Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



El sofà no sembla concebut per a la comoditat, sinó per a l’espera. Té una forma lleugerament irregular, com si hagués estat modelat a partir d’usos anteriors, adaptant-se no a un cos concret, sinó a molts, successius, desconeguts. La tapisseria és d’un color difícil de definir, una barreja imprecisa entre el verd apagat i el gris envellit, i quan s’hi asseu té la sensació que el material cedeix amb retard, com si el sofà hagués trigat a acceptar la seva presència.



La sala és gran, però no monumental. El problema no és la mida, sinó la impossibilitat de mesurar-la amb la mirada. No hi ha cap línia clara que indiqui on comença o acaba l’espai. Les parets semblen rectes, però si s’hi fixa massa, té la impressió que es corben imperceptiblement, com si l’arquitectura no obeís una geometria estable. No hi ha finestres visibles, i tot i així la llum hi és present, una llum uniforme, sense focus ni direcció, que no projecta ombres definides. No és una llum càlida ni freda: és una llum funcional, estrictament necessària perquè les coses siguin visibles, però no prou intensa per donar-los relleu.



Durant uns segons, té la temptació de tancar els ulls, però no ho fa. Té la intuïció que, en aquell lloc, apartar la mirada equivaldria a desaparèixer parcialment. Prefereix observar. A la sala no hi ha quadres, ni prestatgeries, ni cap objecte que indiqui una voluntat decorativa. L’únic element que trenca la uniformitat de les parets són les portes.



N’hi ha moltes. Massa per ser pràctiques. Totes diferents. Algunes són baixes, gairebé ridícules, obligarien a ajupir-se per travessar-les. D’altres són tan altes que semblen no conduir enlloc, com si fossin portes destinades a persones d’una altra escala. N’hi ha de fusta clara, de fusta fosca, de metall opac, i d’altres fetes d’un material que no sap identificar, massa llis per ser pedra, massa fred per ser fusta. Cap no té maneta ni pany. Són portes tancades, però no bloquejades.



Una, situada al fons de la sala, capta especialment la seva atenció. No és la més gran ni la més petita, però està esquerdada. Una fissura irregular travessa la superfície de dalt a baix, com si hagués estat colpejada des de dins amb una força desesperada. Al voltant de l’esquerda, la pintura sembla més antiga, més gastada, com si el temps hi hagués passat amb més insistència que a la resta de la sala.



No recorda haver vist mai aquella casa abans, tot i haver passat per aquell carrer innombrables vegades. El record del trajecte fins a la porta és imprecís, fragmentari. Sap que hi era, que va dubtar, que va respirar fondo, però no pot reconstruir el moviment exacte dels seus peus, ni el moment concret en què va decidir travessar el llindar. Té la sensació inquietant que el cos va actuar abans que el pensament, o potser que la decisió ja havia estat presa molt abans, en un lloc menys accessible de la consciència.



Asseguda al sofà, comença a sospitar que aquella casa no ha aparegut sobtadament al món, sinó que sempre hi ha estat. No com un edifici visible, sinó com una possibilitat latent, present però ignorada, esperant que algú estigués en la disposició adequada per percebre-la. Aquesta idea no li sembla absurda. Al contrari: li sembla coherent.



Intenta aixecar-se. No amb urgència, sinó amb la voluntat de comprovar si pot fer-ho. En el moment en què els músculs responen a la intenció, una veu li diu que esperi. No és una veu forta ni amenaçadora. No conté cap ordre explícita. Però té un pes indiscutible, com si no obeir-la fos, simplement, inconcebible. No pot identificar-ne l’origen. Sembla provenir de l’espai mateix, de les parets, del terra, o potser d’un lloc més interior.



Obeeix. No amb resignació, sinó amb una estranya sensació d’adequació. Com si esperar, en aquell lloc, no fos una pèrdua de temps, sinó una condició necessària.



Mentre espera, es fixa en el rellotge del canell. Les busques no es mouen de manera regular. S’aturen durant uns segons, després retrocedeixen lleument, com si corregissin un error, i finalment avancen amb una rapidesa que no reconeix com a natural. Aquesta irregularitat no li provoca alarma. Té la intuïció que el temps, dins la casa, no és una línia contínua, sinó una matèria flexible, sotmesa a altres criteris.



Comença a pensar que no hi ha entrat sencera. No en el sentit físic, sinó en un sentit més difícil de formular. Té la impressió que només una part d’ella ha travessat la porta, mentre d’altres parts han quedat fora, o potser ja hi eren abans. Aquesta idea no li provoca por, sinó una forma d’estranyesa lúcida. Com si, finalment, alguna cosa tingués sentit.



El silenci que omple la sala no és buit. Té densitat. Té memòria. No és absència de so, sinó acumulació. Té la textura d’un lloc que conserva coses sense ordenar-les, que les reté sense classificar-les. Té la sensació que, si parlés, les seves paraules no caurien a terra, sinó que quedarien suspeses a l’aire, afegint-se a una mena d’arxiu invisible.



És llavors quan percep una presència. No la veu immediatament. És una sensació lateral, com quan algú entra en una habitació sense fer soroll. Quan finalment la distingeix, no pot descriure-la amb precisió. No és una persona, però tampoc una ombra. El contorn fluctua lleument, com si depengués del punt exacte des d’on se la mira. No li provoca por, però tampoc confiança. Només una acceptació silenciosa.



—Encara no —diu la figura, abans que ella pugui formular cap pregunta.



No sap què vol dir exactament aquell “encara no”, però entén que no és el moment de parlar. Que les paraules, en aquell lloc, tenen un pes diferent, i que dir-les sense necessitat podria desplaçar coses que encara no està preparada per moure. La figura no s’asseu, ni s’apropa. Es limita a ser-hi, com una garantia discreta que no està sola.



Asseguda al sofà, amb el cos lleugerament tens però la ment estranyament clara, comprèn que aquella casa no és un destí, ni un refugi, ni una solució. És un llindar. Un espai intermedi on arriben allò que no ha trobat lloc enlloc més. Possibilitats abandonades, preguntes no formulades, decisions ajornades fins a perdre el seu nom.



I, per primer cop en molt de temps, no sent la necessitat de fugir. Entén que esperar, en aquell lloc, no és una passivitat, sinó una forma d’entrada. Una preparació silenciosa. La casa no li demana res encara, però ella sap -amb una certesa que no necessita proves- que, quan arribi el moment d’aixecar-se, ja no serà exactament la mateixa que va travessar la porta.