I de sobte, Albert estava ben enfonsat al sofà de la sala 3 del tanatori pensant que, a més de passar l’angoixa de la mort del seu avi Gilbert, havia de suportar les visites de molts familiars amb qui no tenia res en comú, llevat de compartir cognoms o algun dinar incòmode.

Creia amb determinació que les amistats, moltes vegades, són més importants que la pròpia família, sobretot eixa part a qui només veus als esdeveniments típics com batejos, comunions i bodes i que no en tornes a saber res fins la propera celebració. I, en eixe moment, va pensar que trobava a faltar els seus amics, per pocs que en tinguera.

De sobte, va sentir una veu que deia:

-Albert, colega, com vas?

Albert va pegar un bot del canapé per abraçar al seu amic Aleix…

-Aleix, tio, no t’esperava… sobretot pel teu poc amor a tot el que rodeja la mort. Sé que aquest tema te fica nerviós. A més, no tenies classe esta vesprada?

- Albert no digues bobades, que ja tenim 17 anys i ja és hora de créixer. Creus que existeix cap persona al món capaç d’impedir-me estar hui ací en tu?

Albert sempre havia admirat a Aleix per la seua valentia i determinació, qualitats que ell haguera comprat si es vengueren a pes al supermercat… Aleix sempre l’havia defés davant aquells que no se cansaven mai d’ofendre’l o de denigrar-lo, precisament pel seu caràcter afable i bones intencions. Albert sempre intentava passar desapercebut perquè era tan tímid que qualsevol ocasió en què havia de parlar en públic se convertia en una tortura per a ell. Això feia que no participara a les classes ni donara les respostes correctes, inclús coneixent-les.

Aleix l’havia animat sempre a llevar-se la vergonya, però Albert havia patit un trauma tan gran en la pèrdua dels seus pares quan tenia 2 anys que es va tancar en ell mateix. Els avis havien gastat el que tenien i el que no tenien per portar-lo a diferents terapeutes per a tractar eixe shock i el pobre Albert encara se sentia més culpable.

-Albert, com estàs hui? -eixa era la frase preferida de tots els terapeutes i la frase que ell més odiava. Com s’havia de sentir un xiquet de 6 anys que quasi ni recorda als seus pares i que sent constantment la tristor d’uns avis que han perdut al seu fill?

Mai es perdonaria haver donat tants mals de cap als avis, ells que havien mogut cel i terra intentant que tinguera una vida normal.



De sobte, mentre estava conversant amb el seu amic Aleix, va escoltar unes dones que parlaven amb la seua àvia mentre li donaven el condol:

-Teresa, has de pensar que Gilbert i tu vau fer tot el que vau poder per a traure endavant al vostre net, i que no és culpa vostra que ell siga un jove tan hermètic i en poca espenta. Ara t’espera una etapa difícil sense el teu home, però la vida no és fàcil per a ningú!

Albert observava la iaia i va veure com li caien les llàgrimes i, en eixe precís moment, li va eixir tota la frustració que arrossegava des de ben menut i va soltar:

-Us demane que aneu a donar lliçons de vida a un altre lloc. L’àvia no necessita que la matxaqueu encara més després del que ha patit al llarg d’estos 15 anys. Els avis no només han fet el que han pogut per a educar-me de la millor manera, sinó que m’han donat un amor i uns valors que valen més que un compte bancari abultat. I eixa educació supera de molt la que teniu vosaltres dos!

Les mateixes llàgrimes que li havien caigut a l’àvia Teresa ara baixaven per les galtes d’Albert, per fi va plorar!! Podríem dir que la ràbia que havia contingut tant de temps va eixir de sobte quan Albert va sentir la necessitat de defensar l’àvia. Ara que no estava l’avi, ell seria el bastó que donaria suport a l’àvia, no la deixaria caure. Tenia un deute de per vida en ella.