Després d'observar detingudament el seu vestuari, vaig comentar-li que em semblava una dona treballadora. Abans que pogués continuar, la Nina em va agafar la mà i, amb un somriure, va sentenciar:

—Em sembles una noia encantadora. Estàs contractada.



Davant d’aquella resolució tan sobtada, em vaig quedar de pedra, tot i que de seguida li ho vaig agrair. M'acompanyà a la tercera planta, l’ala destinada al servei. Allà hi convivíem el Guiu, el jardiner; el Gerard, el cuiner; una dona que treballava a la fàbrica del marit de la Nina —de qui em va advertir que millor no molestés per la seva inestabilitat mental— i jo.

Mentre m’instal·lava a la meva habitació, una estança blanca i espaiosa que semblava digna d’una celebritat, vaig mantenir una conversa força inquietant amb el Gerard, tenint en compte que tot just ens acabàvem de conèixer:

—Veig que tenim una noia nova a la planta —va dir amb un deix d'ironia—. A veure quan aguantes amb vida.

—Perdona? No entenc de què parles —vaig respondre amb una barreja d'intriga i recel. —Pel teu lloc ja hi han passat set dones, i cap d'elles ha sortit d'aquesta casa pel seu propi peu.

Vaig optar per ignorar-lo i continuar desfent l’equipatge, però ell romania immòbil al llindar de la porta:

—No em facis el buit. Si fos tu, fugiria d'aquí. Tipa de les seves lúgubres advertències, vaig tancar la porta amb fermesa per deixar de sentir-lo.



Un cop organitzada, em vaig posar l’uniforme que m’havia proporcionat la Nina: un vestit de molta més qualitat de la que esperava, discret i elegant, combinat amb unes sabates planes i còmodes. Al capdavall, la realitat s'allunyava dels tòpics de les pel·lícules. Eren gairebé dos quarts de vuit del vespre quan vaig baixar a la cuina a buscar el plomall. Esperava trobar-me l'impertinent del Gerard, però, sorprenentment, era al llit amb febre i una tos persistent. No soc de les que s'alegren del mal d'altri, però després de la nostra topada, li desitjava qualsevol contratemps.



Vaig començar a treure la pols del saló, una estança immensa farcida de quadres de luxe i mobiliari modern; el tipus d'opulència que un mileurista no podria ni somiar. Pels volts de les nou, la família es va reunir per sopar: la Nina, el seu marit i els quatre fills. Ell tenia l'aire rígid d'un falangista: vestimenta militar, una mirada implacable i una aura de perillositat que contrastava radicalment amb l'amabilitat de la seva dona. Els fills, absorts en els seus telèfons mòbils, semblaven els típics nens malcriats.

Mentre servia la crema de verdures i el salmó, la Nina em va convidar a seure amb ells. No m'hi vaig resistir, ja que la gana em rosegava l'estómac.

—T’hi vas adaptant? —va preguntar ella amb interès.

—Sí, ja he enllestit el menjador i demà continuaré amb la resta de la casa.

—Ja has parlat amb algú de la teva planta?

—Sí... —vaig respondre amb un to sec que no va passar desapercebut.

—I aquesta cara? Has parlat amb el Gerard, oi? —va endevinar ella.

—Sí. És cert tot el que m’ha explicat? —vaig preguntar, tement la resposta.

Aleshores, el marit va intervenir amb una veu greu i autoritària, pròpia del seu rang:

—No. El Gerard té un sentit de l'humor molt negre amb les noves treballadores.

Malgrat les seves paraules, l'expressió de la Nina i l'actitud sinistra del marit em feien sospitar que m'ocultaven alguna cosa tèrbola.



En aixecar-me per retirar els plats, vaig topar de ple amb el Guiu. La seva presència física era tan aclaparadora —les seves faccions, el seu port— que vaig quedar absorta, com si tingués una divinitat al davant. En el meu embadaliment, vaig perdre l'equilibri i la vaixella es va estavellar contra el terra.

—Compte, que et tallaràs amb els vidres —va advertir-me amb una veu profunda i amable. Jo estava tan hipnotitzada que no aconseguia articular paraula.

—M’estàs escoltant? —va insistir ell, una mica impacient.

—Eh? Sí... soc la nova —vaig balbucejar sense rumb.

—Mira't els peus —va dir amb preocupació.



Estaven ensangonats. Sense preguntar, em va aixecar amb els braços poderosos. Durant el trajecte, i no sé si per la commoció, li vaig preguntar quina rutina de gimnàs seguia. Ell no va respondre. En arribar a la seva habitació, va treure una farmaciola, em va extreure amb cura dos fragments de vidre i va taponar l’hemorràgia amb gases. Tot i que es va oferir a ajudar-me a netejar la cuina, vaig inventar mil excuses per anar-hi sola; sentia que si es quedava amb mi, podria ocórrer algun altre desastre.



Finalment, al voltant de la una de la matinada, em vaig retirar a dormir. Mentre les paraules del Gerard ressonaven al meu cap, algú va trucar a la porta. Sense esperar resposta, el Gerard va entrar en roba interior, al·legant que no podia dormir i demanant si es podia quedar amb mi. En un moment de debilitat o de desconcert, vaig accedir-hi. Em va demanar perdó pel seu comportament anterior, justificant-se en la meva bellesa i la seva falta de control. Jo, sent-li sincera, li vaig confessar que no sentia res per ell. I així, en aquell silenci compartit, ens vam acabar adormint.