Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer. Està indecís, sense saber si entrar ara o tornar demà. Els mateixos dubtes que tenia avui segueixen sent els mateixos, i no sap què decidir.

Respira fondo i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar al voltant i, després d'uns quants metres de vorera, empeny la porta amb una sensació de por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

La sala és més petita del que havia pensat. Les parets són blanques, però ja no són tan blanques com abans. Hi han penjat cartells amb paraules com escoltar, temps i procés. Ell els llegeix, però no acaba d'entendre què volen dir. El rellotge de la paret fa un soroll que no para: tic-tac, tic-tac. Aquest soroll li ressona dins del pit. S'asseu en un sofà, amb les mans agafades l'una a l'altra, i nota que el cuir del sofà està molt fred. El fred li passa fins als pantalons.

Observa les altres persones que l'envolten. Hi ha una dona gran que està asseguda i fulleja una revista sense gaire interès, sense passar cap pàgina. Un noi jove amb auriculars mou el peu amb un moviment nerviós, com si estigués esperant alguna cosa amb molta ansietat. Tots els qui l'envolten semblen estar esperant quelcom que no arriba mai, que no acaba de materialitzar-se. Ell es pregunta com deu semblar des de fora, si també ell deu tenir aquesta cara d'indecisió, aquesta expressió estranya de qui no sap si ha pres la decisió correcta.

Pensa en tot el que ha passat fins ara. “Recorda les vegades que has dubtat durant setmanes, les nits que has passat sense dormir gaire i les coses que has volgut dir però no has dit” - pensa”. Hauria estat molt més senzill no haver vingut, seguir fent veure que tot anava bé. Però alguna cosa, potser misèria, però que no para de molestar, t'ha donat l'empenta que necessitaves aquest matí i t'ha fet sortir de casa.

—Ja pots passar —diu una veu suau.

Alça el cap i veu una dona amb ulleres que li somriu des de la porta del fons. Ell s'aixeca massa de pressa i gairebé cau ensopegar amb la taula baixa que hi ha al davant. Se sent molt ridícul en aquell moment, però la dona no sembla donar-li gaire importància. La dona el convida a entrar en un despatx que té una finestra gran que dóna a un pati interior. Al despatx, hi ha una taula, dues cadires i una planta que evidentment necessita aigua.

—Seu, com estigues més còmode —li diu.

Ell s'asseu a la cadira que és més lluny de la porta. Passen uns segons i no diu res ningú. El silenci no és incòmode, però sí que és pesat. Finalment, ella li demana com es diu. Ell li diu el seu nom en veu baixa, com si no estigués segur de si havia de dir-l'hi. La dona anota el seu nom en una llibreta.

—Què t’ha portat fins aquí?

La pregunta és molt senzilla, però ell se sent com si se li estigués formant un nus a la gola. Mira cap a la finestra, veu el marc de fusta i la pols que s'ha anat acumulant al racó. Podria dir moltes coses, però al mateix temps, cap d'elles li sembla prou bona per dir.

—No ho sé exactament —admet—. Suposo que… ja no podia continuar igual.

Ella assenteix sense presses. Li diu que no cal tenir-ho tot clar, que a vegades només cal començar a parlar. Ell inspira i expira profundament. Les paraules surten desordenades: parla de la sensació constant d'estar fora de lloc, de la por de decebre, del cansament que no marxa ni quan dorm. No entra en els detalls, però tampoc els evita. Cada frase que diu li sembla un pas sobre un pont molt fràgil, però el pont aguanta sense problemes.

A mesura que parla, el temps sembla que passa més a poc a poc. El tic-tac del rellotge ja no és tan sorollós. La dona l'escolta atentament, fa alguna pregunta per clarificar les coses, i repeteix algunes de les seves paraules com si volgués entendre-les millor. Ell es sorprén explicant coses que mai havia compartit amb ningú, i se sent estranyament còmode parlant d'elles en veu alta.

Quan la sessió s'acaba, ell se sent estranyament lleuger. No està feliç, no està resolt, però sí que es sent una mica menys sol amb tot el que li passa pel cap. La dona li proposa tornar un altre dia i continuar amb calma. Ell hi està d'acord. Sap que no serà fàcil, però tampoc no és impossible.

Quan surt, la sala d'espera està completament buida. El sofà té un altre aspecte, ja no sembla un lloc on es pateix ansietat, sinó que és simplement un moble més. Obre la porta i l'aire fresc del carrer li pega de ple a la cara. El soroll dels cotxes que passen, la gent que camina, tot continua igual que abans, però ell ha canviat.

Camina uns metres i s’atura. Mira enrere un moment, cap a la porta que fa una estona li feia tanta por. Somriu, quasi imperceptiblement, i continua caminant. Sap que demà tornarà a tindre dubtes, però també sap que ja ha fet el primer pas. I això, ara mateix, és suficient.