I per descomptat la vida del Daniel canviaria per complet.

No només canviaria la seva visió de veure les coses, sinó també la seva manera de pensar, de veure’s a si mateix, de relacionar-se amb els altres i, potser, de pensar ja que en aquells minuts abans del llançament estava realitzant un gran pas en la seva vida.



En Daniel era un nen molt creatiu i imaginatiu. Li encantava fer-se pel·lícules al cap, però pel·lícules ben elaborades desde el començament, és a dir, agafar una idea ben sencilla i poc a poc anar construint una bola més gran fins que no tingui espai al cap. Un cop inventada, la dibuixava a mode còmic per no oblidar-se’n i quan tenia unes quantes agafava tots els seus dibuixos i els portava a la copisteria del costat de casa seva per encuadernar-los i així tenir un llibre ple d'històries pròpies.

I aquesta era una de les seves creacions. Era un 12 d’octubre i el Daniel complia 13 anys. Tot un gran canvi en la vida. Era el pas de la infantesa a l'adolescència i el Daniel junt amb els seus pares va organitzar una festa de cumpleanys en una casa enorme a primera línia de platja. Havia arribat el moment del pastís i tothom es va posar al voltant del Daniel per cantar-li i com de costum ell tot i que estava envoltat dels qui més li estimaven estava rondinant històries al seu cap. Li va sorgir aquesta idea de una metàfora entre ell i un llançament espacial.

Tota aquesta història de la nau era simbòlica. Primerament, en Daniel era l’adolescent que enfrontava aquest gran canvi i que decideix com actuar en un moment de pressió. L’adolescent comença a prendre decisions per si mateix. Aquesta tensió sorgeix a l’hora d’escollir entre obeir seguint les ordres i arriscar-se fent el que ell més s'estima.

La nau representa la seva pròpia vida i com construeix la seva identitat. Tots aquells somnis que encara nos s’han complit, els projectes i sobretot la seva personalitat a l’hora de llençar-se al món. Aquest risc d’enlairament també reflecta la incertesa quan creixem i hem d'assumir les nostres responsabilitats.

Els motors i el compte enrere són aquelles expectatives que tenim del món ¨real¨ i els límits imposats per la infantesa.La necessitat de seguir el compte enrere és com la pressió dels joves per seguir la moda i complir amb les expectatives dels altres. Aprendre a fer front es una manera d’aconseguir aquesta independència.

I finalment, l’enlairament és aquell gran pas a la adolescència. La nau elevant-se representaria el pas realitzat pel nen i com es llença a aquella experiència perillosa i diferent que es l’autonomía.



En Daniel es va quedar bocabadat i quan van acabar de cantar-li no va bufar les espelmes. Els seus amics es van sospitar que estaría fent una història i van anar corrents a agafar un full i un llapis blau perquè pogués realitzar aquella meravellosa idea que tenía al cap. Tots van quedar-se sorpresos per aquella obra d’art que en Daniel havia realitzat i quan va aterrar altre vegada van repetir aquella cançó tan escoltada abans que bufes les espelmes demanant un desig.

Els seus tiets que no entenien el que pasava es van quedar tan al·lucinats que una d’elles, la Maria, es va apropar i parlant amb ell es va adonar que el seu nebot tenía un talent que havia de mostrar-li al món perquè no només era bo en crear històries sino que també ho era en el dibuix. El nen es va posar més vermell que un tomàquet i va dir que no amb el cap.

La tieta es va anar a parlar amb els pares i ells li van dir que aquest talent el tenía desde petit i que estaven, desde feia temps, buscant una acadèmia que li pogués servir per no només desenvolupar de manera òptima aquestes habilitats sinó també les de l'àmbit personal com la de obrir-se una mica i conèixer a més nens.





La seva vida era molt rutinaria. Es llevaba a las 7 del matí per anar a l'escola acompanyat de la seva mare Ona. En acabar, tornava a casa, brenava i feia els deures ràpid per poder desenvolupar més noveles. Era el seu hobbie desde molt petit i malgrat els múltiples intents dels seus pares de apuntar-li a esports no hi havia manera de fer-li canviar d’idea. En Daniel era molt tímid i no hi havia ningú que li fes canviar d’opinió, era un cap dur. Tant, que de vegades la profesora li havia cridat l’atenció perquè es posava com una mula quan algú aportava una opinió que no fos la seva. Tot i que els seus pares van renyar-lo diversos cops, ell no canviava.