Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



La Marta nota que les cames li tremolen, però no sap si és pel fred del matí o per la decisió que acabava de prendre. S’asseu al sofà i de seguida s’adona que té les mans gelades. Se les mira.



Com poden unes mans tan petites haver de carregar amb tant? No ho sap. O potser sí que ho sap, però encara no està preparada per dir-ho en veu alta.



L’olor de la sala és la primera cosa que li colpeja. Un desinfectant barrejat amb alguna essència suposadament relaxant, però que a ella li provoca l’efecte contrari. Li entra pel nas i li fa recordar… res concret. Només una sensació. Una pressió darrere dels ulls. Una llum massa blanca.



És absurd. Només és una olor. Però a ella li fa venir ganes de sortir corrents.



Observa els altres pacients que hi ha a la sala. Una dona que juga amb el mòbil. Un home que s’ajusta les ulleres. Un nen que fa rodar un cotxet per la vora del sofà. La Marta els mira i pensa que cap d’ells sembla tan espantats com ella. Potser ho amaguen millor. Potser ella ja no sap dissimular res.



S’obre la porta del final del passadís. Un passadís blanc, estret, silenciós i molt senzill. Una veu greu diu:

—Marta? Pots passar.



S’aixeca massa ràpid i gairebé perd l’equilibri. Amb una vergonya tímida, entra al despatx del doctor Vidal. El famós psicòleg que surt a entrevistes, que tothom admira, i que avui la mirarà directament als ulls. Aquell pensament li accelera encara més el cor.



—Benvinguda, Marta— diu ell amb veu baixa.



Ella, només capficada amb els detalls d’aquella habitació. Observava la seva grandària, la lluminositat, les fotografies de viatges, llibres, nens… que hi havia penjades a la paret. Aquest espai, li hauria de transmetre confiança, però no ho fa. Li sembla que qualsevol d’aquells objectes podria reflectir un detall que ella no vol veure.



Una fotografia l’atrapa. Un nen amb una bata d’hospital amb el doctor abraçant-lo. El nen somriu. La Marta també ho feia de petita, o això és el que recordava.

Però ara, li és impossible imaginar-se somrient en un hospital. No sap per què.



—Si et sembla, podem començar parlant de com estàs— diu el doctor, trencant el silenci.



La Marta s’apropa a la seva taula. Recolza els braços, s’encreua les mans, les desencreua, i les tornar a creuar. Són mans d’adolescent, però per moments li recorden a la nena que era quan tenia 5 anys.



—Últimament em sento rara— diu— Més nerviosa del normal. Em costa respirar… i hi ha coses que… no sé. Em fan saltar molt ràpid.



—Quines coses?

Ella dubta. Li fa vergonya. Li sembla ridícul contestar-li.



—Sorolls. Llums fortes. Olors determinades. És com si… com si em transportéssin a un lloc que no recordo bé.



El doctor assenteix, com si hagués sentit aquesta frase mil vegades, però alhora, com si fos especialment important quan la diu ella.



—Et fa por aquest lloc?

La Marta s’encalla. Com ho sap?

—No… És a dir… sí. Però no sé quin lloc és. Només sé que quan passa, el cos reacciona sol. I jo no puc fer-hi res.



Se sent de fons un soroll metàl·lic- el doctor deixava el bolígraf sobre la taula- això va fer que la Marta donés un petit bot. Un bot involuntari, ràpid, com si algú l’hagués punxat amb una agulla.



—No passa res, Marta— diu el doctor. —Saps que vol dir això?

Ella nega amb el cap, tot i que no està segura de voler saber la resposta.



—Vol dir que el teu cos recorda abans que tu. Que hi ha una part de tu que ha viscut alguna cosa important i que encara no estàs preparada per posar-li nom.



—Però… jo no recordo res greu–diu mig defensiva, mig espantada. Els meus pares sempre m’han dit que de petita era molt tranquil·la, que no era problemàtica…

—Els nens no necessiten ser problemàtics perquè el món els faci mal.



La Marta no sap què contestar. Mira el terra, i pensa que potser sí que hi ha alguna cosa. Alguna cosa que sempre li ha fet por mirar fixament.

—Avui no has de dir res que no vulguis. Només necessito que siguis sincera amb tu mateixa. I ja ho estàs sent. Això és un gran primer pas— diu orgullosament.



No vol plorar. No aquí. No davant d’un desconegut.

—Jo… només vull entendre què em passa— aconsegueix dir.



—Ho farem— respon ell. Però a poc a poc.



Quan s’aixeca per marxar, el doctor la mira.

—Marta— diu—. El que busques no és fora. És dins. I ets prou valenta per trobar-ho.



Encara no sap què vindrà. Encara no sap el que recordarà. Però sap que aquest camí no és qualsevol camí. És el seu. I, per primera vegada, ha fet el primer pas.