Nineta que fas per aquí? Tu no ets qui per empènyer-me! Tens algun problema? La Clàudia com que estava massa nerviosa va passar d'ella i va seguir per endavant. I la dona com que era molt malhumorada va dir: - Ai la joventut d’avui en dia!… Si jo he de cobrar la jubilació gràcies a vosaltres, puc esperar d’asseguda!

La Clàudia per fi va aconseguir arribar al davant, però tenia les paraules d’aquella dona clavades al cap. Quan va veure tot aquell panorama es va quedar en xoc. A davant seu hi havia un cos tirat a damunt la vorera, tapat amb una tela daurada. Ella ja va intuir que era la seva àvia, però es va voler assegurar i va anar corregent a alçar la tela. Efectivament era la seva àvia. Estava mitja desvestida, li faltaven totes les seves joies, la seva bossa de mà, tenia sang pel cap, però no va poder intuir si era un tir o no perquè un policia la va collir i se la va endur lluny del cos.



El policia li xerrava i ella tenia la mirada perduda i no li contestava. La Clàudia no era conscient de res, havia quedat molt impactada. Es va atracar una psicòloga i mitja família. Tots estaven preocupats, però per sort al cap d’uns minuts la Clàudia torna a la del seu estat de realitat despertan-se de l’impacte que havia viscut per culpa d’aquella imatge de la seva àvia, tota vençuda.



Va estar xerrant amb la psicòloga durant uns minuts, i li va quedar clar que això era un trauma que li quedaria per sempre i que molt sovint li revendria aquella imatge, que se li havia quedat gravada al cap. De sobte va venir un cotxe de la funerària, un cotxe de l'FBI i un cotxe amb els que deien que eren els millors forenses de tot el món. Aquí ja sí que la cosa era seriosa. Tots van baixar dels seus cotxes negres blindats i van començar a treure maletins, bosses i un munt d'eines. Pareixia una d’aquelles pel·lícules que es veien per la televisió, però era la realitat i la Clàudia ho havia d’assimilar. Varen passar unes quantes hores i aquelles autoritats van aconseguir esbrinar la causa de la mort. Un agent es va atracar a la família que esperava allà ansiosa per saber que havia passat, i els va comunicar: -Estimada família, ens ha duit unes quantes hores esbrinar el que havia passat, però finalment ho hem acconseguit. La vostra familiar ha estat assassinada, i apunyalada amb unes estisores de cosir i un ganxet. Tots van quedar de pedra. I la Clàudia es demanava: -Qui havia pogut fer tal cosa? Què havia fet l'àvia perquè qualcú la volgués matar? Per què assassinar-la allà enmig del carrer? Tot això la turmentava i volia arribar a qui i per què l’havia assesinat, i ho aconseguiria. Ara el problema pel qual havia anat a la psicòloga Marta no era l’únic, si no ara en tenia molts més.



El cotxe de la funerària se'n va endur el cos, i el sent demà varen fer el funeral. Va ser un gran acte. A una gran església, amb moltes flors, un retrat de l'àvia, i hi va assistir molta gent. La família estava allà, i la gent del poble passava i els donava el condol. Van assistir amics de la Clàudia, professors, gent d’arreu del poble. I entre tota aquella gent també i assistí la dona de setanta anys malsofridada. I quan passa per davant la Clàudia li digué:

- Domes he vengut aquí per tornar-te a veure, i dir-te que el que li ha passat a la bruixa de la teva àvia és per alguna cosa. Ahh! I alerta a on fiques el nas nineta, perquè potser el pròxim funeral serà el teu.- I marxà fent petites passes. La Clàudia va quedar terroritzada. De cada vegada s’anaven sumant més problemes.



El vespre quan va arribar a casa seva, se’n va anar directe a tombar al llit. I el primer que li va venir al cap va ser les paraules d’aquella dona. Es demanava: Com pot ser tan dolenta? Com em pot desitjar la mort? Què li he fet? O més ben dit, que li havia fet l'àvia?

De tant de pensar amb tot allò es va quedar adormida. El sent demà amb despertar-se, veu que un número ocult l’ha trucada dotze vegades. Es possa molt nerviosa, es queda mirant el telèfon fixament i de sobte torna a trucar. Ella amb les mans tremoloses el cull, i respon:

- Sí?

- Ja saps qui som? -respon la dona a l’altra banda de telèfon-.



La Clàudia ja sabia qui era, però per donar-li un poc de joc li va contestar que no, que no

sabia qui era, ni perquè la trucava, ni que volia. La dona li va contestar: - Ja ho descobriràs, però et recoman que hem tenguis por. I de sobte es talla la línia.



Ella que era molt valenta no li va importar el que li digués aquella dona. Ella sabia que era la dona del carrer del dia de la mort de l’àvia, la de funeral i ara la del telèfon.



Es va vestir, i va anar cap a classe. Ara mateix el problema de la dona malsofrida i conflictiva li era igual. Ara li preocupava el problema que tenia amb alguns amics, però sabia que ho arreglaria amb sortir de l’institut quan anés a veure la psicòloga Marta.



Surt de l’institut i es dirigeix directa a la consulta de na Marta. Entra, i la Marta ja l’espera.



Hola Clàudia, com estàs avui? La rep alegre. Comencen a xerrar i la Clàudia li comença a

contar tot. Li diu: -Marta estic molt malament, vaig venir aquí per un problema que tenia amb els amics, però és que ara no només tenc un problema, sinó molts. Ara tenc el problema dels amics, l’àvia, la vella malsofrida, i els que encara no sé. I de sobte es posa a plorar.



La Marta la va abraçar i li dona tanta calma que fa que s'aturés de cop i li comences a contar cosa per cosa.



- Fa un parell de setmanes vàrem anar de festa amb tots els amics, érem devers deu.



Vàrem anar a la discoteca de devora del meu poble, al port d'Alcúdia, a “eclypse”. Tot anava bé fins que devers les 2:30, els nins van començar a fer molta bauxa, a fer-se amb tothom i es van fer amics d'un al·lot de 16 anys que es nomia Marc. Jo i un parell vam anar al bany i els altres van quedar amb en Marc. Vam tardar uns deu minuts perquè hi havia molta cua, i quan vam tornar, vam trobar a tots els nostres amics molt hiperactius, desorientats, no pareixien ells. Quedava clar que havien begut bastant, però aquell comportament no coincidia amb les altres vegades que havien begut i vam començar a sospitar que no només era l’alcohol, ho vam confirmar quan en Marc va venir i ens va dir: -“Bro!, voleu coca?”-. Els meus amics tots van dir que si i jo em vaig sentir obligada a dir que també en volia, perquè no volia ser l’única que digués que no. Em va posar la bosseta a dins la mà. Totes les que anaven amb jo ho van esnifar, però jo no vaig tenir coratge, i ho vaig tirar a terra sense que ningú se n’adonés. Ara tots els meus amics anaven col·locats i jo era la responsable de tots ells. Vaig tenir una feinada per dur-los cadascun a casa seva. Aquest no era el problema, sinó que aquesta substància duia nicotina i això volia dir que el que havia passat en un vespre es repetiria cada vegada que sortissin en forma de vici.



Després li contà el de l’àvia i la dona major. Na Marta es queda al·lucinant, i pensant amb els problemes que tenia aquella noia de 15 anys. En acabar la sessió, la Clàudia va anar a casa de l’àvia per cercar pistes del que havia passat.