Per a totes les nenes del món que han estat víctimes de qualsevol forma de violència.



Estimat diari,

Avui ha estat un dia espantós. Na Maria i na Joana, les pubilles del meu pare, m’han transmés un missatge que encara ressona dins el meu cor com un eco que no s’acaba.



—Rosa, el teu pare ens ha fet venir per dir-te que el vespre del teu 16è aniversari hauràs d’anar al llit amb ell.



Quan ho he sentit, el meu cor s’ha aturat per un instant, i cada batec semblava cridar la meva indignació. Una part de mi tremolava de por, però una altra, més profunda, es negava a doblegar-se. No podia acceptar perdre la meva veu, la meva llibertat, ni la dignitat que encara em queda.



—Jo no vull! No ho vull! I no ho penso fer! —he contestat amb veu ferma, tot i que un núvol de por m’envoltava i em travessava de cap a peus.



Na Maria i na Joana han intentat convèncer-me de totes les maneres possibles.



—Rosa, fes cas —em deien—. El millor és que facis el que el teu pare et mana. Ja saps com és… Ens fa molta por el que et pugui passar si no fas el que et diu.



He fet veure que cedia, però sé que no em donaré per vençuda. Que mai, mai, no permetré que decideixin per mi el que jo no he triat.



A l’hora de sopar, quan he vist al meu pare a taula, un estremiment profund m’ha travessat de cap a peus, recordant-me la batalla silenciosa que encara em queda per lliurar.



Na Clara, la serventa, m’ha vist molt amoïnada i, abans d’anar-me’n a dormir, m’ha demanat com estava. Li he explicat tot el que m’havien dit les pubilles sobre el que hauria de fer pel meu setzè aniversari.



Sense que el meu pare se n’adonés, na Clara m’ha portat a la seva alcova i m’ha dit amb veu baixa però decidida:

—No podem deixar que això passi, Rosa. No es pot quedar així. Hem de fer alguna cosa per impedir-ho!

Per primer cop, he sentit que no estava sola. La seva complicitat era com una llum que il·luminava les ombres del palau i, per un instant, he pensat que hi havia esperança.



Finalment hem decidit fer un pla de fugida per a la nit del meu setzè aniversari. Aquella data, qué hauria de ser plena de celebració es convertirà en la nostra oportunitat de fugir.



Cada detall ha de ser perfecte; cada pas, calculat amb cura, perquè no hi hagi marge d’error. Tenim només catorze dies per preparar cada detall de la nostra fugida, com si cada hora perduda ens acostés més al perill que intentem evitar.



Amb mapes antics i claus amagades, hem marcat els passadissos secrets, les sortides ocultes i els punts on podríem amagar-nos si alguna ombra ens sorprèn. Cada racó del palau ha estat revisat, cada porta sospitosa, cada passadís fosc considerat, cada racó estudiat amb paciència.



—Hem de sincronitzar-ho tot —ha xiuxiuejat na Clara—. Quan el rellotge marqui la mitjanit, serà el nostre moment. Cap distracció, cap descuit. Cada segon compta.



He assentit, sentint com la por i l’adrenalina es barrejaven dins meu. Però aquesta por ja no em paralitza; em recorda que estic viva i que no penso renunciar a la meva llibertat.



He començat a imaginar cada pas, cada racó del palau, cada ombra i cada porta; he sentit com si la meva ment s’estigués preparant per a la batalla que vindrà, i alhora, he notat una força que mai havia sentit abans.



El cor bategava amb fermesa, i per primer cop, la decisió de no cedir mai més semblava tangible, com una espasa llarga que em donava poder sobre el meu destí i esperança per al futur.



Mentre parlàvem sobre la nostra fugida he agafat coratge i he decidit demanar-li per la meva mare ja que mai ningú m’ha dit res sobre ella i m’agradaria saber-ne més coses.



Ella s’ha quedat en silenci uns instants, com si les paraules li pesessin, ha sospirat profundament i ha començat a parlar amb una veu carregada de tristesa:

—Rosa, la teva mare es deia Catalina. Tothom al poble l’estimava; era una dona plena de llum i alegria, sempre disposada a ajudar els altres. La seva presència il·luminava qualsevol sala i el seu somriure feia que el món semblés més amable.



Però, d’un dia per l’altre, del vespre al matí, vam saber que havia estat trobada morta al palau. Tot el poble va quedar consternat; era sana com un roure, i ningú podia entendre com la vida se l’havia endut tan injustament.



La seva mort continua sent un misteri que mai ningú no aclarirà. Però, si vols conèixer la crua veritat, el teu pare, el rei, és el principal sospitós. Feia temps que corrien murmuris sobre la seva relació trencada, sobre un amant secret que la reina tenia. Es diu que ell els va descobrir… i que va decidir acabar amb ella.



Quan na Clara m’ha revelat tota la història de la meva mare, m’he quedat completament paralitzada. Si tot era cert, això volia dir que el meu pare havia matat la meva mare. Una onada de ràbia i fúria m’ha atravessat per dins, tot el que desitjava era que pagués per tot el que m’havia robat i per la injustícia que havia sembrat a la nostra família.