La Marta continua asseguda davant del doctor Vidal. No ha canviat de postura des que ha dit que tenia por. Les mans encara li cobreixen part de la cara, com si així pogués retenir tot el que està a punt de caure.



El silenci no és buit. És dens. Carregat.



—No vull recordar —ha dit— Tinc por.



El doctor no respon de seguida. No perquè no sàpiga què dir, sinó perquè sap que, en aquell moment, qualsevol paraula podria trencar alguna cosa fràgil.



—No recordar també fa mal —diu finalment— Encara que no sempre ens n’adonem.



La Marta baixa les mans lentament. Té els ulls vermells, però oberts. No el mira directament. Mira un punt indefinit de la taula, com si allà s’hi pogués amagar el passat.



—Quan ho he vist… el nen del carrer… —comença, però s’atura— No era ell. Ho sé. Però el meu cos ha reaccionat com si ho fos.



S’abraça els braços.



—No he pogut controlar res. Ni la respiració. Ni les cames. Ni el cap. Tot ha tornat de cop.



—Què ha tornat? —pregunta el doctor amb suavitat.



La pregunta flota entre ells. No exigeix resposta immediata.



—Una sensació —diu ella després d’uns segons— No és una imatge clara. És… estar petita. Estar sola. Sentir que alguna cosa no està bé i no saber què fer.



La veu li tremola, però no s’atura.



—Recordo la llum. Sempre la llum. Blanca. Freda. Em feia mal als ulls. I el soroll… aquell soroll que no s’atura mai.



Fa un gest amb la mà, com si volgués allunyar-lo.



—Aquella nit… —diu, i s’atura de nou—. Aquella nit jo no hauria d’haver estat desperta.



El doctor inclina lleument el cap.



—Què va passar?

La Marta respira profundament. L’aire li entra amb dificultat, però entra.



—Estava a l’hospital. Era molt petita. No recordo exactament perquè hi era. Sempre m’han dit que va ser una operació ràpida, que tot va anar bé.



Somriu amb amargor.



—Per als adults, potser sí.



Tanca els ulls un instant.



—Em vaig despertar sola. No hi havia ningú. Recordo que tenia por, però no vaig plorar fort. Com si ja llavors sabés que no serviria de res.



Les paraules li surten lentes, com si cada una pesés.



—Vaig sentir un soroll al llit del costat. I vaig mirar.



S’atura. El silenci torna. Aquesta vegada, pesa més.



—Hi havia un nen —continua— No es movia. Estava… quiet. Massa quiet. I jo no ho vaig entendre. Però el meu cos sí.



Se li escapa una llàgrima. No la neteja.



—Quan la seva mà va caure… —nega amb el cap— Vaig pensar que alguna cosa molt dolenta havia passat. No sabia què era morir. Però sabia que allò no estava bé.



El doctor no diu res. La deixa continuar.



—Vaig començar a plorar. Aquesta vegada sí. I va venir una infermera. Em va dir que tornés al llit. Que no havia de mirar. Em va tapar amb la manta… i ja està.



La Marta obre els ulls.



—Ningú em va explicar res. Ningú em va preguntar què havia vist. Ningú em va dir que no era culpa meva.



La frase cau com un estel.



—Crec que aquella nit vaig aprendre que hi ha coses que no s’expliquen. Que fan massa por. I que és millor guardar-les molt endins.



El doctor parla amb una veu ferma, però càlida.



—Una nena no pot entendre això sola.



La Marta assenteix lentament.



—No ho vaig entendre —diu— Però ho vaig sentir. I el cos ho va guardar. Tots aquests anys.



S’eixuga les llàgrimes amb la màniga.



—Per això salto amb els sorolls. Per això les llums em fan mal. Per això les olors em porten a llocs on no vull anar. No estava boja. No era exagerada.



—No —respon ell—. Estaves protegint-te com sabies.



Ella respira. Aquesta vegada, una mica més lliure.



—Em fa ràbia —confessa— Haver estat tant de temps sense entendre’m.



—També estaves fent el que podies —diu el doctor— Amb les eines que tenies.



La Marta tanca els ulls.



I es veu. Petita. Estirada en un llit massa gran. La manta fins al coll. Els ulls oberts, plens d’angoixa.



Aquesta vegada, no gira la cara.



S’hi acosta.



No diu res.



No intenta arreglar res.



Només s’hi queda.



Quan torna a obrir els ulls, el record encara hi és. Però no l’arrossega.



—No desapareixerà —diu el doctor, com si li llegís el pensament— Però ja no haurà de fer soroll per ser escoltat.



La Marta assenteix.



—Em fa por el camí —diu— Però ja no vull fugir més.



Quan surt de la consulta, el carrer és el mateix. Els cotxes passen. La gent camina. Les llums encara són intenses.



No obstant això ella camina diferent. Més lenta. Més present.



S’atura uns segons abans de seguir.



Respira. No és una respiració perfecta. Però és real.



Recordar fa mal. Però no recordar la va fer viure a mitges.



I ara, per primera vegada, la Marta sap que no ha de córrer. Que pot quedar-se. Que pot viure.



No vol dir que tot estigui resolt. No vol dir que el record no torni, ni que la por desaparegui del tot. Hi haurà dies en què la llum encara farà mal, en què un soroll inesperat li tensarà el cos abans que el pensament arribi.



Però ara sap d’on ve. I això ho canvia tot.



Camina uns passos més. Sent el pes del cos sobre l’asfalt, el ritme irregular de la respiració, el batec constant dins del pit. No és calma absoluta. És presència.



I amb això, avui, n’hi ha prou.

La Marta continua endavant, sense presses. No perquè ja no tingui por, sinó perquè ja no deixa que la por decideixi per ella.



I per primera vegada, no fuig del que sent. S’hi queda.