L'endemà es va despertar i se sentia estrany, com si alguna cosa hagués canviat a la nit, però no sabia ben bé què. Va obrir els ulls i va mirar el sostre, ple de marques que es coneixia de memòria. El despertador no havia sonat, però ell ja estava despert i sense gens de pressa. Uns minuts pensant i amb el cap una mica més clar del normal.

Es va llevar i es va preparar per anar a l'institut. Tot com sempre: la motxilla a mitges, els llibres tirats, el mòbil vibrat amb missatges dels amics. Però hi ha alguna cosa diferent: ja no té aquella pressió al pit que li ha estat molestant aquests mesos. Encara hi era, però molestava menys. De camí a l'institut, mirava la gent. Uns corrien, altres miraven el mòbil, altres semblaven igual de cansats que ell ho estava feia poc. Pensava que igual molta gent tenia o carregava problemes amagats o no visibles a simple vista. Això el calmava una miqueta.

A classe li costava concentrar-se, però menys que altres dies. Apuntava coses, encara que no ho entenia tot. El profe parlava d'exàmens, de notes, del futur, i veia com alguns es posaven nerviosos. Abans, això l’hauria amoïnat més. Ara, en canvi, respirava fons i intentava recordar què li van dir: que no cal tindre-ho tot resolt ara mateix.

Al pati, s'asseia amb els seus amics de sempre. Xerraven de futbol, d'una sèrie nova, d'un examen que els ha anat malament. Ell reia, feia algun comentari, però escoltava més que parlava. Es va adonar que no se sentia tan desconnectat com altres dies. No explicava res del què li passa, però tampoc s'ho guardava tant.

Els dies passaven i va arribar el moment de tornar a la consulta. Aquesta vegada, quan es va plantar davant la porta. Tenia por, sí, però també curiositat. Sabia que no totes les respostes arribarien de cop, però intuïa que aquell lloc pot ajudar-lo a entendre's millor.

A la sala d'espera, es va asseure al mateix sofà. Recorda com se sentia la primera vegada: nerviós, fora de lloc, amb ganes de fugir. I seguia nerviós, però d'una altra manera. Quan el van fer passar, va entrar al despatx amb pas, encara que semblés contradictori, una mica insegur però alhora decidit.

—Com ha anat aquesta setmana? —li va preguntar la dona.

Ell es va quedar pensant uns segons. Hauria pogut dir “bé” i prou, però no vol. Vol ser sincer.

—Estranya —contesta. Però no tan dolenta com pensava.

Comença a parlar de l'institut, de la pressió per les notes, de que tots els altres semblen saber que volen fer en el futur mentre ell no ho té gens clar. Parla de la por de decebre als seus pares, professors, i amics. A mesura que parla, nota com la veu li tremola menys. La dona l'escolta sense tallar-lo. Quan ell acaba, li explica que molts adolescents sesenten així, encara que no ho diguen. Que dubtar no és un fracàs, si no una art normal del procés de créixer. Li diu que és important aprendre a escoltar-se i no comparar-se constantment amb els demés.

Quan surt de la consulta, el día está gris. Comença a ploure suaument, però no li importa. Camina tranquil, sense pressa, deixant que la pluja li resfresqui la cara. Pensa que, encara que el camí sigui llarg, però ja no se sent tan perdut com abans.

Aquell vespre fa els deures amb més calma. Si no surt tot perfecte, però tampoc s'enfada tant amb ell mateix. A la nit, abans de dormir, agafa una llibreta vella i comença a escriure. No sap ben bé perquè, pero lo neix vol fer-ho. Escriu sobre el que sent, sobre el que li fa por, sobre el que li agradaria canviar. No son frases boniques no ordenades, però són sinceres. Quan apaga la llum, es queda uns minuts mirant la foscor. El futur continua sent incert, però ja no li sembla una amenaça constant. Sa que hi haurà dies dolents, exàmens difícils i moments de dubte, però també sap què pot demanar ajuda i que no està sol.

Amb aquest pensament, tanca els ulls. Per primera vegada en molt de temps, es sent un mica més preparat. I això per ara, és suficient.