Aquella tarda, en sortir de la consulta, la llum del capvespre li cau al damunt amb una suavitat que gairebé fa mal. Durant un instant, li sembla reconèixer una sensació antiga, com quan de petita s’adormia al seient del darrere del cotxe i el món continuava girant sense ella. Recorda unes mans que li apartaven els cabells del front, una cançó taral·lejada, l’olor de sabó i roba neta. No sap de qui eren aquelles mans, però sap que l’havien estimada. I aquest pensament, tan simple, li omple els ulls de llàgrimes lentes, càlides, diferents de la por. Potser —pensa— no tot el que he oblidat és fosc. Potser dins meu, enterrada sota el dolor, encara hi ha una nena que un dia va riure sense por, que creia que els adults ho podien arreglar tot. I mentre camina sense pressa, amb el cor encara fràgil però una mica més obert, li sembla sentir, molt endins, un batec que no és només de supervivència, sinó de vida.



Cada pas que fa pel carrer li pesa com si portés gravats tots els moments que no recorda. Les cames li tremolen, i els dits de les mans li punxen com si fossin punta de gel. Sap que alguna cosa dins seu no està bé, però no sap posar-li nom. I això és el que més por li fa.



S’atura a la cantonada, just davant d’un petit centre mèdic. No hi havia pensat mai, però la consulta del doctor Vidal és molt a prop d’un hospital infantil. Genial, pensa. Just el lloc que menys necessita ara. L’olor d’hospital li arriba com un cop, mesclada amb la fragància de lleixiu que no sap d’on ve. El cor li batega més fort. No sap si són nervis o memòria, però cada respiració li sembla molesta, com si hagués de tirar d’ella mateixa per seguir avançant.



A punt de recolzar-se a la paret per calmar-se, ho veu.



Un nen. Petit, amb la bata d’hospital massa gran que li tapa les mans. La mare li agafa el canell amb tendresa, però ell camina lent, amb els ulls baixos, com si hagués desaprès a confiar. I quan aixeca la mirada, els seus ulls es troben amb els de la Marta.



I de cop… tot es trenca.



El soroll del carrer desapareix. Les veus s’apaguen. Només queda un so rítmic, profund: bip… bip… bip…

La Marta es troba en un passadís blanc, massa blanc. Les parets reflecteixen una llum de fluorescent que parpelleja, tan blanca que li crema els ulls. Hi ha una porta mig oberta. A dins, un nen estirat en un llit. Cables que s’enganxen a la seva pell només de mirar-los. Un nen que respira massa ràpid. No és ella… però li recorda massa a ella.



—Marta?

Una veu la treu del record. És la mare del nen, preocupada. La porta es tanca. I amb ella, sembla que s’ha tancat també la poca calma que li quedava. La pedra que sent al pit és freda i pesada. Les mans li tremolen, però intenta recolzar-s’hi. Tot li fa mal: el cos, la memòria, el cor.



Els dies següents són estranys. Va a classe, però no hi és del tot. Cada soroll, cada llum, cada olor li travessen la pell com agulles: una porta metàl·lica, un fluorescent, un nen plorant… Cada estímul li fa recordar, i cada record li trenca una mica més la calma.



I llavors arriba el somni. Un somni tan clar que sembla memòria. Ella, petita, estirada en un llit d’hospital. El cor li batega massa ràpid. El silenci és absolut, només tallat per la respiració accelerada. A l’altra banda de la cortina, una mà cau. Un adult diu:

—Marta, no miris.



Però ella mira igualment. I veu el que no hauria de veure mai: una mà petita que cau inerta. I tot el seu cos es congela, un fred que s’escampa de les mans als peus.



Desperta al seu llit, suant, tremolant. Ho entén, no del tot, però prou. Alguna cosa dins d’ella ha canviat per sempre.



A la següent sessió, entra al despatx del doctor Vidal sense pensar-s’ho. Ell l’esperava.



—Marta, què has vist?

Ella s’asseu, es tapa la cara amb les mans.



—Jo… hi havia un nen. I jo era petita… i crec que aquella nit…

Les paraules s’aturen al coll. El doctor no la pressiona. Només l’acompanya.



—Els records tornen quan estan preparats per tornar. I nosaltres, quan estem preparats per escoltar-los.



La Marta el mira, amb els ulls vermells.



—Però jo no vull recordar. Tinc por.



El doctor s’acosta lleument.



—La por no et protegeix, Marta. La por és només una porta tancada. I ara… s’està obrint.



Ella tremola, però assenteix. Sap que és veritat. I que, per molt que faci mal, ja no es pot tancar de nou.