Havien passat quinze dies des que el silenci s’havia instal·lat a la casa, un silenci només trencat pel ressò de les nostres passes. El Gerard i jo havíem establert una rutina de supervivència: ell havia assumit les feines feixugues del Guiu a més de les seves, i jo em dividia entre el manteniment de la llar i la cura dels nens, una tasca que abans feia la Nina. L’absència del Guiu pesava com una llosa. Encara que no havíem arribat a formalitzar res, el buit que havia deixat al meu pit era el d’un amor perdut.

—El trobes a faltar, oi? —va preguntar el Gerard un vespre, amb una nota d’inquietud a la veu.

—Molt. No érem parella, però per a mi era com si ho fóssim —vaig admetre, amb els ulls negats.

—És normal que et sentis així. Però no t’hi capfiquis massa, o el record et devorarà.

Aquella nit, els nens em van demanar un conte: La metamorfosi de les papallones. Hi havia una frase que se’m va clavar a l'ànima: "Per créixer, has de canviar". Vaig passar la nit en blanc, rumiant-hi. Vaig comprendre que aquells nens, per poder tirar endavant, necessitaven un referent, una brúixola enmig de la tempesta. I que aquest referent havíem de ser el Gerard i jo.

L’endemà vaig parlar amb el comissari. Encara no hi havia rastre de la Nina.

L'Àlex —així es deia "el marit"— es negava a col·laborar i l’amenaçaven amb un càrrec d'obstrucció a la justícia. Mentrestant, la meva relació amb el Gerard s’anava transformant. No era un reemplaçament del Guiu, sinó una aliança forjada en la tragèdia. Sentia que, quasi sense voler, havíem format una nova família.

Trenta-set dies després de la desaparició, la trucada definitiva va arribar: havien trobat el cos de la Nina. La notícia ens va ensorrar, però el comissari va obrir una porta a l'esperança: si cap familiar reclamava els nens, podíem optar a la seva custòdia. —Ens els quedem —vam dir a l’uníson, sense necessitat de consultar-ho.

Aquella nit no va haver-hi contes de papallones. Els vaig explicar una història de formigues: quatre formigues fortes que es quedaven soles perquè el pare les havia traït i la mare havia marxat al cel. Els vaig parlar de com dues formigues forasteres s’unien a elles per formar un formiguer nou.

—Les formigues som nosaltres? —va preguntar el més gran, amb una maduresa punyent. —Sí —vaig respondre—. I volem ser la vostra família legal, si vosaltres ho voleu.

El camí, però, no va ser fàcil. Al notari vam descobrir que, com que no teníem cap lligam legal encara i els nens havien rebut l’herència de la mare, l’Estat havia d’intervenir. Ens van separar. Els serveis socials se’ls van endur a un centre de menors mentre es tramitava l'adopció. Aquella tarda va ser la més amarga de la meva vida: perdre els nens i haver d’abandonar aquella casa maleïda.

Ens vam instal·lar en un piset que el Gerard tenia de l’avi. Ell va trobar feina de caixer i jo de dependenta al Bonpreu. Va ser un any de tràmits infinits, d’esperes desesperants i de visites supervisades. Però finalment, un any més tard, la trucada va confirmar el que tant havíem esperat: els nens tornaven amb nosaltres.

Tres anys després, va arribar el judici. L’Àlex va ser condemnat a quaranta-set anys de presó. El Gerard va insistir a mantenir els nens al marge de la crueltat del procés, i jo el vaig donar suport. Volíem que creixessin en pau.

Han passat deu anys des d’aquell gener gris. El fill més gran ja s’ha independitzat; un altre és a la universitat i els dos petits estan cursant el Batxillerat. De vegades, quan ens asseiem tots a sopar, miro les cicatrius invisibles que compartim. No som una família convencional, som una família que va decidir néixer de les cendres de la violència. I mentre els miro riure, em dic a mi mateixa que, malgrat tot el dolor, soc una dona afortunada.