La cançó s’anava fent més i més forta. S’anava sentint com s’apropava aquella veu.

–Qui ets? –Va dir l’esclau amb veu temorosa mentre li tremolaven les cames.

Es va anant descobrint el seu rostre. Va sortir una cabellera de color marró claret que s’anava fent rissos a poc a poc mentre baixaves. Aquella boca amb aquell somriure li sonava molt a la Tina.

–Espera, mare? –Va dir-la -tina mentre li sortia una veu temorosa i molt sorpresa.

–Hola, Tina, quant de temps. –Va dir la mare mentre mirava a la Tina amb cara d’orgull.

–Mare… Com és que ets aquí? Com ens has trobat? Mare, et trobava tant a faltar… –Va dir la Tina encara amb la veu temorosa i anant corrent cap a la seva mare.

La Tina va tombar a la mare de l’abraçada. Les dues amb un somriure que il·luminava el món i de fons l’esclau observant aquell moment en el qual no se li podia evitar caure llàgrimes.

De mentre al castell de l’emperador una veu molt forta i enfadada va sortir d’allà.

–Com collons se us han escapat!? Si només són una dona i un home que no pot més amb la seva vida, que no ho veis o que!? –Una veu tan forta i plena de enfat va sortir de l’emperador.

–Per-però no hi hem pogut fer res, els hem cercat per tota la ciutat i res, han desaparegut. Ha estat un error nostre senyor. –Va dir el primer soldat amb la veu molt temorosa i que se li notava la por en les seves paraules.

Constantí no s’ho va pensar dues vegades. Va agafar el ganivet i va començar a escriure'ls a la panxa “Constantí”.

La panxa dels dos soldats tirava molta quantitat de sang. Però de mentre no podies fer res, tots dos sabien que si deien alguna cosa el Constantí els anava a fer alguna cosa pitjor.

Uns quants dies van passar. La Tina ja li va demanar tot el que li havia de demanar a la seva mare, menys una cosa… Una cosa que ella creia saber, però de tants anys sense veure-la no se’n recordava. Més aviat dues preguntes.

–Mare, quin és el vostre nom? I una pregunta més, per què te’n vas anar quan jo tenia tres anys?

–Mira Tina, quan tu eres tan petita el teu pare el que volia era un fill, però com no en podíem tenir em volia matar. Saps per què no tens germanes? Les va matar, estava tan obsessionat amb tenir un fill que no volia cap ni una filla més. I a tu… A tu va estar a punt de fer el mateix. El que va passar és que vaig descobrir com el teu pare va estar a punt de matar-me, l’esclau, que, per cert, és nom Álvaro, no sé si t’ho ha dit, em va delatar que els soldats havien posat un verí a la meva beguda. Amb allò vaig posar d’excusa anar-me'n a comprar. Et volia dur amb mi, però vaig pensar que jo tendria una vida molt complicada i vaig haver de deixar-te amb Constantí. Perdonem Tina… I el meu nom… Em dic Irene. –Va respondre la Irene.

–Doncs és per això mare… No m’ho esperava. –La respiració de la Tina es va aturar durant uns instants al saber que va estar a punt de morir de petita.

–Ei, va anim adalt les dues, que això ja fa uns dies que estam molt emotives, però no veig l’alegria, això, aquest moment ha de gaudir. –L’Álvaro ballant va dir-los a les dues. Mentre les agafava dels braços per treure-les a ballar.

La Tina i la Irene es van aixecar i van començar a ballar juntes mentre a les dues unes cascades de llàgrimes de felicitat i uns somriures que no es podien amagar.

De mentre l’Álvaro va començar a cantar la cançó preferida de la Tina. En aquell moment van tenir un moment molt bonic de mare i filla fins que va arribar un moment en el qual la tina li va demanar a la mare.

–Irene, em pots deixar uns minuts amb l’Álvaro? Vull parlar amb ell. –Va demanar-li decidida després que l’Álvaro atures de cantar i amb una mirada un poc sospitosa.

–I tant que si, ara vaig i quan em digueu torn, sí? –Va dir la Irene una mica estranyada.

La mare va sortir de la cova quan de sobte la Tina es va posar davant de l’Álvaro.

–Álvaro… Moltes gràcies per tot, no saps com t’ho agraesc tot… –Va dir la Tina mentre el mirava als ulls amb segones intencions.

–No és res, per vostè el que sigui. –Va respondre-li mentre li brillaven els ulls.

La Tina va es anar apropant a l’Álvaro fins a tenir-lo a menys d'un metre de distància.

–Tina, per què t’apropes tant? –Va demanar-li l’Álvaro mentre no aturava de mirar-li els llavis.

–Res, Álvaro, res. –Mentre la mirada de la Tina es desviava tot el temps cap als llavis de l’Álvaro. Anys i jo no vaig saber res més de tu? -La Tina va demanar-li a la mare amb molta casualitat.

–És clar que si Tina, et conec. No t’enfadis per això per favor, però…

–Per què me n'anava a enfadar? –Va intentar dir la Tina.

A mitja pregunta l’Álvaro es va llançar cap als llavis de la Tina.

El temps es va detenir amb ells dos. El temps en aquell moment era etern, a l’Álvaro milers de coses se’n van anar del seu cap mentre que a la Tina…

La Tina va aturar la besada mentre mirava d’una manera una mica estranya a l’Álvaro.

–Perdó… –L’Álvaro va dir bastant empegueït, però sapient que tot allò era el que volia, a més, mirava el terra sense saber què fer.

De sobte la Tina va agafar el cap de l’Álvaro, el va alçar i li va fer un petó amb el qual es va sentir completa per primera vegada. Un altra vegada el temps es va fer etern. Però ara d’una altra manera, una més estranya però molt més bonics.

Ara cap dels dos tenia por. Tots dos sabien que aquell petó el volien. El volien tant la Tina com l’Álvaro i de sobte la Irene va entrar a la cova i va veure aquell peto i es va quedar petrificada. D’allà sortia una llum que no havia vist mai.

Va començar a plorar de l’emoció de què la seva filla hagués trobat a algú amb el qual pugui ser feliç. De mentre els braços de l’Álvaro rodejaven a la Tina i les mans de la Tina rodejaven el cap de l’Álvaro. De mentre els llavis dels dos encaixaven perfectament.

Després d'un minut de petó van separar els seus llavis i quan van separar-los van mirar-se i amb un somriure a la cara tots dos es miraven. A la vegada els seus fronts estaven connectats i els seus cors estaven fets l’un per l’altre.

Als segons l’Álvaro va girar el cap i va veure a la Irene i es va anant posant vermell, però se’n reia. No podia aturar aquella rialla.

–Què et passa? Per què rius? –Va demanar la Tina estranyada mentre li agafava la mà a l’Álvaro.

L’Álvaro va amollar la seva mà i va girar el cap a la Tia perquè veies a la seva mare.

La Tina es va anar corrent per la cova morta de vergonya i vermella com una tomàtiga.

–Tina, vine aquí, per favor. –Va dir la mare molt contenta.

La Tina va deixar de córrer i es va posar davant la mare.

–Que vol mare? –Va demanar-li mentre mirava a totes bandes molt avergonyida.

–Álvaro, vine tu també. –Va dir-li amb veu tendra la Irene.

L’Álvaro es va posar al costat de la Tina i mentre es tocaven la mà miraven directament molt nerviosos a la Irene.

La Irene va anar cap als dos i els va donar una abraçada mentre els murmurava amb veu tendra i en veu baixeta.

–M’encanta tenir algú nou a la família.

De sobte es va posar tot molt fosc i amb molt de fred i van fer una fogata al voltant d’ells. La Tina i l’Álvaro estaven tombats i amb una abraçada bastava que els seus animes es toquessin. Mentrestant a l’altre costat de la fogata estava la mare.

–Mireu, ara us contaré una història a vosaltres dos, una molt curteta. –Va dir l’esclau.

Les dues dones van dir que sí amb el cap i molta alegria.

“Mireu, la història conta sobre un nin que va anar a un castell, un castell amb un monstre vivint dintre. Tothom en tenia por d'entrar. Tothom menys ell.

Va esperar que les portes s'obrissin i en aquell moment va entrar, sense por. Va entrar i el palau era gegant. Era molt alt i miressis on miressis hi havia una nova habitació. Era un laberint.

Ell va agafar les escales perquè contava la llegenda que a dalt hi havia un tresor, però també era on el monstre estava més temps. Doncs el nin va anar cercant aquella habitació i de cop i volta va veure el monstre. Es va haver d'amagar molt aviat, però no era gaire complicat. En tots llocs hi havia algun lloc per amagar-se.

Va esperar que se n'anàs i va trobar l’habitació. En aquella habitació posava gravat un no, però aquell nom a baix tenia un missatge que no se’n recordava aquell nin.

En arribar a l’habitació va mirar uns calaixos i va trobar una cosa, un paper.

Quan va agafar aquell paper es va anar corrent cap a fora, però el monstre el va agafar i li va posar un nom amb talls a la seva esquena.”

En aquell moment l’Álvaro es va treure un paper de la seva roba. Li va donar directament a la Tina.

–Què és això…? –Va dir molt estranyada i la mirada anava de la carta a cara de l’Álvaro.

–Aquesta és una carta que hi havia a la teva habitació. –L’Álvaro va dir convençut mirant a la Irene que li estava parlant també.

–Espera… Deixem mirar-te l'esquena. –Va dir la Irene mentre se li accelerava la pulsació vulguin que no fos ell a qui li haguessin fet el del nom.

L’Álvaro va aixecar-se la camiseta i amb sang seca i cicatrius posava “Constantí”.

–No pot ser, has estat tu? Com? –Van dir la Tina i la Irene a la vegada una molt preocupada i l’altre rompent a plorar d’una mescla de tristesa i alegria.

–Va, això és igual, op. La carta, potser t’agrada. –L’Álvaro va dir molt emocionat.

La Tina va obrir la carta i va veure una lletra que ella reconeixia molt bé.

““

Bones Tina, soc jo, el Missatger…



La Tina en llegir això va començar a plorar i tots tres es van donar una abraçada. Però a l’exterior de la cova es podien sentir un soroll a passes… Ells tres no estaven sols, l'únic que no se n'havien adonat…