Tina es va acostar a l’arbust i, de sobte, va començar a plorar.

No s’havien adonat que darrere d’aquell arbust fosc que tenien a prop s’hi amagava el veritable missatger.

Aquells ulls blau argentat que havia vist morir eren davant seu, mirant-la amb il·lusió.

Tina ja havia donat per perdut aquell amor de llibre, aquelles històries que li explicaven de petita sobre que l’amor ho pot tot. En aquell moment es va adonar que eren veritat. Que l’amor sí que existeix i que, de vegades, és just davant teu i no el veus.

Es van fondre en una abraçada eterna que cap dels dos volia donar mai per acabada.

L’Álvaro, des d’una cantonada, els mirava consternat. Ell tenia un tracte amb en Constantí: ell es quedava amb la Tina a canvi d’escriure-li amb sang el seu nom al ventre.

En poc temps es va adonar que, ara que el missatger havia tornat, la Tina ja no li pertanyia.

El seu cap donava voltes i més voltes. La volia de tornada.

Al cap d’uns minuts l’Álvaro va començar a cridar. Va cridar tan fort que fins i tot al castell es va sentir.

–Tu… Tu… De veritat havies de venir!? – L’Álvaro va cridar mirant a la Tina mentre unes llàgrimes li surten dels ulls i una ira es podia notar als seus ulls.

–Què et passa Álvaro? Collons que et passa? Som a una situació crítica amb el Constantí perquè ara cridis! –La Tina mirant-lo molt fixament i acostant-se li anava dient.

–Tu m’agrades Tina, hòstia, m’agrades tant que fins m'he deixat escriure el nom del tu pare per tenir-te i ara vas i te’n vas amb aquell beneit així com així? Només perquè ha aparegut? –L’Álvaro va començar a derruir-se i per dins un forat negre consumint-li tots els sentiments estava.

–Com que teva!? Tu que, creus que soc un objecte, mira, jo t’estim molt, duim tota la punyetera vida junts, però collons, tu a mi no m’agrades val, m’agrada ell, el missatger, no sé quan ho entendràs, però no, no estaré amb tu ni morta. Aquí hem arribat els dos, no et vull tornar a veure en la meva vida! –La Tina davant l’Álvaro li va dir mentre una bufetada li va pegar.

–N’estàs segura Tina…? –Va dir l’Álvaro amb un mig somriure a la cara mentre mirava en terra.

–Molt segura, ara te’n vas i no et vull tornar a veure! -La Tina girant-se li va dir amb una veu trista però mesclada amb ira.

-D'acord, adeu! Adeu a tots! –L’Álvaro va dir mentre sabia que el seu segon pla havia funcionat i a la vegada sortint de la cova.

Al castell es va sentir un crid que venia del bosc, però ningú li va fer molt de cas.

Uns minuts més tard l’Álvaro va arribar al castell i als guàrdies els va dir:

–Venc a veure al Constantí, necessit parlar amb ell. –L’Álvaro en aproximar-se a la porta va dir als guardes.

–Que és el que necessita parlar amb ell. —Va dir un dels dos soldats mentre un capell de ferro, una armadura i una llança duien al cos.

–És una cosa sobre la filla de l’emperador, la Tina. –Va dir molt seriosament als dos guardes.

Els guardes van acompanyar a l’Álvaro cap a l’habitació del Constantí. L’Álvaro enmig dels dos soldats anava i de mentre un mig somriure se li pintava al rostre.

De mentre a la cova el missatger i la Tina es van donar una altra abraçada i la mare de sobte els va dir als dos:

–No us pareix sospitós el mig somriure que havia tret l’Álvaro aquí al mig quan li has dit allò? –Va dir la Irene que de mentre estava pensativa recordant aquell moment.

–Que se’n vagi per on ha vengut aquell! No em tornis a parlar d’ell per favor. –Va dir la Tina mentre als braços del missatger trobava la seva llar.

–Entesos, no et tornaré a parlar d’ell, però una cosa, vaig a la ciutat que he d'anar a intercanviar una cosa amb la Mia i he de parlar amb n’Ariadna. No faceu res estrany, eh? Us conec. –Va dir la Irene mentre sortia de la cova.

–Val mama. –La Tina va dir mentre amb un somriure mirava al missatger.

–Adeu, Irene, no farem res estrany… -El missatger va dir-li a la Irene mentre abraçava a la Tina i la mirava als ulls.

De sobte l’Álvaro va arribar a l’habitació del missatger.

– Senyor, aquí té vostè l’Álvaro, diu que vós teniu una cosa per contar-li a vostè sobre la seva filla. –El soldat del davant va dir a través de la porta de l’habitació.

–Que passi! –El Constantí va dir en veu alta.

–Passa. –Va dir-li a l’Álvaro un dels dos soldats.

L’Álvaro va passar dintre de l’habitació, allà es podia veure al Constantí mirant per la finestra on es podia veure el bosc on la cova d’ells s’amagava. El Constantí es va girar molt a poc a poc.

–Bones tardes, senyor. –Va dir l’Álvaro mentre de genolls es posava.

–Diguem, que em vols dir? No estic per perdre el temps. –El Constantí amb veu seriosa li va dir.

–Sé a on es resguarda la vostra filla Constantina. –El missatger amb un somriure dibuixat a la cara va dir.

El Constantí va manar als dos soldats a què es preparessin 10 homes més perquè havien d'anar-hi.

Unes hores més tard, ja amagant-se el sol van anar cap allà. Un exèrcit en cavalls s'aproximava a la cova, el missatger de mentre ho anava sentint i va dir-li a la Tina que s'amagués, però en aquella petita cova no hi havia espai suficient ni llocs perquè dues persones s’amaguessin.

En uns minuts van arribar davant a la cova, una entrada fosca i llarga es veia davant ells.

–Segur que és aquí? –Va xiuxiuejar-li a l’orella de l’Álvaro.

–Sí senyor, és aquí. –Va dir-li a l’emperador mentre baixava del cavall.

L'exèrcit va anar entrant dins la cova, l’Álvaro guiant-los fins que pum, van arribar-hi.

Dues persones es veien al fons de la cova… El missatger i… I la Tina.

–A tu et volia veure també. Aquest missatger es veu que en té molta de por. –Va dir-li somrient al missatger i mirant fixament a la Tina.

–Tu… Tu m’has arruïnat la vida, de debò fas això a la teva filla!? –Va dir la Tina furiosa.

–General Jaume, ataqui, ataqui a la Tina! –Va cridar l’emperador.

–Senyor, no ens havia dit que només era una exploració? No tenim armes. –Va dir-li el general a l’emperador mirant-lo i assenyalant als seus soldats.

–M'és igual, sou deu contra dos… Si se'n pot dir dos. Ja, ja, ja, ja! –Constantí va dir-li al general mentre assenyalava a la Tina rient-se fort.

El general va anar cap al missatger i de sobte un ganivet es va treure de la butxaca el missatger. Així un, dos, tres… Els deu soldats es va carregar, ja que no duien cap mena de protecció.

–Només quedau vosaltres dos, gallines. –Va dir-li el missatger a l’Álvaro i Constantí amb les mans plenes de sang i la roba rompuda.

–D'acord, ara anirem, però que sigui just, tu deixa el ganivet. Ja! –El Constantí va dir amb cara de convençut de guanyar-li.

El missatger el ganivet va deixar i el Constantí va manar amb una sempenta a l’Álvaro a lluitar. L’Álvaro que va caure, es va aixecar i es va posar en posició de combat contra el missatger. Tots dos es van fer un combat que quedaria a la història.

El missatger va pegar-li un cop al coll a l’Álvaro, però no va arribar a res aquell cop. La batalla seguia. Tot per l’amor de la Tina, tot tenia mala pinta, però és que pareixia que ningú avançava en res. Tots dos es pegaven cops de punys, sempentes i algunes vegades al sol queien. En un moment l’Álvaro va caure, no va poder aixecar-se. El missatger sense pensar-ho va pegar-li un cop de puny en tota la cara a l’Álvaro. Sang per tot, el rostre de l’Álvaro un cop ben gran hi havia. El missatger seguia i segui i l’Álvaro mort va quedar.

Després de la batalla el missatger va aixecar-se cridant perquè ha guanyat però al darrere… El missatger es va quedar sense aire perquè al darrere estava el Constantí clavant-li el seu ganivet a tota l’esquena.

–Filla, ara només som tu i jo, a la fi. –El Constantí caminant va anar dient-li amb un somriure i uns ulls que es podia veure tota la ira que s'havia guardat.

El Constantí en arribar davant la Tina va posar el ganivet que justament s'havia tret del cinturó i just quan li anava a pegar la ganivetada… ZAS! Una ganivetada li va caure a l’emperador el qual el va deixar mort.

–Mia, Ariadna, heu vingut al moment just… –Va dir la Tina mentre de la seva panxa sortia un riu de sang.

–La teva mare ha mort…–Va dir la Mia amb llàgrimes als ulls.

Les dues dones miraven fixament els ulls de la Tina quan de sobte veuen que els seus ulls verds clars es van tancar i el seu cap va girar-se a un lloc es va moure. L’Ariadna li va mirar a la panxa i… Una ganivetada va acabar amb la Tina quan elles dues van acabar amb el Constantí. El braç estava tan a prop amb el ganivet de la panxa de la Tina i el ganivet tan rovellat que va traspassar els òrgans de la Tina…

–H-ha mort. No pot ser això. –L’Ariadna diu mentre un riu de llàgrimes dels seus ulls va caient.

Les dues dones es van agenollar i es van derruir, ja que dues de les persones que més estimaven van morir aquell mateix dia. Les dones en aquell cas van quedar-se allà fins al darrer dia de les seves vides…