La sala, amb una taula de fusta aparentment antiga situada al centre i rodejada de butaques i sofàs de cuiro, era un poc extravagant per la mala gestió dels espais, que provocava que hi haguera una il·luminació certament tenebrosa.

Es cert que la situació no ajudava, és a dir, haver d’acudir a un tanatori per la mort d’algú ja de per si no és molt agradable... però, encara menys quan la persona és molt propera a tu, com en el cas d’Albert, el nostre protagonista, que va haver d’acudir al tanatori per la mort del seu avi Gilbert. Ell era la persona que l’havia criat junt a la seva avia Maria per circumstàncies de la vida, després de la tràgica mort dels seus pares, Ramón i Esther, a l’any 2004 quan ell tenia 2 anys.

La desgràcia va ser doble perquè els arribà durant el seu viatge de lluna de mel a l’illa Phi Phi, una de les més afectades pel devastador tsunami que va ocasionar més de 200.000 morts, sense comptar desapareguts. Entre eixa gran quantitat de morts es trobaven els pares d’Albert, que van morir ofegats.

Tornant al moment actual... escoltem ja el primer diàleg d’Albert després de conèixer la notícia que el seu avi havia faltat.

-Albert, ja pots passar a la sala 3 (diu la recepcionista).

- Val, gràcies per avisar (contestà Albert).

(dins la sala estava ja gran part de la família d’Albert)

On estaves?-li preguntà l’àvia.

-Al bany -va contestar l’Albert, que per dins sentia una gran culpa per mentir-li a l’àvia sobre on estava. És cert que sentia culpabilitat per mentir a l’àvia, però al mateix temps sentia consol per haver pogut resoldre la situació.

Albert!! Va, que t’has quedat pensant en la lluna de València! Saluda a tot el món, per favor.

-Sí, perdó, ja vaig. (Albert va saludar a tots els familiars i coneguts de la sala, mentre un silenci aclaparador, trencat per els plors dels cosins, s’imposava).

Més tard, quan eixe silenci i eixa tristor de l’ambient ja havien minvat, Albert i els cosins es van ficar a conversar de la vida i els bonics records que havien viscut amb el iaio Gilbert: que si quan van anar tots a pescar amb ell a la platja del seu poble (Almassora), o quan van fer una sorpresa als dos iaios pel seu 50è aniversari de noces, entre moltes altres coses. Tot anava bé fins que van traure el tema dels estudis; un tema del qual no li agradava especialment parlar a Albert, perquè des que va passar a l’ESO, les notes inexplicablement van caure en picat, fent que repetira dues vegades: la primera vegada a 3r i l’altra a 4t.

Els cosins, en canvi, són els típics xiquets perfectes, és a dir, sempre trauen bones notes, juguen a futbol i són molt populars en el seu institut: en poques paraules, tenen una vida perfecta.

En canvi, a Albert sempre li ha costat socialitzar amb tot el món, fóra xic o xica, cosa que s’ha traduït en que no tinguera quasi amics. Albert tampoc és un xic popular ni res per l’estil, precisament per no tindre gairebé amics. A més, els pocs que té no els veu quasi mai perquè ell segueix cursant la ESO, mentre que els seus amics la van acabar fa 2 anys. Aquest fet d’estar tant sol fa que siga un punt de mira per als assetjadors de l’institut, que és el principal problema d’Albert, perque altres persones saben tallar els episodis d’assetjament amb autoritat, però ell no havia sabut fer-ho i portava des de sempre sofrint el bulling. Però, per desgràcia, els últims dos anys la violència i la freqüència dels atacs s’han incrementat perque els seus amics el defenien, però actualment no estan al centre. Aleshores, s’ha convertit en la víctima perfecta.

Albert sempre ha pensat que si contava als avis el problema que tenia, especialment a Gilbert, els decebria per no haver sabut solucionar el problema com un home gran, ara que ja tenia 17 anys.