En Pau es va despertar amb una sensació estranya d’haver dormit massa profundament i, alhora, gens.

El sostre era blanc. Llis. Sense esquerdes.

Va parpellejar un parell de vegades, lentament. El cos li pesava, però ja no estava lligat. Les mans reposaven sobre l’abdomen, els dits lleugerament encongits, com si encara recordessin una tensió antiga. L’aire era fred i net.

-Ja està- va dir una veu a la seva dreta.

En Pau va girar el cap. El mateix home de la bata blanca, ara assegut a una cadira, escrivia alguna cosa en una tauleta. No somreia.

-Ha anat bé?- va preguntar en Pau.

La seva veu li va semblar normal, potser massa.

-Segons els indicadors, si- va respondre l’home-. Pot marejar-se una mica. És habitual.

En Pau va assentir. Va tornar a mirar el sostre. Alguna cosa li ballava al fons del cap, com una paraula a punt de ser dita que s’escapa just abans de formar-se.

-Quant de temps…?- va començar.

-Normalment, són un parell d’hores- va dir l’home-. Però vostè, potser menys.

Dues hores. En Pau va intentar reconstruir el fil que l’havia portat fins allà. Recordava haver estat assegut a la sala d’espera. L’olor estranya. El sofà. El nerviosisme.

Després… res.

Un buit polit, sense vores.

-Puc marxar?- va preguntar.

-Quan vulgui.

L’home es va aixecar i va obrir la porta. El passadís era el mateix d’abans, però ara semblava més estret. O potser era ell que ocupava menys espai.

Quan es va incorporar, una fiblada li va creuar el cap. No era dolor. Era… resistència. Com si alguna cosa dins seu hagués protestat, molt breument.

Va caminar fins a la sortida. Cap olor. Cap nus a l’estómac. Cap suor.

A l’exterior, el cel continuava gris. El parc infantil, a sota, estava buit. Cap nen corrent. Cap crit. Només un gronxador movent-se suaument, empès pel vent.

En Pau es va quedar mirant-lo una estona.

-Conec aquest lloc- va pensar.

No sabia per què.

Va decidir marxar.

El seu pis el va rebre amb el mateix silenci de sempre. Va deixar les claus al plat, es va treure la jaqueta, va anar directe a la cuina i va omplir un got d’aigua. La va beure d’un glop.

Tot estava… bé.

Això era el problema.

Va passar pel seu passadís i es va aturar davant del mirall. La seva cara li va tornar la mirada. Ulls cansats, barba de dos dies… Res fora de lloc.

Tot i això, va aixecar la mà i va tocar el vidre, com si comprovés que era real.

-Estic bé- va dir en veu alta.

Aquella nit va dormir d’una tirada. Sense despertar-se, sense somnis, sense records.

Quan es va despertar, amb la primera llum del matí, va sentir una calma nova. Una calma perfecta.

Va aixecar-se, va anar al bany, va obrir l’aixeta.

I llavors, mentre l’aigua corria, va notar una cosa.

Era com un impuls breu. Inexplicable.

El desig de no mirar sota el llit.

En Pau es va quedar quiet.

-Quina ximpleria- va murmurar.

Però no hi va mirar.

No aquell dia.

En Pau va passar el matí intentant fer veure que tot era normal. Es va preparar un cafè, va obrir la finestra i va respirar profundament. L’aire era fred, però tranquil. Tot semblava com sempre.

Tot menys una cosa. Aquella sensació estranya que li ballava dins el cap, com si hagués oblidat alguna cosa important.

Va decidir sortir a caminar per aclarir-se. Els carrers estaven mig buits, i només es sentien els cotxes a la llunyania. Sense adonar-se’n, va arribar davant del mateix edifici d’ahir. Volia marxar, però els peus se li van quedar immòbils.

L’edifici semblava diferent. Ja no hi havia el cartell del projecte ni les cortines blanques. Només finestres tancades i pols acumulada a l’entrada.

En Pau va sentir un calfred. I llavors… va sentir una veu darrere seu, molt fluixa, com un xiuxiueig.

—No els deixis.

Es va girar de cop. No hi havia ningú. Només el vent. Però la veu li havia sonat familiar. La veu d’un nen.

Va tornar a casa ràpidament, amb el cor bategant-li fort. Va tancar la porta de cop i es va quedar dret al passadís, respirant amb força.

De sobte, va tornar a sentir la veu. Aquesta vegada més clara, més propera:

—No deixis que t’ho prenguin…

El so venia de sota el llit.

En Pau es va quedar paralitzat. Podia sentir com el seu cor li picava al pit. Sabia que havia de mirar, però alguna cosa dins seu li deia que no ho fes.

Va retrocedir un pas.

—Quina ximpleria —va murmurar.

Però no va mirar.

I potser, si ho hagués fet, hauria vist que a sota del llit hi havia uns ulls oberts… mirant-lo.