Passat mig any, l'Ona i el Roc, pares del nen, van trobar el lloc perfecte: ‘‘Unusual Light Stars’’

Una acadèmia única que recollia tots els aspectes que la familia estava buscant a més de comptar amb grans professionals. El problema que no convencia a la parella era l’ubicació ja que estava lluny de casa seva i el nen encara era petit.



Pensant i pensant durants setmanes, els pares van decidir que el seu nen ho necessitava de tota manera i el van apuntar a una escola prop de casa.



En arribar el primer dia, el Daniel estava aterrat perquè li costava molt fer amics i sempre que anava a un lloc nou on havia de parlar amb desconeguts se li feia un nus a la gola i es posava vermellot, però per sort seva va anar acompanyat de la seva mare qui li va donar un ajut apropant-se als més menuts a presentar-li el seu nen. De seguida va fer migues amb el Pol i la Lluïsa, germans bessons, i tan encantadors com els seus pares. El Daniel era un any més gran que ells ì estava tan emocionat que no parava de petar la xerrada. Desde l’inici es van fer molt bon amics.



Quan es van adonar ja havien passat uns quants anys i tots tres van anar creixent personalment. I també professionalment. El Daniel en la pintura i l'escriptura, la Lluïsa en el piano i el Pol en la guitarra.

En aquella escola d’arts ja no podien continuar formant-los perquè ja tenien un nivell molt alt i els dos matrimonis van pensar i pensar i finalment van traslladar-se desde València d’on ells eren fins a Madrid per anar a aquella acadèmia que ja havien mirat.



Tots plegats van esperar al nou curs escolar perquè a més del seu desenvolupament professional els nens continuaven anant a l’escola i no volien perdre el ritme.



En acabar l’estiu i amb llàgrimes que arribaven a terre es van acomiadar dels que ells més estimaven i van marxar.



Ja instal·lats i preparats per aquell nou curs van començar l’Acadèmia que també incloïa en el seu programa les classes escolars perquè no hi hagués tant de embolic i fos tot més senzill. En l’acadèmia van passar per moments molt bonics i enriqueridors. Van crear uns records molt tendres i que estarán en la seva memòria per sempre.Els nens van crear molt bons llaços entre ells. El Daniel era un germà més, es podia dir que eren el trio d’artistes. Acte seguit, poc temps després van arribar temps difícils. Als nens cada vegada se'ls hi exigia més i els pares sofrien per ells. Hi havia moments en que es preguntaven si realment havia estat bona idea tot això que havien fet, però després recordaven que era el que a ells més els hi agradava i ho disfrutaven com el primer dia. A més, sempre els havien educat que per aconseguir grans coses a la vida de vegades es necessita caure unes quantes i aprendre.

L’Ona i el Roc contaven amb la confiança de que sempre es tenien els uns amb els altres i que si passés alguna cosa sempre es tindrien per recolzar-se i ajudar-se. Per sort als pares no els hi va faltar mai treball i es podien permitir l'acadèmia i fins i tot algun caprici.



Els nens van continuar fent-se grans i aprenent molt. I ja en l'adolescència pura els nens es comencen a fixar en les nenes. El Pol, era un nen molt alt i amb bona planta cosa que li feia triunfar. El Daniel, en canvi, era un nen amb un cor d’or però era tan tímid que li feia por apropar-se a les nenes i no encaixar per això sempre es quedava amb la Lluïsa que sabia que no el jutgaria.



Mentre el Pol anava conquistan cors per allà on trepitjava, el Daniel i la Lluïsa es feien cada vegada més amics. Tant que el Daniel es va acabar enamorant d’ella.

Al principi ho negava perquè li feia vergonya, però al final s’ho va explicar al Pol qui va quedar-se de pedra però ja s’ho temia. El Daniel tenia por de que el amor que ell sentia per la Lluïsa no fos recíproc així que no li va dir res i va continuar conquistant-la.