Per primera vegada este curs vaig arribar a classe 10 minuts abans de començar. Encara ara, no tinc molt clar que esperava trobar-me allí, però al veure com entrava, la professora es va aixecar de la cadira i va vindre corrent on estava.

• Bon dia, Júlia. Que estrany veure’t aquí tan pronte. Tot va bé?
  
  Si, clar. Sol, sol volia preguntar-te per el llibre, el llibre del treball per a aquest tema.

Al preguntat això a lo professora li va cambiar la cara i al moment em va preguntar si m’estava agradant el llibre.

• No es el que esperava, encara no sé si m’agrada però tinc que dir que quan comences, és molt complicat de parar.
  
  Ho sé, jo també ho vaig pensar la primera vegada que el vaig llegir- Va dir en una sonrisa que et faria algú que sap alguna cosa que tu encara no- Després d’aquesta classe no tinc res que fer, t’agradaria vindre en mi i llegir una mica més.

Vaig preguntar-li que passaria amb la classe de matemàtiques que em perdria i ella em va dir que no em preocupa mentres els meus companys comencaven ha arribar a l’aula en cara de voler estar a qualsevol altre lloc.

Així, com la professora va dir, al acabar la classe van anar juntes a una classe petita on ella amb el seu llibre i jo amb el meu vam començar les dos a llegir.

—----------------------------------------------------------------------------------------

Em vaig girar en direcció a aquella mà alhora que notava que tot el cos em tremolava i que en qualsevol moment cauria al terra i no podria tornar a aixecar-me.

En aquell moment entre sang, llàgrimes i emocions a les que no sabia com posar-li noms, sol vaig poder veure a un noi que semblava de la meua edat, però que era molt més alt i fort, igual que la noia que vaig veure detrás d’ell 5 minuts després.

Vaig intentar parla, preguntar que eran, donar-los les gràcies o saber com havien pogut saber on estaria. Però no vaig conseguir pronunciar ni un sol sò. Estava preparada per a tornar a intentar-ho, però aleshores el noi va parlar:

• Sé que no ens coneixem i que ara mateix vols saber-ho tot però si t’ho expliquem ens agafaran i no podem deixar que això paso. Sol confia en nosaltres i t’ho contarem tot a l'arribar a casa.

En aquell moment l'opció que més intel·ligent serie dir que no aniria amb ells sense saber qui eren, però per primera vegada en tot el dia algú em parlava com si sincerament no tingués res que amagar-me. Per això, sense fer-li cas a tot el que m'havien ensenyat sempre, vaig decidir anar en ells sense preguntar res més.

La noia em va passar un tipus de manta mentres pujava a un petit carruatge que segurament havien robat. Em vaig sentar entre ells i sense parlar vam sortir del castell fins que va ser un petit punt i el soroll de la ciutat comencava a arribar-me.

Havia estat a aquesta part de Roma en ocasions contades, i inclús en aquestes ocasions mai havia estat prop de la gent, ni havia pogut mirar res sense que ningù intentes o abraçar-me o llançar-me alguna cosa.

La porta de les termes s’obria mentres un grup d’homes sortian d'allí, el carrer estava ple de nens, tendes i casas que semblaven que en qualsevol moment caurien. La noia em va tapar per a que ningú pogués veure’m la cara. Després van saludar a uns nens que passetjava pel carrer i van parar a parlar amb un grup de nois com si fos la cosa més normal del món i vaig sentir com si estigués entrant a casa sense haver estat mai allí.

Quan ja portavem 20 minuts per la ciutat, els meus nous companys saludant com si tot anava bé i jo intentant parlar, vam arribar a un edifici amb unes 4 plantes. Es notava que les primeres plantes eren antigues i les més altes s’havien fet recentment. Quan vam parar el carruatge, que estava totalment fora de lloc dins d'aquest barri, una dona va sortir corrents per la porta. Al veure-la vaig cridar inconscientment perquè tenia davant a una dona que era igual a l’Ariadna.

Tenia la mateixa cara que ella, el mateix nas, els mateixos ulls i l’única diferencia que vaig poder trobar va ser que aquella dona semblava més feliç que la meua amiga, aquesta dona va vindre corrent a buscar-nos quan ens va veure i va abraçar als meus nous companys com si fos l’última volta que pogués fer-ho. Després van dir alguna cosa en baix que no vaig poder arribar a escoltar i uns segons després la dona es va girar per a mirar-me en la mateixa expressió sau que l’Ariadna em dedicava cada matí des de que tinc memoria.

-Bon dia, carinyo- Em va dir intentant ser alegre encara que es notava que alguna cosa la tenía preocupada- Entrem a casa abans de que es fatigue de nit.

No vaig poder contestar, perquè quan anava a fer-ho vam començar a escoltar crits des de l’altre costat del carrer i la noia em va agafar del braç i em va entrar a dins de casa sense donar-me l'oportunitat a reaccionar.

La casa feia una olor estranya i dis de l'habitació central hi havien al menys 6 persones. Les parets estaven plenes d'objectes que no sabia molt bé el que significaven i encara que era molt més petita que casa meua vaig sentir que la gent que vivia allí tenia molta sort.

Després de estar 5 minuts mirant esta casa com si fos la primera vegada que veia alguna cosa pareguda, vaig conseguir trobar la meua veu i en menys d’un segon vaig començar a fer tantes preguntes que ni jo puc enrecordar-me de totes.

Quan vaig acabar, tota aquella família es va quedar mirant-me fixament i em van ajudar a seure i van començar a explicar-me poc a poc una historia que canviaria tot el que sabia hasta aquell moment

-D’acord, començem poc a poc, jo em dic Diana, la meva mare Aurora i el meu germà -va explicar la noia senyalant en direcció al seu germà- es diu Teo, ja té contarem els noms dels més petits i del nostre pare quan arribo a casa. I abans de que tornes a preguntat, si l’Ariadna es la germana de la meua mare.

No sabia que dir, no sabia com poder procesar tota aquella informaciò que m’estava arribant tan ràpid i com no sabia que dir-li sol vaig girar el cap indicant-li que estava d’acord amb tot i així la història poc a poc va començar a sortir.



L’Ariadna havia parlat en la seua germana unes setmanes abans, havia notat el comportament dels amics del meu pare i encara que no sabia el que passaria sabia que no seria res bo i que necesitaba algú que pogués sortir amb mi quan el dia arribes. Va parlar amb la seua família que portava 4 días anant a casa meua, esperant que aluna cosa passes fins que finalment aquell dia tot s’havia torçat i havia vist tot el exércit del meu pare preparant-se per a buscar-me.

El cap em feia mal, el cos no em reaccionava com estava convençuda que tindre que fer-ho i l’únic que vaig poder fer va ser seguir a l’Aurora hasta una habitació amb 4 llits. En un altre moment m’haves queixat de dormir en més gent pero aquell dia em vaig quedar adormida abans de que pogués tocar el matalàs.

Al matí següent els meus companys estaven a la porta de l'habitació parlant en veu baixa mentres em miraven, quan van notar que estava començar a escoltar tot van parar i es van asentar amb mi per a preguntar com havia passar la nit.

Després d’això sol recordo com vam caure amb una petita rutina entre els tres. Els matins jo intentava dormir però desprès ajudava a casa tot el que podia, cuidava als nens i parlava amb Teo i la Diana tot el que podia mentres intentava comprendre com era realment haber nascut a Roma.

Tot anava bé amb aquesta rutina hasta que un matí el soroll de uns crits al carrer va aconseguir que tota la casa es eixeques abans de temps. I quan em vaig asomar a la finestra el meu cor va parar durant un segon. Ere l'exèrcit del meu pare, el mateix que feia setmanes que pensava que havia deixat la meua persecució i el que semblava que no havia parat en cap moment.

Vaig veure també amb una por creixent al meu interior com els militars passaven casa per casa per a preguntar per mi. Tots ens vam mirar amb por als ulls alhora que s’escoltava algú tocant a la porta i sense tindre temps a pensar la Diana m’agafava pels braços i les dos amb Teo buscàvem una manera de sortir d'allà mentres escoltàvem com el militar estava començant a enfadar-se a l’altre costat d'aquelles parets.

La por que vaig sentir en aquell moment és molt semblant a la que vaig sentir el dia que tot va passar i el meu cos es va quedar inmóvil un altra vegada mentres Teo m’estirava amb força fins una finestra que esperava no tenir que saltar.

—-------------------------------------------------------------------------------------------------

El so de la campana de classe en va fer aixecar el cap ràpidament i recordar que no estava a Roma i que tenia que anar a classe i sortir d’esta fantasia. La mestra em va acompanyar a la porta preguntant per el llibre i quan vaig contestar vaig sentir com la veu em tremolava i les mans també, encara que no tenia sentit perquè tot era sol un llibre. Vaig pensar que m’estava tornant boiga i que no tenia que calar-me tant a la trama del llibre i amb esta mentalitat vaig sortir de classe cridant el nom de les meues amigues i vaig anar a classe tancant a la Jùlia i la seua història al fons del meu cervell.