No sap quant temps passa abans que la idea d’aixecar-se torni a aparèixer. No arriba com un impuls ni com una decisió clara, sinó com una disponibilitat. Com si alguna part d’ella, que fins ara havia estat en silenci, s’hagués posat finalment d’acord amb la resta.



El sofà no la reté. Quan es posa dreta, el cos respon amb facilitat, sense aquella lleu tensió que havia sentit abans. No és una sensació d’alegria ni d’alliberament, sinó una calma discreta, com si tot estigués al seu lloc.



La sala continua sent la mateixa. Les parets sense línies clares, la llum sense ombres, les moltes portes tancades. Però la manera com la percep ha canviat. Ja no té la sensació d’estar en un lloc estrany que l’observa, sinó en un espai que simplement existeix amb ella.



Camina sense pressa. No sent que hagi de trobar res concret. Cada passa és natural, com si el fet de moure’s ja fos suficient.



La porta esquerdada continua al fons, amb la fissura que la travessa de dalt a baix. Durant un moment pensa si s’hi hauria d’acostar, però la idea no s’imposa. Només és una possibilitat més.



-No cal que sigui avui -diu la veu.



No sap d’on ve exactament, però ja no li sembla estrany sentir-la. No sona com una ordre, sinó com una frase dita amb normalitat, com si formés part de l’aire.



-Quan serà? -pregunta ella amb suavitat.



No hi ha resposta directa. Però entén que no cal saber-ho. La pregunta no demanava un moment concret, sinó entendre que cada cosa arriba quan ha d’arribar.



Continua caminant mentre observa les portes. Al principi li semblaven opcions carregades de significat, com si cadascuna pogués canviar-ho tot. Ara ja no. Les veu com parts d’un mateix lloc, sense pressió per escollir-ne cap.



S’atura al centre de la sala. No hi ha res especial en aquell punt, però el cos li demana quedar-s’hi.

Per primera vegada des que ha entrat, tanca els ulls.

Ja no té la por que tenia al principi. Ara el gest és tranquil, com si simplement escoltés.



El silenci és diferent. No és pesat ni dens. És obert, com un espai ampli on tot pot existir sense fer soroll. Té la sensació que dins d’aquest silenci hi caben tots els moments de la seva vida, sense presses ni conflictes.



Apareixen records, però no com imatges clares. Són sensacions: moments en què va dubtar, coses que va deixar per més endavant, decisions que no va saber prendre. No li provoquen tristesa ni culpa. Només els reconeix.



Quan torna a obrir els ulls, tot és igual. Però se sent més lleugera, com si no necessités entendre-ho tot per estar bé.



La veu torna a parlar, amb la mateixa calma.



- Què has vingut a buscar?



La pregunta queda flotant a l’aire. Durant un moment pensa en moltes possibles respostes: entendre millor la seva vida, trobar respostes, deixar enrere coses del passat. Però cap li sembla exacta.



-No ho sé -diu finalment-. Potser només venir.



Quan ho diu, sent que és veritat. No ha vingut per trobar una solució concreta, sinó per permetre’s estar.



La sala continua en silenci, però té la sensació que alguna cosa s’ha ajustat suaument, com quan una porta queda ben tancada sense fer soroll.



Mira al voltant una altra vegada. Les portes continuen tancades, però ja no li semblen llunyanes. Tampoc sent la necessitat d’obrir-ne cap. Entén que la casa no li havia de donar respostes, només un lloc on poder aturar-se sense pressa.



A poc a poc comença a notar una cosa nova: una sensació suau de direcció. No és un camí visible, però hi ha un punt de la sala on l’aire sembla més lleuger.



S’hi acosta tranquil·lament.



No hi ha cap porta ni cap marca clara, però sap que és una mena de sortida. No una sortida per fugir, sinó per continuar.

S’atura abans de travessar aquell punt invisible. Durant un moment pensa si hauria de mirar enrere. No per nostàlgia, sinó per comprovar què deixa.



Es gira.



La sala és la mateixa de sempre: el sofà, les portes, la llum suau, la fissura a la porta del fons. Però ara ja no li sembla misteriosa. No perquè ho entengui tot, sinó perquè ja no necessita entendre-ho.



-Pots tornar -diu la veu per última vegada-. Però no caldrà que la busquis.



Assenteix lleument, com si el gest fos només per a ella mateixa.



Quan travessa aquell punt, no passa res espectacular. No hi ha cap canvi brusc. Només la sensació d’haver passat d’un lloc a un altre amb suavitat.



De sobte, és al carrer.



Sent el soroll llunyà dels cotxes, l’aire fresc, la duresa de la vorera sota els peus. Tot sembla molt clar, molt real. Es queda quieta un moment, deixant que la realitat torni a ocupar l’espai.



Es gira per mirar la casa.



No hi és.



On recorda que hi havia la porta, ara només hi ha una façana contínua, sense cap senyal distintiu. No li provoca sorpresa ni inquietud. Té la certesa tranquil·la que la casa no ha desaparegut, simplement ha deixat de ser necessària en aquell moment.



Comença a caminar pel carrer amb calma. No se sent diferent d’una manera evident, però hi ha alguna cosa nova en la seva manera de respirar i de moure’s.



Entén que no ha sortit amb grans respostes ni amb cap revelació espectacular. El que ha canviat és més subtil: ja no sent la necessitat de tenir-ho tot clar per poder continuar.



Mentre camina, pensa que potser la casa apareix quan algú està preparat per deixar de fugir de les preguntes que no tenen resposta immediata. No és un lloc per quedar-s’hi, sinó un lloc per aturar-se una estona.



El carrer continua amb la seva normalitat. Algú passa pel seu costat, una finestra s’obre, el món segueix igual.



I ella també.



Sense necessitat de mirar enrere una altra vegada, sap que la casa continuarà existint en algun lloc que no es pot situar en cap mapa, disponible no com un refugi, sinó com un record d’aquesta pausa necessària.



Camina amb la sensació que no ha tancat res, però tampoc ha deixat res pendent.



Només ha après a reconèixer el moment en què un llindar deixa de ser una frontera i es converteix, simplement, en una manera de passar.