La sala no desapareix ni es transforma de cop. Durant un temps que no es pot mesurar, perquè aquí el temps no es compta, conviuen dues sensacions que no haurien de poder existir juntes: estar asseguda al sofà i estar dreta, uns metres més endavant. No és mareig ni confusió, sinó una superposició tranquil·la, com si la casa permetés que dues versions d’ella ocupessin l’espai sense haver de triar immediatament. Aquesta duplicitat no li provoca alarma; al contrari, li sembla coherent amb tot el que ha percebut fins ara.



Progressivament, la sensació d’estar asseguda es va esvaint, com un record que perd definició. Es descobreix dreta, amb els peus ben recolzats a terra, respirant amb normalitat. El sofà continua darrere seu, amb la mateixa forma irregular i la mateixa presència discreta, però ja no la reclama. Té la certesa que podria tornar-hi, que res no li ho impediria, però també sap que fer-ho no li aportarà res nou. No és una prohibició; és una etapa que ha deixat de tenir sentit.



Les portes continuen ocupant les parets, totes diferents, totes tancades. Tanmateix, la forma com les veu ha canviat. Ja no són simples possibilitats abstractes, sinó presències actives, carregades d’una tensió silenciosa. L’espai entre elles sembla més denso, com si tota la sala estigués pendent d’un gest petit que pogués reorganitzar-ho tot. Té la impressió que qualsevol moviment, qualsevol decisió, tindria conseqüències que encara no pot preveure del tot.



Camina lentament, sense un destí clar. El terra és el mateix, però la resposta del cos no és uniforme. Cada pas té un pes lleugerament diferent, com si avançar aquí impliqués també un reajustament intern, una redistribució d’idees, records o renúncies que no sabia que encara estaven actius. Caminar no és només desplaçar-se; és intervenir.



S’atura davant d’una porta de fusta fosca que fins aquell moment no havia destacat. No és l’esquerdada, ni la més gran, ni la més petita. És una porta discreta, gairebé anònima, sense marques ni imperfeccions visibles. Potser per això l’havia ignorada. En acostar-s’hi, no sent cap impuls d’obrir-la. Apareix una resistència suau, interna, com si alguna part d’ella posés una mà invisible al pit.



- Encara no - pensa, sense saber si el pensament és seu o si l'ha suggerit algú.



La frase no té to d’advertència. No conté cap amenaça. És una constatació simple, gairebé neutra. Accepta aquella resistència sense frustració i s’allunya uns passos. La casa no reacciona. No hi ha cap canvi perceptible, ni senyal de desaprovació. Entén que aquí no hi ha decisions equivocades, només moments inadequats. Tot sembla organitzar-se en seqüències que no poden ser forçades sense perdre alguna cosa essencial.



A mesura que continua movent-se, comença a notar que l’espai no és del tot estable. No canvia de forma evident, però certs elements semblen desplaçar-se lleugerament quan no els mira directament. Una porta que estava a l’esquerra ara sembla una mica més endavant. Una altra ocupa una posició que no recorda. No és desorientació; és la constatació que l’ordre aquí no és fix, sinó relacional.



- No es tracta de trobar el lloc correcte - diu la veu, reapareixent sense origen clar, - sinó d’entendre quan deixar de buscar-lo.



No respon. No perquè no tingui res a dir, sinó perquè qualsevol resposta li semblaria excessiva. La veu no demana confirmació. Simplement deixa la frase a l’aire, com una peça que no cal encaixar de seguida.



És aleshores quan s’adona que, prop de la porta esquerdada, hi ha alguna cosa diferent. La fissura no s’ha fet més gran, però ara és més present, més impossible d’ignorar. No transmet urgència, sinó una gravetat tranquil·la. S’hi acosta i s’hi queda una estona davant, sense tocar-la. Té la sensació que, si ho fes, no s'obriria necessàriament res, però alguna cosa quedaria activada. Una conseqüència, no un accés.



- Avui no - diu en veu baixa, més per ordenar-se que per comunicar-se amb ningú.



En girar-se, descobreix una estança que abans no hi era. No ha aparegut com una extensió clara de la sala, sinó com un buit que ara és accessible. No hi ha porta, només un canvi subtil en la llum i en la densitat de l’aire. L’espai és més petit, més contingut, amb les parets més pròximes i el sostre lleugerament més baix, com si convidés a una atenció diferent.



A dins no hi ha cap objecte. Cap marca. Però aquesta absència no és neutra. No és l’absència acumulativa de la sala gran, sinó una absència precisa, deliberada, com si aquell lloc hagués estat buidat expressament per deixar espai a alguna cosa que encara no pot prendre forma.



Hi entra. El cos respon amb una lleu tensió, no desagradable, sinó concentrada. Té la sensació que aquest espai no està fet per quedar-s’hi gaire estona. No perquè sigui hostil, sinó perquè la seva funció no és la permanència, sinó el reconeixement d’un límit.



Al centre de l’estança, s’atura. No hi ha revelacions sobtades ni imatges imposades. Hi ha una consciència més clara del seu abast. De fins on pot arribar avui sense forçar res. I això, sorprenentment, li sembla suficient.



Quan torna a la sala principal, tot sembla igual. Les portes continuen tancades. El sofà l’espera. Però ella no és exactament la mateixa. No ha obtingut cap resposta definitiva, però ha perdut una part de la impaciència amb què havia entrat.



S’asseu. Aquesta vegada, el sofà no triga a acceptar-la. I mentre observa les portes, totes possibles, entén que el recorregut no s’ha acabat, només s’ha interromput. No com una renúncia, sinó com una pausa necessària.



La casa roman en silenci. No expectant. No distant. Simplement present. I ella sap que el que queda no és una sortida immediata, sinó un retorn que encara no pot tenir lloc. Un pas que no s’ha de fer avui.