Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendrà. Passen cinc minuts…

I de sobte s’escolta el seu nom a la sala:

—Martí Cardona, és el teu torn. Està Martí a la sala? Últim avís, Martí, ja pots passar a la consulta! —va dir el metge.



—Sí, si ja vaig que estava pensant en les meves coses. Perdona'm, no havia escoltat res —es va excusar en Martí.



—Bon dia, Martí, seu si us plau. Ja han arribat els resultats de les proves…

—Com han anat?

—No molt bé… Després de les proves hem diagnosticat càncer de pròstata.



—No em diguis això, que acabo de ser pare del meu segon fill. A més, ja he viscut això abans i sé com de difícil es fa, tant per a la persona que ho pateix com per a la seva família.



—Tranquil, començaràs a rebre tractament i anirà tot molt bé. No presenta un grau d’evolució avançat, ja que ha estat detectada en una fase inicial.



Martí surt de la consulta fet pols. Amb només trenta-set anys, no es pot creure que la vida li recompensi tot el seu treball i els seus esforços amb aquesta notícia. El seu pare ja s’havia mort també de càncer de pròstata, i sentia que arribava a la seva vida una etapa difícil de superar. Però, sent pare de família, amb dos fills, Margalida de sis anys, i un nadó que nom Aleixandre, de gairebé un any; no es podria rendir tan fàcilment. Havia de lluitar per tirar endavant per la seva família i per no deixar a la seva dona Catalina vídua.



De camí a ca seva tot trencat, es troba al seu millor amic Joan Miquel. Aquest li pregunta a Martí per què té aquesta mala cara i esclata a plorar davant d’ell. Joan Miquel no entén res, però intenta consolar-lo. Martí li conta la notícia que acaba de rebre i també comença a plorar. Després de desfogar-se, arriba el moment de tornar cap a ca seva, amb companyia del seu amic, i donar la mala notícia a la seva dona. Quan arriben Joan li dóna molts d'ànims i moltes forces perquè mai deixi de lluitar. Martí no se sent mentalment preparat per a afrontar la situació, i decideix ocultar la seva malaltia als seus fills, per no preocupar-lis.



—Hola, estimada, ja estic a casa. Vinc de la consulta… —va saludar Martí.



—Hola, amor. Com ha anat? —pregunta na Catalina.



—No molt bé… No sé com dir-t’ho…

—Estic començant a espantar-me.



— Doncs m’han donat els resultats de les proves que m’havien fet i m’han detectat càncer de pròstata.



—Ostres no esperava aquesta notícia… càncer de pròstata.



—El metge diu que l’han agafat a temps, però encara he de fer més proves.



—Vine aquí. No estàs sol, d’acord?

—Tinc por. No sabia com dir-t’ho.



—És normal tenir-ne. Però ho afrontarem junts, pas a pas. Jo estic aquí per a tot, Martí. Si caus, t’ajudo a aixecar-te; però si no puc, cauré amb tu. D’aquesta sortim junts.



—Gràcies… Només necessitava dir-ho en veu alta.



—Doncs ja està dit. Ara respira. Ja pensarem què fer després.



Després de la conversa, de moments de silenci i tensió, na Margalida pregunta als pares si pot anar al parc a jugar. Ells es miren i passat un moment de pensar-s’ho molt, li diuen que sí.

En arribar Margalida es troba a alguns companys de l’escola, i alguns pares observen que Martí i Catalina no tenen bona cara. Doncs aquests prefereixen no preguntar per no incomodar ja que podrien estar passant una mala ratxa.



Els nens van començar a jugar amb la pilota, i Martí va intentar somriure i animar-los per normalitzar la situació. La seva dona va seure a la gespa i els va observar, i ell es va asseure al seu costat, en silenci, pensant en tot el que havien de fer els pròxims dies.



—Mira’ls…, hem de ser forts per protegir-los. —va reflexionar la dona.



Martí va assentir. Sabia que en aquell moment el més importat era estar units i ser forts.



—Hem de pensar com ho organitzarem. Quan arribi el tractament, les visites al metge… no vull que els nens s’espantin.

—Sí —va respondre ella—. Ho farem a poc a poc, sense que ells se n’adonin. Ells continuaran jugant i fent la seva rutina, i tu no estàs sol. Jo t’ajudaré en tot.