Circa l’any 312 dC l’emperador Romà Constantí va tenir una filla anomenada Constància. Ell era molt sobreprotector i la seva filla es feia dir Tina per fer-lo enfadar, ja que mai la deixava fer el que ella volia, ni tan sols sortir del palau.

Passant els anys, la Tina li continuava suplicant al pare de sortir del palau. Moltes vegades la Tina mirava a través de la finestra de la seva cambra, des d’on es podia observar el pati del palau i una vila, el que ella no sabia, és que aquell poble o millor dit gran ciutat era Constantinoble. Durant anys, ella va anar pensant com sortir a l’exterior del palau.

Però Constantí sempre sabia quan la seva filla maquinava plans per sortir del castell, així que l’emperador manava que una nit de cada cap de setmana a un dels seus consellers a collir el que la Tina havia planejat per escapar i quan els consellers sortien li donaven els plans de la jove i ho cremava tot.

Però hi va haver un dia que no tenia a ningú per manar a cremar el que Tina havia planejat aquella setmana així que va haver de manar a un dels seus esclaus. El que no sabia Constantí era que aquell esclau s'havia aliat amb la Tina, i ja feia temps que planejaven una fugida. Així que l’esclau va entrar i li va donar tot el que ella havia preparat. Abans de sortir va agafar uns papers escrits que la Tina tenia a l’escriptori, així Constantí no podia dir-li que no havia agafat res. Però a l’emperador no se li escapava una, cada vegada que entraven a la cambra de la Tina i sortien, ell llegia el que havien agafat i aquesta vegada va saber que no havia agafat els seus plans. Només un paper del seu diari.

Quan se’n va assabentar li va imposar un càstig, la nit següent havia de jeure amb el pare. Al moment en el qual es va adonar del càstig la Tina va començar a dur a terme el seu pla, però tenia només cinc hores i havia de sortir tot perfecte. Quan va arribar el missatger va començar el pla, en aquell moment li va dir a Constantí que tenia algunes feines. Va anar cap a la porta del palau on l’esperava el missatger a dur-li el correu. En aquell moment va intentar sortir per la porta, però era impossible, amb els dos soldats resguardant la porta, però aquell només era una de les dues idees planejades que tenia.

En Arribar el missatger amb una cara un poc sospitosa, perquè sabia el que anava a passar, se'n va anar cap al despatx de Constantí. Va entrar dins el despatx i van començar a parlar.

–Emperador, aquí tinc el seu correu. –Li va dir amb veu fer-me i intentant no semblar sospitós.

–Hi és tot? –Li va demanar Constantí amb veu seria, mentre el mirava fixament.

–Sí, hi és tot, si em disculpa em retir… –Va respondre el missatge amb la veu lleugerament tremolosa.

El missatger anava cap a la porta per sortir del seu despatx, quan de sobte va sentir:

–Quedau-vos una estona més, que vos he de demanar unes coses, missatger! –Va cridar l’emperador.

–Qu-què és el que voleu majestat? – Va dir el missatger mentre es girava amb els ulls clavats a terra.

–Tu saps alguna cosa sobre una escapada de la Tina i un dels meus esclaus? –Li va demanar amb veu greu.

--D-de, de qu-què parla vostè-e? Jo no en sé res de cap escapada. --Va dir intentant sonar convincent, però alhora que la veu li tremolava, la suor freda començava a caure per la seva esquena.

L’emperador va observar al missatger durant uns segons mentre un somriure se li dibuixava al rostre.

–Ai, si sabessis el poc que m’agraden les mentides… Tinc mètodes per saber la veritat! O me la dius ara o no surts d'aquí! –Va cridar tant que es va sentir des de fora i a la vegada va pegar un cop damunt la seva taula: tan fort que va provocar un crui a la taula. Al moment, un els dos soldats que guardaven la porta va entrar corrent amb l’arma desembeinada.

–Emperador, què passa!? –Va cridar.

–He dit que amollis el que saps! No et quedis callat! –Va dir l’Emperador cridant mentre assenyalava al missatge, el seu to era cada cop més seriós.

–No? N-No tinc res per a contar-vos, majestat. –Va respondre, tot intentant mostrar seguretat.

L’emperador va agafar la seva copa de vi, mentre en bevia, es mirava al missatger pensatiu.

–Tu, missatger, de genolls. –Va dir ordenar Constantí.

El missatger es va posar de genolls i el soldat es va posar al darrere.

–Quina de les dues orelles t’agrada més? –Va dir l’emperador mirant-lo fixament bevent vi.

Mentre passava tot això la Tina va aprofitar per intentar escapar-se, ja que els soldats se n'havien anat cap al despatx, un que va entrar i l’altre es va quedar defora. La jove va obrir la porta del castell i va agafar el carro del missatger i va començar a anar cap al poblat amb l’esclau que va ajudar-la a escapar.

–A la fi! A la fi! –Va cridar i plorar d'emoció la Tina.

–Ens ha sortit bé el nostre pla. Però ara pensant bé, pobre del missatger, ell havia de venir amb nosaltres. –L’esclau va dir amb veu tendra però emocionat.

–Oblida'l, ara mateix hem de ser egoistes, ens n’hem anat! Pensa això! –Va respondre la Tina mirant-la amb un gran somriure a la cara.

Mentre anaven al carro anaven cantant algunes cançons que se’ls ocorria encara que estaven preocupats pel missatger, seguien molt feliços. Cridaven d’alegria i mirant el paisatge es van aturar uns minuts i es van començar a posar a ballar on ningú els podia veure.

Al cap d’uns minuts van arribar a Constantinoble. Van començar a botar d’alegria. Però als dos els va tornar a passar al cap el que li estaia passant al missatge.

–Això és el poblat que veia des de la meva cambra? És impressionant. –Va dir la jove amb un somriure que arribava d’orella a orella.

–Si Tina, aquest és. Però et diré una cosa, aquesta és la capital, Constantinoble. –Va dir l’esclau emocionat.

Allà va passar tot de ser alegria i emoció a començar a ser tristesa i preocupació. En aquell moment al palau l’emperador ja estava furiós.

–T’he donat més de deu minuts per respondre si sabies alguna cosa i no has respost res! –Amb un crit greu li va dir al missatger.

–No li diré res a vós. –Li va dir el missatger aquesta vegada sí que segur amb el que havia dit.

–Així que jugant als herois, eh? Soldat, agafa'l i el durem a la plaça. –Va dir amb veu seriosa i greu.

Al cap d'uns minuts la Tina que estava amagada va veure el carro reial on hi era el seu pare.

–Aquell no és el carro reial? –Va preguntar la jove estranyada.

–Si, aquell és, l’hem de seguir, pot ser el missatger. – Va dir l’esclau confós.

La Tina i l’esclau el van seguir fins a la plaça de la capital.

–Bones a tothom. Us demanaré que presteu atenció al que passarà ara per favor. –Va dir un dels dos soldats en arribar a la plaça.

A la plaça van començar a aparèixer centenars de gent. Va arribar un moment en el qual un dels soldats va pujar a l’escenari agafant del coll al missatger amb l’emperador al darrere, a qui se li podia notar furiós pel que havia passat amb el missatger.

–Mireu, mireu bé gent del poble. Això és el que us passarà si no seguiu les ordres que se us mana –L’emperador Constantí va dir amb veu seriosa mentre mirava a tothom del públic i agafava una espasa.

La Tina i l’esclau que hi estaven presents es van haver d’amagar entre la multitud perquè Constantí no els agafes.

–Aquest no és el missatger? –Va dir la jove amb la veu tremolant.

–Sí, és ell. –Va dir l’esclau mentre li tremolaven les cames de la preocupació.

Tots miraven el missatger que se li podia veure com mirava a la Tina mentre ell somreia i amb els llavis li va dir.

–M’agrades Tina, aquest era un dels meus secrets. –Va dir sense fer cap soroll.

Quan va acabar de dir allò va enviar-li un petó a la Tina i va veure com els llavis de la Tina també es movien.

–A mi també m’agradaves, feia temps. –Sense fer cap soroll però amb un somriure a la cara.

A la cara del missatger es podia veure una mirada que s'havia perdut dins de la Tina i al revés igual. A la vegada dos somriures gegants i un munt de llàgrimes caient dels dos rostres.

L’emperador va agafar l’espasa i de cop i volta “ZAS!”. Va tallar-li el coll i el cap va caure a sota.

–Veieu? Això és el que vos passarà! –Ho va dir cridant mentre agafava el cap i l’ensenyava a tothom.

De cop i volta tot el públic va començar a agafar-li més por encara a l’emperador. Van començar a xiuxiuejar coses, coses que ningú entenia.

Una noia que coneixia al missatger va començar a plorar.

–Monstre! Ets un monstre! –Va cridar la noia mentre el seu rostre estava ple de llàgrimes.

–Agafau-la i dugeu-la aquí, que li he de mostrar una cosa. –Va dir l’emperador amb un to un poc més seriós de l’habitual.

Un senyor va agafar la noia i la va dur a dalt de l’escenari i de cop i volta va tallar-li els dos braços i va deixar que es dessagnàs allà dalt de l’escenari.

–Algú més!? Algun valent més? –Va dir mirant a tot el poble.

De fons es va sentir una veu que Constantí va reconèixer a l’instant.

–Aquí-aquí! O no em veus? Deixa en pau a tothom. A qui busques és a mi, o m'equivoc? –Va dir la Tina que estava furiosa pel que havia fet l’emperador amb el missatger! A la vegada li tremolava tot el cos, la mà, les cames i fins i tot la veu.

–No, no t’equivoques i has comès un gran error en dir-ho en veu alta. –Va dir amb veu amenaçant l’emperador.

–M'és igual morir pels drets del missatger. Però un monstre com tu es mereix saber que és un ser creat per Plutó. –Va dir envalentida la Tina i amb llàgrimes al rostre per la mort del missatger.

–Tothom, veieu aquells dos joves d’allà? Capturau-los. Qui no em faci cas acabarà com aquesta noia. –Va dir amb un to greu i pujat de to l’emperador Constantí.

La Tina i l’esclau van començar a córrer pel poble mentre la gent els seguia.

Van córrer durant minuts fins que varen arribar al bosc als afores de la ciutat. El poble encara els perseguia, però no els arribaven a trobar allà, es van ficar al mig del bosc fins que van trobar una cova.

En arribar a la cova la Tina i l’esclau van caure de cansament.

–A, a, a descansar! –Va dir la Tina mentre li costava respirar i no li sortien les paraules.

–Sí, hem arribat. Per què li ha passat pel cap dir allò en veu alta? –Va dir l’esclau bastant estranyat.

La Tina va esperar a respondre per recuperar forces.

–M’ha sortit de dins, ha estat com una veu que ha sortit de dins meva. És que no podia deixar que el missatger moris d'una manera tan injusta, encara que ja no li puc fer res… –Va dir la Tina mentre li queien les llàgrimes i no li deixaven de caure.

L’esclau va consolar a la Tina fins que se li va passar una mica la plorera.

A la cova van ser-hi unes quantes hores fins que van començar a sentir unes passes i una llum acompanyada d'una ombra. Ningú dels dos sabia si aquella llum portava salvació o el final dels dos…

De cop i volta va començar a sonar una melodia que la Tina recordava molt bé, però no sabia per què. A més, la veu els sonava als dos, però no sabien qui era.

La Tina amb desesperació i amb veu alta va cridar.

–Qui ets!? –Va cridar fort i amb valentia.

–Jo soc… –Es va sentir en veu baixa

–Qui? –Van dir l’esclau i la Tina a la vegada.

–Tina, ni recordes que jo soc… –No s’arribava a sentir

La Tina va quedar-se pensativa sense saber qui era aquella veu fins que en un moment li va venir algú al cap…