Eren les nou del matí i el sol ja entrava amb força per la finestra de la cuina, tot i que jo m’havia llevat amb la sensació d’arribar tard a tot arreu. En entrar per recollir els estris de neteja, vaig notar una atmosfera densa, gairebé elèctrica. El Guiu i el Gerard estaven arraconats, xiuxiuejant amb una urgència que no els era habitual. Amb la curiositat a flor de pell, m’hi vaig acostar.

—De què parleu amb tant de misteri? —vaig preguntar, intentant sonar casual.

—Sembla que la Nina i el seu marit han tingut una baralla terrible aquesta nit —va respondre el Guiu, abaixant encara més la veu—. Es veu que ell va arribar a les mans. La va colpejar.

La sang se’m va glaçar. Tot i que sabíem que el caràcter d’ell era volàtil, allò superava qualsevol límit.

El Gerard va confirmar-ho: a les tres de la matinada, els crits havien trencat el silenci de la casa.

-El motiu?- vaig preguntar

-Una crisi a la fàbrica d’armament que ell dirigia. Durant la seva absència per reunir-se amb el ministre de Defensa, un grup havia entrat a robar material bèl·lic valorat en 300.000 euros. La paranoia de l'home no tenia aturador: estava convençut que la Nina, que hi treballava com a administrativa, i els empleats n'eren còmplices.

—Aquella fàbrica és un colador, no té prou seguretat —va comentar el Guiu—. Però ell està completament tocat del bolet, prefereix buscar culpables a casa que admetre els seus errors.

De sobte, el silenci es va fer moure per la presència imponent de l’amo. Amb una mirada carregada d’odi, ens va ordenar de males maneres que ens poséssim a treballar. En passar pel meu costat, es va aturar un segon. La seva veu, un murmuri gèlid, em va colpejar l’ànima:

—Vigila, que la següent seràs tu.

Aterrida, vaig córrer a buscar el Gerard. Havíem de trobar la Nina. Vam pujar al segon pis, però l’habitació era buida. Pel camí ens vam trobar amb la treballadora de la fàbrica; la seva mirada, plena d'una tristesa muda i por, ens ho va dir tot sense pronunciar cap paraula. La Nina no responia al telèfon. El neguit començava a convertir-se en certesa: alguna cosa anava molt malament.

A l’hora de dinar, mentre el Gerard tornava a les seves tasques, em vaig quedar sola amb el Guiu a la cuina. Li vaig explicar l’amenaça que havia rebut, però ell semblava atrapat en un altre pensament. Després d'un silenci incòmode, em va mirar fixament.

—Ahir a la nit... semblava que et senties bé amb mi —va deixar anar.

Enmig d’aquellcaos, la veritat va sortir sense filtres. Li vaig confessar que el trobava la persona més magnètica que havia conegut mai. Ell va somriure amb una tendresa inesperada i, en un instant en què el món exterior va desaparèixer, ens vam fer un petó.

Però la realitat no perdona. Un cop de porta violent ens va separar. El marit era allà, observant-nos amb una fúria descontrolada.

—Molt amor, però la taula està per desparar —va bramar.

Sense miraments, va agafar el Guiu pel coll i se’l va endur escales amunt. Abans de desaparèixer, em va llançar un darrer ultimàtum: si quan tornés a baixar la taula no estava recollida, jo en patiria les conseqüències.

La por em donava ales. Vaig recollir-ho tot en un temps rècord, però el silenci de dalt em feia témer el pitjor. Vaig pujar d'amagat i, a través de la porta del segon pis, vaig veure l'horror: l'home estava clavant una pallissa brutal al Guiu.

Vaig avisar el Gerard immediatament. Volíem fugir a la policia, però el monstre s'havia avançat: portes i finestres tancades per dins, la línia telefònica tallada. Estàvem atrapats. L'única esperança eren els nens, que arribarien de l'escola a les sis. Hauríem d'aprofitar aquell moment de distracció per escapar.

A les sis en punt, la porta es va obrir. Vam fugir desesperadament cap a la comissaria. Allà, la sorpresa va ser majúscula: l'home ja tenia antecedents i estava fitxat a la base de dades. Es va ordenar la seva crida i cerca immediata, així com el rastreig de la Nina.

Quan vam tornar a la casa acompanyats dels agents, el paisatge s'havia tornat gris de gener. El Guiu ja no respirava. La detenció del marit va ser una escena dantesca davant dels nens, que ploraven traumatitzats i s'abraçaven al Gerard buscant una figura de protecció que mai havien tingut realment.

Mentre el jutge procedia a l'aixecament del cadàver, em vaig quedar mirant aquells infants. No eren nens malcriats; eren víctimes de l'absència i del terror. Aquella nit, mentre els acompanyava al llit, el més petit em va preguntar amb els ulls humits:

—Tornarà la mare?

—N'estic segura —vaig respondre, tot i que el meu cor, trencat pel dolor de la pèrdua del Guiu, ja no sabia en què creure.