Estimat diari,

Ja només queden deu dies per al meu setzè aniversari i, a mesura que s’acosta el dia, sento que tot se m’escapa de les mans. Cada hora pesa més que l’anterior. La meva vida —la nostra vida— depèn completament del pla de fugida. Necessito que funcioni. Si fracassem, estarem perdudes. I aleshores el meu pare, el rei, no tindrà pietat: ens matarà.



Aquest matí hem anat a la botiga del poble per comprar tot el necessari per a la fugida: vívers per resistir almenys quatre setmanes i algunes armes, per si ens descobrien. Na Júlia, la dependenta, ens ha observat amb una mirada que no sabia si era curiositat o desconfiança. Els seus ulls no acabaven de creure que fóssim nosaltres qui buscàvem el menjar; normalment tot arriba directament al palau sense que haguem de moure’ns.



Finalment, amb la veu baixa i una punta de recel, ens ha preguntat:

—Què feu vosaltres per aquí? No és habitual que vingueu vosaltres a buscar el menjar…

Ens hem mirat, una mica nervioses, sense saber com respondre. Finalment, he sortit del pas dient:

—Ens venia de gust sortir una mica del que és habitual.



Després hem tornat al palau i hem decidit amagar-nos a l’alcova més profunda, on ningú podria descobrir-nos. Hem guardat els vívers dins d’un vell caixó, oblidat de tothom.



Na Clara m’ha parlat aleshores d’una clau que, segons ella, conduïa per un llarg passadís a un jardí secret. Un jardí que, pel que m’ha explicat, havia fet construir la meva mare: un refugi ocult, lluny de la mirada del meu pare, on s’escapava quan volia trobar-se amb el seu gran amor.



—Vinga, Rosa, ajuda’m a cercar dins aquesta llibreria. La clau ha d’estar amagada dins un d’aquests llibres —m’ha dit na Clara, amb un entusiasme que gairebé feia que les parets del palau vibressin.



Hem començat a cercar la clau entre tots els llibres de la biblioteca. Jo n’he agafat un que duia per títol Diwan de Hafez i, en obrir-lo, hi he trobat una carta escrita en àrab. No entenia què hi deia.



Na Clara, que sap àrab perquè va viure al Marroc quan era petita, l’ha llegida en silenci. De sobte ha alçat el cap i ha dit, sorpresa:

—Aquí posa: Per a la meva estimada Catalina. Dain.

M’ha mirat amb els ulls oberts de bat a bat i, juntes, ens hem posat a llegir la carta. Deia així:

Els dies no passen aquí dins, estimada meva. No puc aguantar més sense veure els teus ulls verds preciosos i el vermell de la teva llarga cabellera. Quan surti d’aquí, vindré a buscar-te i marxarem lluny, molt lluny del teu horrible marit. T’ho prometo, estimada meva. Aleshores, per fi, serem feliços.

—Com pot ser això? —he dit jo, incrèdula.



Na Clara m’ha començat a explicar la història de l’amor entre en Dain i la meva mare.



—Rosa, la teva mare i en Dain es van conèixer quan eren molt joves, molt abans que ella conegués el teu pare. Però els seus pares no van acceptar aquell amor a causa de la gran diferència de classes, i la van obligar a casar-se amb el rei.



Ha fet una pausa, com si li costés continuar.



—Tot i això, mai no van renunciar l’un a l’altre. Van continuar estimant-se en silenci i trobant-se d’amagat, sempre al jardí secret que ella mateixa havia fet construir. Era l’únic lloc on podien ser lliures, encara que només fos per uns instants.



—I on estava tancat en Dain? —he preguntat, sorpresa.



—Doncs… no ho sé gaire bé. La teva mare em va fer saber que en Dain havia estat reclutat per les forces policials del seu país, però no sé per què.



—I per què no m’ho havies dit abans, això, Clara?

—Perquè era millor que ningú no en sabés res. El que més volia la teva mare era protegir-te a tu i a en Dain.



—I ara se sap res d’en Dain? On és?

—No, no n’he tornat a saber res d’ell. Però deixa-ho anar ara, l’important és trobar la clau dels passadissos per poder arribar al jardí secret.



He agafat un tamboret per poder arribar a la prestatgeria de dalt. Després d’una estona remenant els llibres, finalment he trobat la clau amagada dins d’un llibre antic.



Na Clara m’ha portat al sotan del palau i, després de creuar tres habitacions, darrere d’una prestatgeria hem trobat la porta que obria el camí cap al jardí secret. L’hem oberta i, sense mirar enrere, hem seguit endavant.



Després de caminar més de mitja hora, hem arribat a un lloc que semblava l’entrada a un món nou. No era només un jardí: era un lloc meravellós, on tot semblava únic i perfecte, envoltat de plantes exuberants i animals que es movien amb tranquil·litat. Feia anys que ningú no s’havia ocupat d’aquell jardí, però, tot i així, semblava que algú vetllés per cada detall amb cura i amor.



El que més ens ha cridat l’atenció ha estat una font buida d’aigua, però plena de cartes escampades per tot arreu. Just quan ens hem apropat, un preciós colom blanc ha aterrat amb gràcia al cim de la font i, amb una delicada cura, n’ha deixat una carta.



Jo l’he agafada. Estava escrita en àrab, per tant li he demanat a na Clara si la podia llegir. La carta deia:

Estimada Catalina, fa quinze anys que no sé res de tu. No sé si qualque dia tornaré a rebre resposta teva, però mai em cansaré d’intentar-ho. Mai et podré oblidar; sempre seràs el meu gran amor.

Les dues ens hem mirat, sorpreses. Era en Dain, que no havia sabut res de la meva mare durant quinze anys. Pobre Dain… no sabia que la meva mare havia mort i que mai més no podria retrobar-se amb ella.



—Rosa, se’ns ha fet una mica tard, hauríem de fugir. Si no, el teu pare notarà la teva absència i s’adonarà que passa alguna cosa estranya.



—D’acord, però… tornarem a venir, oi?

—És clar que sí. Hem d’acabar de preparar-ho tot per a la fugida.