El temps va passar i els nens van deixar enrere l'adolescència per entrar a l'adultesa i el Daniel encara sentia papallones a l'estómac quan veia a la Lluïsa. Tots tres havien crescut i el seu aspecte va canviar. La Lluïsa es va convertir en una senyoreta de cabells castanys, amb la pell ben morena i els llavis sempre els portava pintats de vermell que quan els obria deixava veure unes enormes i lluents perles. Sempre anava ben vestida i això li atreia molt al Daniel. El Daniel també va fer una estirada, i tot repentinat i perfumat es despertava cada dia mitja hora avanç per anar a la cafeteria del costat de casa seva i portar-li un cafè a la Lluïsa i així anar tot dos a l’acadèmia.

La Lluïsa començava a sentir coses pel Daniel, però no s’ho prenia de veritat perquè era un amic de tota la vida i no li agradava la idea de que per una bogeria deixessin de ser amics.



El Pol va arribar a un punt professionalment tan bo que li va trucar una editorial per parlar amb ells sobre la seva habilitat. Resulta que el volien contractar per fer un llibre i ell va acceptar.



Va estar dies e inclus setmanes pensant el tema i finalment va decidir dedicar-li aquell llibre a una persona que s’estimava molt i que mai l’havia deixat sol. La Lluïsa.

No li va dir a ningú de que tractaria el llibre, però amb les seves aptituds de pintor tots acabarien adonant-se de la seva idea.



Es va tancar a casa mesos per escriure aquella novela. Estava tan centrat en que sortís bé que tenia a la gent del seu voltant molt preocupada, als seus pares principalment però sobretot a la Lluïsa. Ja no sabia que fer per treure’l de casa. Li va invitar a un gran nombre de plans, a menjar, a comprar… i tot i així no hi havia manera perquè ell era molt tossut. Un dia fins i tot es va barallar amb ella. Li va tractar tan malament que se'n va anar plorant a casa i no va voler saber més d’ell.

Amb aquesta actitud el Daniel l'únic que estava aconseguint era quedar-se més sol que la una, però a ell no l’importava perquè estava aconseguint el seu objectiu en la vida.

Tal va ser la seva actitud que el Pol es va enterar del que li havia fet a la seva germana i es va implicar personalment.

Va anar a buscarlo a casa seva i li va dir de tot. El que més li va emprenyar es que el Daniel no volia acceptar que ho havia fet malament i que havia de disculpar-se així que el va deixar per impossible.



Van passar setmanes d’aquells fets i el Daniel encara li faltava escriure el final d’aquella problemàtica historia, pero ja no es sentia amb forces per continuar.

No entenia el que li pasava i els seus pares estaven molt preocupats per la seva actitud de nen petit.

El Daniel es sentia molt sol, però no entenia perquè. El Pol i la Lluïsa no van voler saber res d’ell i es van distanciar.

El home en que s’havia convertit era terrorífic. Ni a ell mateix li agradava. Va plorar moltissim i es va disculpar als seus pares, però tot i així continuava s’entintse vuit per dins.

Un día parlant amb els seus pares li va explicar tot el que havia passat i ells li van dir que el millor que podia fer era admetre que ho havia fet malament i anar a disculparse en persona a casa seva.Ell no entenia de que havia de disculpar-se, pero sentia que sense la Lluïsa la seva vida no tenia sentit i que cada vegada que pensava en ella s’adonava que cada cop estava més enamorat d’ella.

Va estar dies pensant en com demanar-li disculpes, però va arribar a la conclusió de que la manera no importava el que importava eren les paraules així que va agafar paper i boli i li va escriure un poema d’allò més tendre.

De camí a casa seva li va comprar un ram de flors amb lliris que eren les seves preferides i va anar practicant aquell poema que s’havia après per la Lluïsa.

Quan va arribar, va tocar el timbre i va sortir la seva mare i li va dir que la Lluïsa encara no havia tornat de l’acadèmia i a ell no li va importar esperar-se. De fet, va aprofitar i va anar a disculpar-se amb el Pol. El Pol estava molt enfadat però no li va costar perdonar-lo perquè se l’estimava com a un germà.

En arribar la Lluïsa, la seva cara va ser molt expressiva i sense sentir paraula ell ja sabia que la Lluïsa no el volia veure tot i que encara seguia enamora’t d’ell.

El Daniel plorant li va demanar disculpes i li va dir que sentia haver sigut tan mal educat i li va recitar el poema mentre li donava les flors.

La Lluïsa per dins es desfeia d’amor i li va perdonar.

El Daniel va tornar a ser amic d’ells i va acabar la seva història perquè ara si que tenia tot el que necessitava. La seva família i amics apoyant-lo i estimant-lo.

El llibre es va publicar i va tenir molt èxit.

El Daniel no va dubtar ni un minut en tornar a casa d’aquella bonica senyoreta amb un ram de flors i demanar-li festejar.



Finalment, i passat els anys, el Daniel va créixer en el món de la fama i es va casar amb la Lluïsa. El Pol va trobar una senyoreta que l’estimava bojament. I tots tres va ser amics per tota la vida gràcies a un dia trobar-se en una escola d’artistes.