Estic cursant la carrera de criminalística, però actualment em resulta molt difícil estudiar a causa de l'atrafegada rutina que tinc des que vaig començar a treballar per a la senyora Winchester, no dic que em molesti, ja que em permet pagar-me els estudis que era el principal objectiu pel qual vaig buscar aquesta feina. La senyora Winchester no em dona massa feina, només encarregar-me de tots els seus documents, controlar la seva agenda i acompanyar-la quan ha d’anar a fer encàrrecs, tot i que mai em deixa entrar als llocs amb ella, sempre m’he de quedar al cotxe esperant-la i la veritat em resulta una pràctica sospitosa, sobretot per a una persona tan tafanera com jo, ja que ella els anomena “assumptes extremadament confidencials”, igual que les hores que ella es tanca dins del seu despatx sense que ningú hi pugui entrar, ni tan sols jo que soc la seva assistenta, per què també continua dient que està tractant amb temes confidencials, així i tot, no m’atabala gaire i tinc temps per poder compaginar la feina i els meus estudis.

La seva actitud també ha canviat exponencialment des del dia que em va contractar, ara és molt més seriosa i rígida a diferència de la simpatia i la dolçor que em va transmetre el primer dia.





Des de petita sempre he tingut molta curiositat per tot i aquesta és la raó que em va portar a estudiar criminalística quan vaig arribar a la universitat, però no m’ho podia permetre, per la qual cosa ara estic treballant per a la Nina Winchester, per poder continuar amb la meva passió. Aquesta feina cada dia desperta més aquestes ànsies d’esbrinar què passa amb la senyora Winchester, on va cada cop que sortim a “fer encàrrecs”? Què són aquests temes tan importants que ni la seva assistenta en pot saber res? La curiositat em mata cada segon que passo en aquesta casa.



Cada nit em quedo estudiant fins tard perquè la mansió està en complet silenci i m’ajuda a concentrar-me. Estic tranquil·lament estudiant quan de cop sento un soroll provinent de l’habitació de les estances de la senyora Winchester, m’aixeco de la cadira i em dirigeixo fins a la porta de la cambra, però no l’obro, ja que no tinc permès entrar-hi, però tracto de sentir què és el soroll, per la qual cosa paro bé l’orella contra la porta.

Algú està parlant, sembla ser la senyora Winchester i pel to de veu sembla ser una conversa, però no acabo d’entendre de què parlen ni sento que hi hagi cap altre interlocutor, només la Nina:

– Tot va bé… Sospites… molt innocent. – són les úniques paraules soltes que aconsegueixo entendre a través de la gruixuda porta de fusta.

De què deu estar parlant la senyora Winchester? I amb qui?

Intento continuar esbrinant la conversa, però cada com hi ha sorolls de fons que em confonen i no em permeten entendre la suposada conversa a l’interior de la sala per al qual cosa no em puc contenir més i truco suaument a la porta per veure què està passant dins la cambra, però just deixo de sentir res:

– Senyora Winchester? Va tot bé? – Dic en un to de veu preocupat mentre obro lleugerament la porta.

Quan la porta està completament oberta em quedo completament bocabadada, l’habitació és buida, no hi ha ningú, ni la Nina ni el seu misteriós interlocutor. On han anat a parar? Fa pocs segons havia sentit a la senyora parlant i ara ja no hi és, sembla que s’hagi esfumat per art de màgia, sense deixar cap mena de rastre.

Reviso l’habitació tractant de trobar cap senyal que la Nina Winchester hagi estat dins de l'estança, però no trobo cap indici de res, el llit està fred, per la qual cosa no ha estat estesa en ell, la finestra està tancada i situada a un segon pis, és impossible que hagi sortit per aquí, tot està correcte i no hi ha cap signe de baralla o de pertorbació, tot està mil·limètricament ordenat.

Un calfred em travessa la columna vertebral davant d’aquest misteri així que surto de l’habitació quasi corrents sense molestar-me ni a tancar la porta, però no torno a la meva habitació, la curiositat és més forta que la por, m’encamino cap al despatx de la Nina amb l’objectiu d’esbrinar què pot estar passant dins d’aquesta casa i on pot haver anat a parar la senyora Winchester.



M'atanso a la porta, però quan em disposo a obrir-la noto que està tancada amb clau i maleeixo per endins meu.



– No tinc la clau… – torno a pujar per intentar trobar la clau dins la cambra de la senyora Winchester.



Arribo al passadís on hi ha les nostres habitacions i de cop sento que hi ha alguna cosa fora de lloc, m’apropo a la porta tancada de l’habitació de la Nina. Està tancada… Qui ha tancat la porta? Juraria que l’havia deixat oberta…

La por s’apodera del meu cos i aquest cop sense pensar-m'ho dos cops surto cames ajudeu-me cap a la meva habitació, tancant la porta amb clau per assegurar-me que ningú entra.



M’estiro al llit tremolant, però abans comprovo que les finestres estan completament tancades i que la porta està tancada amb pany i forrellat, fins que no he fet les comprovacions tres cops no puc relaxar-me i intentar adormir-me, la nit ha estat massa intensa i encara estic tremolant quan tanco els ulls sense ser capaç de dormir per la por i les mil i una preguntes que em passen pel cap.



On ha anat a parar la senyora Winchester? Amb qui parlava? Per què el seu despatx està tancat amb clau? Qui ha tancat la porta de l’habitació de la Nina?

Una cosa tinc molt en clar, la por no m’aturarà a respondre-les totes i cadascuna.