Els dies continuen avançant, i amb ells també ho fa ell, encara que siga a poc a poc.Al principi gairebé no se n’adona, però hi ha detalls que li fan veure que alguna cosa ha canviat.Ja no es queda tant de temps pensant en tot el que podria anar malament.Encara li passa, però no sempre.Ara hi ha moments en què simplement viu el que està passant. A l’institut, les classes segueixen el mateix ritme de sempre.Professors explicant, alumnes parlant en veu baixa, apunts que s’acumulen a la llibreta.Però ell escolta d’una altra manera.Abans tot li semblava massa: massa deures, massa pressió, massa preguntes sobre el futur.Ara intenta dividir-ho en parts més petites.Un dia a la vegada, una tasca cada vegada. Encara hi ha dies complicats.Dies en què es desperta cansat o amb la sensació que no podrà amb tot.Quan això passa, recorda el que ha anat aprenent: que sentir-se així no el fa més dèbil ni menys capaç.A poc a poc ha entés que les emocions no són enemigues, sinó senyals que també cal escoltar.



Un matí, a classe de tutoria, el professor els proposa una activitat diferent.Han d’escriure en un full com s’imaginen d’ací a uns anys.Alguns companys comencen de seguida a parlar de carreres universitàries, de treballs concrets o de somnis molt clars.Ell es queda uns segons mirant el full en blanc.No perquè no vulga escriure, sinó perquè vol ser sincer. Fa uns mesos s’hauria sentit incòmode, com si el fet de no tenir una resposta clara fora un problema.Però ara respira fons, pensa una mica i escriu:

No sé exactament què faré en el futur, però vull trobar alguna cosa que m’agrade i que em faça sentir bé amb mi mateix. Quan acaba, no sent vergonya.De fet, se sent més tranquil que altres vegades.Entrega el full i s’adona que, encara que els altres tinguen plans diferents, cadascú està buscant el seu camí a la seua manera.



Amb el pas de les setmanes, comença a notar altres canvis.Escolta més els seus amics quan parlen de problemes o preocupacions.Abans potser no hauria sabut què dir, però ara almenys intenta estar present.També s’adona que, de vegades, els altres també tenen dubtes, encara que no sempre ho mostren. Continua anant a les sessions on parla del que sent.Algunes vegades li costa trobar paraules, altres vegades les frases li ixen gairebé sense pensar.En cada conversa entén una mica millor per què se sentia tan pressionat abans: volia complir amb tot, agradar a tothom i no equivocar-se mai.Ara sap que això és impossible. Un dia, durant una de les sessions, li fan una pregunta senzilla: què ha aprés en tot aquest temps.Ell es queda pensant uns segons, buscant una resposta que siga real.



—He aprés que no passa res per no saber-ho tot —diu—.I que demanar ajuda no és una cosa dolenta.



Dir-ho en veu alta li dona una sensació de força que no havia sentit abans.Com si haguera fet les paus amb una part d’ell mateix. A l’institut arriben els últims exàmens del curs.L’ambient és intens, amb companys repassant apunts a última hora i comentant qui està més preparat.Ell també estudia, però amb una actitud diferent.Intenta fer-ho el millor possible, però sense deixar que tot depenga només d’això.

Quan arriba l’últim dia de classe, el passadís està ple de riures i converses sobre l’estiu.Alguns alumnes es fan fotos, altres parlen dels plans que tenen.Quan ix per la porta de l’institut, s’atura uns segons i mira enrere.No ho fa amb tristesa, sinó amb una sensació de tancament.



Recorda com se sentia mesos abans: confós, amb por i sense saber què fer.Ara encara té preguntes, però també té més confiança en ell mateix. Aquella nit, a casa, torna a agafar la llibreta on ha estat escrivint.Llig les primeres pàgines i s’adona de tot el que ha canviat des d’aleshores.No és que tots els problemes hagen desaparegut, però la manera de veure’ls sí que ha canviat. Agafa el bolígraf i escriu una nova frase:

Encara no tinc totes les respostes, però ja no em fa tanta por buscar-les.



Tanca la llibreta amb calma i la deixa a la tauleta.S’estira al llit i es queda pensant uns minuts.El futur continua sent incert, però ja no li sembla una cosa que l’espante.Ara el veu com un camí llarg, ple d’oportunitats per aprendre. Abans de quedar-se adormit, pensa en aquell moment en què estava a la cantonada mirant la porta sense saber si entrar o no.Si aquell dia haguera marxat, potser moltes coses serien diferents ara.Somriu lleugerament en recordar-ho. I és en aquest moment quan entén que, de vegades, els passos més importants són els que fem quan encara tenim dubtes.Perquè no cal tenir-ho tot clar per començar a avançar.Només cal el valor de fer el primer pas… i després continuar caminant.