Era un dia de pluja, fosc i sense gent pel carrer. El Joan va sortir de casa seva per començar a encaminar-se en el seu primer dia d’escola. Ell mateix va percebre que aquell dia no seria gaire bo. El primer dia d’escola, a ple estiu i plou? Tot era molt estrany per ell. A més no anava al mateix col·legi de sempre, aniria a un totalment nou. El Joan estava tan nerviós que es va quedar al carrer de davant de l’escola durant cinc minuts. No volia entrar perquè li feia mala espina, però, tot i això, després d’aquells cinc minuts es va decidir de començar a moure’s un altre cop. No tenia un altre remei. Ja estava davant de l’escola i tampoc volia faltar al seu primer dia. Observant-la amb molta intriga i nerviosisme, va caminar a poc a poc pel pas de vianants i va entrar per aquella porta tan pesada i rígida.



Allà a dins era un entorn totalment nou, molt diferent del lloc d’on venia. Hi havia vida i colors en els passadissos, no feia tant de fred com a fora. Comparat amb el carrer tot fosc i trist, aquell edifici era llum i color. L'entorn era tranquil, ja que encara no hi havia cap persona, només hi havia el personal de secretaria i alguns professors que el saludaven amb un somriure dibuixat. Les noies de secretaria després de notar que el Joan ja estava allà li van començar a saludar.



— Bon dia, espero que et sentis còmode — li va dir una secretària amablement.



— Hola, moltes gràcies — va dir el Joan amb un somriure en veure l'ambient.



— Et faria res seure en alguna d’aquestes cadires, ara la teva nova tutora vindrà a veure't — va comentar la noia.



— Clar, ara sec — va dir mentre que anava seient en una d’aquelles — per cert, per què m’està esperant la meva tutora?

— Perquè com que ets un nou alumne, en aquesta escola sempre fem benvingudes i ensenyem una mica l'edifici. El més bàsic perquè no vagis tant perdut en un entorn nou — va dir la secretària en un to neutral.



— Ah, d'acord! — va dir el Joan més animat.



No sabia per què, però aquell lloc s’assemblava a un altre que ja havia estat i, de fet, la secretaria també li resultava familiar: la seva cara, to de veu com parlava… Estava una mica espantat i il·lusionat alhora. Justament pel passadís va passar una altra persona que era més alta que ell, amb un somriure relluent i va anar directament cap a ell, que encara estava encantat amb les musaranyes.



— Bon dia, Joan, espero que hagis descansat bé aquestes vacances. — va dir la noia alta en plantar-se davant seu.



El noi es va girar lentament, ja que era pel matí i encara no estava del tot despert. Però a l’hora de veure a la noia al seu davant, es va espantar i va jurar que després de l'ensurt ja s’havia despertat totalment.



— Ai! Ho sento! No m’esperava que em vinguessis per l’esquena — fent un sospir després de l'espant.



— Perdó, no era la meva intenció espantar-te — va dir la noia amb culpa.



— No, no, no et preocupis. De fet, m’has ajudat a despertar-me — va dir el Joan amb un somriure en la boca.



— Llavors anem a parlar a una sala de reunions. Per cert, crec que no m’he presentat, seré la teva nova tutora, em dic Sònia. — va dir amb entusiasme.



— Molt de gust! — va dir el nen aixecant-se de la cadira.



El Joan i la Sònia van començar a caminar. El camí per arribar fins a la sala va ser curt ja que aquesta estava al costat de l'entrada.



Abans d’arribar al destí final, va veure una cosa que el va encuriosir. Era un quadre amb molts noms d'alumnes graduats, penjat a la paret del passadís. “Promoció del 98”, tenia com a títol. En el quadre, va fixar la vista en un dels noms. “Joan López González”. Aquell era el seu nom. El seu nom constava en aquell quadre. Ell no entenia res. De fet, es preguntava a ell mateix: Jo ja he sigut un alumne d’aquest col·legi? I no només això, també m’he graduat?



Sabia que quan entrés a la sala de reunions, havia de preguntar pel que havia vist.