Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran. L’olor de la sala d’espera era estranya. No era l’olor d’un hospital —desinfectada, neta—, era una altra cosa. Alguna cosa orgànica i dolça, però per sota, un gust punxant i metàl·lic, com de monedes de coure i carn en mal estat.



En Pau respirava per la boca, intentant ignorar la manera com aquella olor li cobria la llengua i li feia fer un nus a l’estómac. Sentia gotes de suor als temples. Les parets grises semblaven oscil·lar. Estava a segons de desmaiar-se o de vomitar sobre la catifa geomètrica i insípida quan una veu va tallar l’aire dens.



—Pau?

Es va sobresaltar i va alçar la mirada. Un home amb bata blanca es trobava a l’entrada, amb una pissarra a la mà. Agraït per la interrupció, per qualsevol escapada d’aquella olor, en Pau es va aixecar, amb les cames tremoloses, i el va seguir.



La sala d’experiments era més lluminosa i freda. La pudor havia desaparegut, substituïda per un aire estèril i fred. Però quan va creuar el llindar, els seus ulls van captar un moviment a la gran finestra d’observació. Un nen petit, potser de set o vuit anys, amb una samarreta blava descolorida, mirava cap a fora.



Era la corva de la seva pròpia mandíbula, el mateix rebot del cabells castanys. Ell.



A en Pau se li va tallar la respiració. Va parpellejar, amb un parpelleig lent i incrèdul. El nen havia desaparegut.



Al·lucinació, va pensar en Pau, amb el cor encongit. Havia de ser això. Des del funeral, des que el silenci del seu pis s’havia convertit en una presència física, havia estat veient coses. Un flaix de l’abric de la seva mare enmig d’una multitud. La fragància de l’aigua de colònia del seu pare en una habitació buida. Això no era més que el mateix. El dol jugant-li males passades.



Els agents del projecte havien dit que això podia passar. Havien dit que el seu tractament, la seva “reconciliació mnemotècnica selectiva”, podia curar el trauma, podia suavitzar les vores afilades i punyents de la seva pèrdua.



Ho necessitava. Necessitava no veure fantasmes.



—Si us plau, ajupi’s aquí —va dir l’home —metge, tècnic, en Pau no ho sabia—, assenyalant una taula encoixinada.



La seva veu era calmada, pràctica. En Pau va obeir, notant la pell freda a través de la seva camisa fina. Va inclinar el cap, buscant un punt fix, i va trobar la finestra. A fora, el cel era una làmina plana de núvols grisos. A sota, en un parc infantil tancat, uns nens corrien i xisclaven, els seus sons amortits pel vidre gruixut. Una escena normal. Una de veritat.



L’home es va posar a treballar en un carretó d’acer. En Pau va sentir el clic d’un vial, el clac d’una tapeta de plàstic. Va veure l’home aspirar un líquid amb una xeringa. Era d’un verd estrany i tèrbol, com l’escuma d’una bassa.



Una ombra es va moure a la rampa del parc infantil. No era un nen jugant. Una foscor més densa, un forat en la llum de la tarda, asseguda a la part alta. Era el nen de nou, però diferent. Esborrós, com un dibuix de carbó humit deixat sota la pluja. Va girar el cap.



En Pau es va encongir, amb un petit sacseig involuntari als canells, on les suaus esposes estaven lligades amb fluïdesa. Els llavis del nen ombra es van moure. Cap so no va travessar el vidre, només una pantomima silenciosa.



Desesperat, en Pau va intentar llegir les formes. La primera paraula va ser clara: “No…”

Se li va glaçar la sang. Es va esforçar, concentrant-se en la boca petita i fosca.



“Deixa…”

Però llavors una noia rient, amb una jaqueta rosa, va pujar per l’escala i va baixar per l’altre costat, amb el seu cos travessant de ple la figura ombrejada. Es va dissoldre com tinta dins l’aigua, desapareguda.



Ara, en Pau tenia por de veritat. El malestar havia tornat, grapant-li la gola, però ara era pura por, no pas l’olor estranya. L’al·lucinació havia interactuat amb el món real, n’havia estat interrompuda. Això no era dol. Era una altra cosa.



No sabia què fer.



L’home es va girar, amb la xeringa verda enlairada, amb una gota del líquid viscós brillant a la punta. Va somriure.



—Només una petita punxada. Això ens ajudarà a començar, Pau. Això t’ajudarà a oblidar el dolor.



Oblidar.

La paraula va ressonar. El nen ombra no havia dit “No tinguis por”. Havia dit “No deixis…”

No deixis què? No els deixis? No deixis que això passi?

La mà de l’home s’acostava, amb l’agulla brillant. A fora, els nens jugaven sota el cel gris, una imatge de joia despreocupada. A dins, en Pau jeia congelat, sota el pes de l’inconegut, amb la paraula no llegida penjant dels llavis fantasmals de la seva pròpia infantesa, cridant-li en un silenci perfecte i terrorífic.



Havia vingut a ser curat. Ara, no sabia què estava a punt de perdre.