Quan van entrar a la sala de reunions, el Joan estava desitjant poder seure a la cadira de fusta i parlar del nom que havia vist en aquell quadre. Qui era aquella persona? Potser tenia un clon? Ell no sabia com preguntar-li a la Sònia perquè no es veiés tan evident la resposta que volia obtenir. Estava pensant a mil per hora, tan de pressa que pensava que en algun moment el seu cap exploraria. Quan van seure els dos, es va disposar a preguntar.



— Sònia, una pregunta… — va dir amb nerviosisme.



— Què passa? Se’t veu nerviós — va preguntar la noia.



— És que he vist una cosa molt interessant a fora, en un dels quadres on s'exposen els diferents alumnes graduats — La noia, en escoltar això, va parar més atenció amb el que deia — I… voldria saber informació sobre un dels exalumnes. Més concretament, el Joan López González, de la promoció del 98. Com que tenim el mateix nom, m’ha interessat saber una mica més sobre ell.

— Clar! Ara t'explicaré una mica sobre un dels millors estudiants que han passat per aquesta escola.



La Sònia va començar a explicar que aquell alumne era molt bon estudiant i que sempre feia nous amics. Pel que ella recordava, no havia fet cap enemic en tots els cursos. Cada cop que venia un nou alumne es presentava amb molta educació. Aquell noi era el gran exemple a seguir per tothom, fins i tot per alguns professors. La tutora cada vegada estava més feliç mentre que parlava sobre ell.



Mentrestant, el Joan anava escoltant atentament i rumiant tot el que deia. Si es deien igual, volia dir que a ell també li passaria tot això que estava explicant la Sònia? Encara no s’ho acabava de creure i, malgrat que semblava impossible, un bri d’esperança va néixer dins seu. T’imagines anar a una escola nova i ser el millor de tots?



La mestra continuava explicant anècdotes i informació d’aquell alumne, i, a en Joan, cada vegada se li il·luminava més la cara. Va ser tanta l'exaltació que desprenia, que la mestra va decidir parar de parlar i preguntar-li:



— Però, Joan, per què t’interessa tant aquest noi? Mai un alumne ens havia preguntat per ell— va preguntar intrigada la professora.



— És que soc un nen molt curiós i qualsevol cosa que m'encurioseix, ho pregunto. — va dir el Joan esperant que no es notés el seu nerviosisme, un altre cop.

— Mira, igual que en Joan, l’alumne de què estàvem parlant. Si sembleu la mateixa persona! — va dir de broma.



El nen va riure pel nas i va continuar parlant.



— Gràcies per respondre'm aquest dubte que tenia. — va dir amb un somriure.



— De res, no dubtis a preguntar qualsevol qüestió que tinguis o qualsevol cosa que t’intrigui. Pots confiar en els professors. Sempre estarem per ajudar-vos. — va dir corresponent el somriure del Joan.



Van continuar parlant de diferents aspectes escolars i personals d’en Joan, ja que encara quedaven uns vint minuts perquè comencessin les classes. La mestra li feia preguntes per saber una mica més sobre ell. Però tot era massa estrany per ella. Totes les respostes d’en Joan eren idèntiques a les que va dir l’altre Joan López González quan va ser el seu primer dia d’escola. Va començar a sospitar que alguna cosa passava, però no va gosar dir res a ningú, ja que va pensar que devien ser coses seves.



Finalment, abans que comencessin a entrar els alumnes cap al col·legi, van fer un passeig per les instal·lacions del centre, perquè s’anés familiaritzant amb els diferents entorns: la seva classe, la biblioteca, les sortides cap als patis, els diferents patis i la cafeteria.



Ja faltava molt poc perquè sonés la sirena d'entrada a l’escola i, en Joan, cada cop estava més emocionat que sonés. Poder conèixer els seus nous companys li feia molta il·lusió i encara més després que li haguessin dit allò de l’exalumne amb el seu mateix nom. Després d’uns instants va començar a sonar l’alarma i la Sònia, juntament amb el Joan, van començar a pujar les escales cap a la classe. La seva tutora també tenia molta il·lusió, ja que també era el seu primer dia i presentar-se a la seva nova classe l'entusiasma molt. Anava amb un somriure molt ample i saludant a tothom que veia. En Joan, en canvi, estava en el seu món, pensant en el moment de conèixer els seus nous companys i futurs amics. Gairebé sense adonar-se'n ja eren davant de la porta de la classe.