Estimat diari,

Tan sols queden vint-i-quatre hores per a la nostra fugida, i el temps corre cada vegada més en contra nostra. Durant aquests dies hem estat ultimant els darrers preparatius, amb el cor encongit i la por sempre present. Hem tornat al jardí secret un parell de vegades, d’amagat del meu pare, i hem realitzat un clot per poder sortir fora del jardí. Na Clara m’ha fet entendre com d’important era cenyir-nos estrictament al pla de fugida, perquè qualsevol error, per petit que fos, podria convertir-se en la nostra condemna.

—Rosa, partirem a les dotze de la nit, just quan hagis bufat les espelmes. Na Maria i na Joana vindran a buscar-te per portar-te amb elles. És molt important que no t’hi neguis en cap moment. Has de dir que vas a buscar alguna cosa a la teva habitació. Jo t’hi esperaré a dins.

Des d’allà, partirem cap al pati del palau baixant per una corda feta amb llençols. Després baixarem al soterrani i travessarem les tres alcoves que porten a la porta secreta dels passadissos del jardí secret. Després de córrer durant mitja hora, arribarem finalment al jardí. Allà, fora del clos, ens esperarà en Ferran, un amic meu disposat a ajudar-nos en la fugida, amb el cotxe a punt perquè puguem marxar molt lluny.

Estimat diari,

Avui és el meu aniversari. Hauria de ser un dia feliç, ple d’alegria i celebració, però s’ha convertit en tot el contrari. El pes de la por i de la incertesa m’ofega el cor.

Espero que aquesta no sigui la darrera vegada que escric al meu estimat diari. Vull creure, amb totes les meves forces, que el nostre pla funcionarà i que na Clara i jo podrem trobar una vida millor, molt lluny d’aquí, on ningú ens robi la llibertat ni el futur.

Na Rosa va assentir amb el cor disparat. Cada detall del pla estava gravat a la seva ment com una ordre sagrada. Aquella nit, cada so, cada ombra del palau semblava més amenaçadora.

Quan finalment va arribar l’hora, va bufar les espelmes del seu aniversari i va dir amb veu tranquil·la:

—Vaig a buscar una cosa a la meva habitació.

Na Maria i na Joana la van deixar passar, i tot semblava normal. Na Rosa va arribar al punt on na Clara l’esperava i, amb un gest ràpid, van començar a despenjar-se pel pati amb la corda de llençols. El fred de la nit li calava fins als ossos, però no podia parar; cada segon comptava.

Van travessar el soterrani, però quan van arribar a la segona arcada que conduïa a la porta dels passadissos del jardí secret, na Clara es va adonar d’una cosa: s’havien deixat la clau.

Na Clara li va dir a na Rosa:

—És millor que t’esperis aquí dins; així evitarem que ningú et vegi.

Cada soroll del palau darrere seu semblava un crit amenaçador. Però, de sobte, na Rosa va sentir petjades al fons del passadís i, amb el cor disparat, es va amagar sota el llit.

—No pot ser… m’han descobert? —va pensar, amb tot el cos tremolant.

—Espero que no em trobi… Per favor, Déu meu, t’ho suplico.

Aquests van ser els darrers pensaments de na Rosa abans que la veu del seu pare, freda com el ferro, trenqués el silenci:

—Tu d’aquí no surts.

El cor de Rosa bategava amb força, i el temps semblava fondre’s al seu voltant. Quan na Clara va trobar na Rosa, els ulls del rei brillaven amb una ambició fosca, com els d’un llop que ha atrapat la seva presa. Aquell instant quedaria gravat a la seva memòria com un espectre que mai no desapareixeria.

La història de Rosa és només un fil dins el gran tapís d’històries trencades. Milers de nenes arreu del món veuen com, dia rere dia, els roben la llum, la veu i la infantesa.

Aquestes paraules són per elles, perquè cada nena pugui caminar cap a un futur lliure, intacte, seu, sense ombres que li prenguin l’esperança.