La tutora va començar a obrir la porta de la seva nova aula amb il·lusió. Encara no hi havia ningú així que en Joan va poder triar un lloc qualsevol per seure. Notava que se li accelerava la respiració quan anava veient els seus nous companys entrant a la classe. Tots el saludaven amb un somriure mentre passaven pel seu costat.



Finalment, era el moment de presentar-se davant dels seus nous companys. La Sònia va començar donant-li la paraula perquè es pogués presentar quan volgués. Així que ell veient aquell senyal, va començar a aixecar-se lentament i caminar cap a davant de la pissarra, on tots el poguessin veure. Mentre anava caminant, la gent anava xiuxiuejant. En Joan no podia sentir res pels nervis que tenia. Cada cop que s’allunyava més del seu lloc, sentia que el seu cor bategava més de pressa. Sense adonar-se'n ja estava al davant de tots els seus companys. Va esperar-se tres segons per pensar el que diria per presentar-se, es va col·locar recte i va començar.



— Hola, jo seré el vostre nou company. Em dic Joan i espero que ens portem molt bé — va dir el nen amb un somriure encantador.



Després d’aquella presentació tots van començar a aplaudir-lo. Mentrestant, va anant caminant cap al seu lloc tot agraint els aplaudiments amb la seva mirada brillant que tenia en aquell moment de la il·lusió. Però pel camí cap al seu lloc, algú li va donar un paper petit discretament. Tan discretament, que ningú se'n va adonar, exceptuant el Joan i la nena que li va donar. Això és el que pensava en Joan aquell moment.



Després de notar aquell moviment, la va mirar amb misteri. Malgrat això, va continuar el seu camí. Quan va arribar al seu lloc, va seure i va començar a mirar intrigat el paper que li havia donat aquella nena desconeguda. En Joan no podia parar d’examinar aquell paperet, però no s’atrevia a obrir-lo. Després d’uns instants, però, va entendre que si no feia res amb el misteriós missatge, no podria descobrir de què es tractava. Així que, sense esperar més, el va començar a obrir. Aquell estava molt ben doblegat i entregat, com si contingués alguna cosa important de llegir o una informació que no tothom podria saber. El nen, mentre l’anava obrint, sentia de tant en tant, una mirada d’algú en específic. Aquella era la de la noia que li havia donat el paper. Semblava que es girés per veure les reaccions d’en Joan.



Quan per fi, va poder obrir el paperet, va poder observar una frase escrita amb una lletra molt bonica, que deia el següent: “Podem veure’ns a l’hora del pati? T'estaré esperant al passadís d’ESO.”



El Joan, després de llegir la pregunta, va mirar a la nena cara d’intriga, però ella, malgrat que el mirava, no va expressar cap reacció. En Joan estava indecís. Tot i que hi ha una dita que diu “la curiositat va matar el gat”, ell, mort de la curiositat, va acceptar la proposta que li va fer la seva companya, tot assentint amb el cap dissimuladament, perquè ningú vagues cap moviment sospitós. Però… no tot podia ser tan fàcil. El company que tenia assegut el seu costat, des del principi havia notat tot el que estava passant. Ell li va dir:



— És el teu primer dia i ja estàs robant cors? — va dir-li bromejant.

— Jo només m’he presentat — va encongir les espatlles en Joan.



Després de la seva resposta, el seu company del costat va examinar-lo i va pensar que, potser, aquella carta no anava amb les intencions amoroses que havia pensat des del principi. A més, no li feia gràcia la idea que la seva millor amiga, la noia que li va donar la carta a en Joan, parles així amb altres nens i encara menys, a soles. Ell no sabia ben bé per què no li agradava aquesta idea, però perfeia no pensar-hi més. Era més còmode pensar que aquella carta no contenia contingut amorós. Aquest noi no sabia què sentia, però es notava estrany després de veure la situació. Notava com si el seu cor s'acalares. Tot i això, havia de dissimular-ho, ja que no volia que els altres companys s'adonessin del seu nerviosisme.



Però, per altra banda, al Joan, el missatge rebut el va deixar desubicat. Tornava a estar immers en el seu mar d'interrogants sense respostes. Només desitjava acabar la seva primera classe per poder anar a parlar amb la noia.



— Per què voldria ella quedar? Si no ens coneixem!— pensava en Joan.



El noi, que encara continuava en els seus pensaments, no s'havia adonat que la classe ja havia acabat. Havia arribat el moment. Estava una mica nerviós, intrigat i confús. Acabava d’aterrar en una escola nova on ningú el coneixia. Per què aquella noia volia parlar amb ell?



Va començar a recollir ràpidament per no perdre el temps. Estava sentint tantes coses en aquell moment que no les podia expressar totes. La noia ja l’estava esperant fora de l'aula, així que ell va agafar el seu entrepà, va deixar a dins de classe les inseguretats, va fer una llarga inspiració i va sortir de l’aula.