Un parell de setmanes després… En Martí continua amb el tractament, però no veu millora, el que va deteriorant el seu estat d’ànim. A més, han aparegut els primers símptomes i cada dia se sent més cansat, amb una pèrdua d’apetit i nàusees. Per si no fos prou, ha perdut part dels seus cabells i decideix rapar-se, ja que a causa de la caiguda constant, li resulta més còmode.

Martí com que no veia una millora sobre el seu estat en general, busca una solució anant a urgències perquè li donen alguns medicaments amb la finalitat de trobar-se millor almenys respecte als seus estats d’ànims. Martí arriba a la consulta, li diuen que es troba molt baix de defenses i que aquest malestar prové d’allà. El metge li dona diferents solucions, que passi un parell de dies ingressat o que passi un parell de dies a casa i totalment acompanyat per la seva dona. Martí tria l’opció de quedar-se ingressat uns dies perquè ell pensa que no fa falta que tingui una companyia cada hora del dia, a part que si es queda ingressat li podran fer més proves i trobar una solució millor per a la seva molèstia.

—Doncs Martí passa amb mi —diu el metge.

—Si metge —cedeix Martí.

—Estigues tranquil que després d'això et trobaràs millor.

—Confio en tu, estic massa abatut.

Mentrestant, a casa de l’àvia, es trobaven els dos fills d’en Martí i na Catalina. Els havien deixat amb pressa i na Margalida no entenia per què no podien anar tots junts on fossin els pares. Per aquest motiu, va decidir resoldre els seus dubtes amb l’àvia.

—Àvia, el meu pare està bé? No sé, fa dies que ho noto trist i sense ganes de jugar amb Aleixandre i jo —exposa les seves preocupacions na Margalida.

—Reina, has de tenir paciència… El teu pare tot i que sempre s’ha mostrat fort, ara no pot, perquè ell també té problemes —li explica la seva àvia.

—Àvia, jo el vull ajudar. Però no entenc el que li passa. Moltes vegades se'n va amb la mare i no sé on, però el problema és que no ens volen portar amb ells.

Just a l’àvia li truca per telèfon na Catalina per posar-li en situació. L’àvia se'n va a una habitació perquè na Margalida no escolti res del que no hauria de saber. Parlen durant quinze minuts. Na Margalida, al saló, continua esperant una resposta que li faci quedar-se tranquil·la.

—Àvia era ma mare, veritat? —pregunta Margalida desitjosa per saber-ho

—Sí, era ella —respon Maria Antònia.

—Què t’ha dit del pare? On estan? —pregunta Margalida.

—T’ho contaré, sí —respon Maria Antònia amb veu suau—. Mira Margalida el teu pare està malalt i ha d’anar a vegades al metge a què li posin una mica de medicació per poder curar-se. I ara mateix, com necessita més temps per poder posar-li tota, ha de passar uns dies allà.

—Ho entenc àvia… —diu Margalida —Jo ja havia notat alguna cosa… El meu pare mai voldria llevar-s’hi tots els cabells. Ell sempre estimava molt el seu color i se'n cuidava molt.

—Per això tu no et preocupis, només s’ha llevat els cabells perquè el metge li va dir que així es curaria molt més ràpid i podria tornar a jugar amb vosaltres com sempre feia. —assegura Maria Antònia.

—Ah… Això no ho sabia jo… —diu Margalida.

—És normal. Saps el que pots fer per animar-lo? —pregunta Maria Antònia.

—Anar al metge i donar-li una sorpresa? —diu Margalida amb entusiasme.

—Sí, i fer-li un dibuix de tota la família unida. Quan l’acabis anirem a veure’l —respon Maria Antònia.

—Què bé àvia! —exclama Margalida emocionada.

Na Margalida es dona pressa per fer-li el dibuix i en el moment en què l’acaba es dirigeixen tots tres al cotxe en direcció a urgències. Maria Antònia crida a la seva nora per preguntar-li en quina habitació es troben i li demana que no digui res al seu fill.

—Toc, toc! —fa Margalida a la porta de l’habitació.

—Està obert —diu Martí alçant la veu.

—Hola, pare, com estàs. Hem vingut a donar-te una sorpresa. Mira que he fet perquè et recuperis —comenta Margalida entusiasmada.

—M'encanta filla. És preciós el dibuix, sortim tots, fins a l’avi Pere —respon Martí emocionat i melancòlic.

—Clar, ell sempre està amb nosaltres, encara que no pugui estar present ens envia forces del cel —diu na Margalida amb un gran somriure.

—Si filla així és —contesta Martí assentint amb el cap.

—Fill t’ha agradat la sorpresa? —interromp Maria Antònia.

—Clar que sí mare, i molt. Deixa’m veure a Aleixandre —diu Martí, estirant els braços per agafar el nadó.

Passa una estoneta i l’àvia li diu a na Margalida que se n'han d'anar, que el pare ha de descansar i que la mare ha de quedar allà amb ell per cuidar-lo. Se n'acomiaden amb una forta abraçada i amb un petó.

Després d’haver estat ingressat aquells dies, Martí regressa a casa amb més forces i energia. Aquella visita de la seva filla li va donar més ànims per continuar endavant. Passen dos mesos i en Martí finalitza el seu tractament, i per això torna a tenir una visita al metge per fer un seguiment de la malaltia. En arribar, li espera una molt bona notícia: havia vençut el càncer per fi. En Martí i na Catalina estan contents, després de tant de temps lluitant. La seva dona decideix organitzar un menjar amb tota la seva família i amics, per tal de celebrar la recuperació del seu marit.

El dia del dinar, en Martí es troba al sofà, passant temps amb els seus fills, aprofitant que ja es trobava millor. En aquell moment s’escolta el timbre.

—Qui és, Catalina? —pregunta Martí.

—Ja vaig no, no et preocupis.

—Sorpresa! —de sobte entren per la porta tota la família d’en Martí i na Catalina, i també el seu amic Joan Miquel.

—Què esteu fent vosaltres aquí?

—Na Catalina ha organitzat un dinar sorpresa per a tu, per celebrar que has superat el càncer —explica en Joan Miquel.

—No m’ho puc creure! —exclama Martí.

Després del menjar, tots riuen i parlen. Martí mira els seus fills jugant i somriu.

—Gràcies a tots —diu.

—Sempre estarem aqui —respon Catalina.

Així, amb la família al costat, Martí se sent feliç i ple d’esperança per al futur.